Petit exercici d’ostracisme voluntari

És l’hora d’esmorzar. La meva amiga menja alguna pasteta. I jo me la miro amb cobdícia, marejant la cullereta dins la meva tassa de te detox. Ara, passats els anys de repetir el ritual, està prima com un clau i jo soc la fusió de les tres gràcies, cosa que demostra que o bé la cobdícia engreixa o bé hi ha assumptes de la naturalesa humana que no entendrem mai. Com ara que la meva amiga no vulgui que l’etiqueti al Facebook ni que pengi fotos seves enlloc. Perquè és tímida, en el fons. O sigui que no diré com es diu, ella, que em va donar la idea per a aquest article: “Sabies que a Patrick Süskind, l’autor d’El perfum, ningú li ha fet cap foto des de fa més de 25 anys?”, em comenta, tot clavant queixalada a un croissant botit de Nutella.

El perfum (1985). Vint milions d’exemplars venuts, traduït a 53 idiomes, és també una pel·lícula que no put i mil flagrants ressenyes. Un text que bé valdria un retrat a l’oli de l’autor. Seria un llenç de mides descomunals penjat en algun museu d’aquests on pasturen turistes. I l’admirarien: L’home de la calba lluent damunt d’un cavall rampant alça els narius a l’infinit, que és on tendeix la fama dels clàssics. Perquè ell és el pare que va fer néixer Joan-Baptiste Grenouille enmig d’una època en què el peix segur que feia més pudor. El pare d’aquell viatge olfactiu, sensual i sinistre per la França dels homes genials i abominables. L’artífex d’un final inoblidable, orgíac, convergent, integrador: la fam de l’home per l’essència no podrà ser mai explicada de manera més senzilla. Joan-Baptiste Grenouille va desaparèixer, engolit per la massa voraç d’un home sol.

Potser amb aquesta intuïció, l’autor d’El perfum no vol ni que se li acostin. De fet, ningú sap on para des de fa molt temps. No vol que li facin entrevistes, ni es presta a cap mena de correspondència. D’ell només hi ha dues fotos (una del 1985 i l’altra, del 1992). Sabem on va néixer, qui eren els seus pares i alguns dels seus amics. Però, on és? La seva editorial assegura que és viu, però podríem pensar que si no apareix és perquè ha passat a millor vida.

Jo tinc una teoria. A Süskind li passa com al gat de Schrödinger, famós per la seva presència intermitent a la realitat. Tots dos, uns incompresos. I és que de la mateixa manera que no s’entén la física quàntica avui dia, que tot ha de poder ser explicat a través d’un mem, tampoc s’entén l’ostracisme voluntari. Qui voldria no ser-hi quan ser vol dir ser-hi per als altres? Doncs el gat dins el búnquer, per exemple, que n’està tip que el mirin per veure si hi és i decideix desaparèixer. I es pinta de blanc. I es camufla amb la paret. Obren la comporta, encenen el llum i ja no hi ha gat. Ni escriptor alemany. Voilà! Ni rastre.