Diàleg a batzegades

Probablement, Miquel Iceta té raó quan diu que “no espera resultats [d’un possible diàleg amb els independentistes] fins al final del judici”. És així perquè el judici és la conseqüència de dues greus irresponsabilitats que estan condicionant l’escenari: de l’independentisme, per haver estat incapaç de frenar a temps, d’assumir la inviabilitat de la ruptura unilateral i convocar eleccions, que haurien permès evitar el daltabaix de la intervenció de l’autonomia i les seves conseqüències. I del Govern Rajoy, que va tenir cinc anys –del 2012 al 2017– per trobar les vies polítiques adequades per afrontar el problema i els va dilapidar entre la negació de realitat i la incapacitat d’entendre la situació catalana i desenvolupar una proposta política que fos digna d’aquest nom.

Sense dirigents amb dimensió d’estadista la política es devalua i els conflictes evolucionen fàcilment cap a la confrontació. El duel d’irresponsables –personificat en Rajoy i Puigdemont– va portar al bloqueig de la situació per part de qui disposava de la força intimidatòria de l’Estat. Es tancava així qualsevol espai de trobada i es transferia el conflicte a altres poders estatals traient-lo del marc natural de la confrontació política. I, ara, a esperar que passi el judici.

I després, què? Dependrà que les diverses parts assumeixin les veritats elementals que han anat cristal·litzant en aquesta llarga i degradant ressaca, en què la democràcia espanyola s'hi ha deixat part de la seva pell, l’independentisme s’ha embrancat en querelles internes que han portat a una creixent substitució de la política per la gesticulació efectista, l’extrema dreta ha marcat l’agenda espanyola arrossegant el conjunt de la dreta, i la negociació política ha esdevingut un tabú que ha contagiat el PSOE, molt poruc a l’hora de desmuntar-lo. No obstant això, ha estat la ciutadania amb el seu vot la que ha apostat pel retorn de la política.

No n’hi ha prou amb el canvi d’estil que representa Sánchez. Si es vol buscar l’entesa tots s’han d’arremangar

Per fer-ho es requereix una cosa aparentment tan simple com reconèixer el que és evident: que la via unilateral a dia d’avui no és possible i que, per tant, l'independentisme ha d’assumir el pas del procés al postprocés; que l’independentisme segueix aquí dividit però conservant les seves bases, com a subjecte polític central a Catalunya; i que la qüestió catalana ha deixat d’estar entre les principals preocupacions dels espanyols, potser perquè els ciutadans han llegit la realitat millor que els dirigents polítics. Per fer política a Espanya no n’hi ha prou amb aferrar-se a la bandera. Kramp-Karrenbauer, la successora d’Angela Merkel al capdavant de la democràcia cristiana alemanya, deia a aquest diari: “No hi pot haver cooperació amb els populistes de dretes”. Aquesta és la causa, al seu parer, de la patacada del PP. Europa continua a l’espera que Espanya sigui capaç de resoldre políticament un problema que mai no hauria d’haver sortit d’aquesta via.

També forma part del que és evident reconèixer que amb els greuges, ferides i humiliacions acumulats no és fàcil passar de la confrontació a l’entesa. I també és evident que no es tracta de passar pàgina, sinó d’entrar en una nova etapa, sense exigir rendicions ni posar per davant el programa de màxims. Per fer camí cal començar a caminar junts. Si hi ha referèndum serà al final, plantejar-lo d’entrada és col·locar una paret en el punt de partida. A l’independentisme cal exigir-li la valentia d’assumir la realitat en la qual ja s’està situant la ciutadania i abandonar el doble llenguatge. Al seu torn, les institucions espanyoles han de passar de la reactivitat i del revengisme a la distensió. Sens dubte, aquest serà el canvi més difícil perquè el clima d’opinió que s'ha creat ha estat molt dur, perquè qualsevol obertura es presenta com una claudicació, i perquè l’espanyolisme radical creu que tot li està permès.

No n’hi ha prou amb el canvi d’estil que representa Sánchez. Si es vol realment buscar l’entesa tots s’han d’arremangar. I això no passarà mentre el PP i Ciutadans no siguin capaços d’aportar una altra solució que no siguin les denúncies davant del jutjat de guàrdia, l’enduriment de les lleis i l’apel·lació a les mesures d'excepció. Precisament perquè les relacions de forces són desiguals, la responsabilitat dels governs i dels partits espanyols en la solució del problema és més gran. Mentre la ràbia no sigui substituïda per la prudència, anirem a batzegades.