Dues conspiracions de la teoria

Repetim una vegada i una altra que les xarxes socials s’han deixat colonitzar fins a l’inacceptable pel traç gruixut, el pamflet en miniatura i la gossada. Llavors, apareix un llibre com Ironía on i rescata el valor de la parla digital com una conversa pública de masses.

Remarquem que internet ha arribat a dominar-nos d’una manera tan absoluta que ja no hi ha alternativa fora dels seus confins. Llavors surt l’assaig L’infiltrat, que ordeix el seu pla de fugida des d’una teoria errant.

Enmig de l’escarni nostre de cada dia, el filòsof Santiago Gerchunoff (Buenos Aires, 1977) rastreja el poder de la ironia en aquesta àgora hiperpoblada que defineix les xarxes. L’assagista Lluís Calvo (Saragossa, 1963), per la seva banda, procura escapar d’aquestes mateixes xarxes com un espia que treballa per a la seva pròpia conveniència. Tots dos coincideixen en la possibilitat de subvertir el sistema. Passa que no ho fan a través d’una confrontació especular, ni amb el llenguatge d’aquestes retòriques de la intransigència de les quals ja havia renegat l’economista Albert O. Hirschman.

Quan resulta impossible prendre el Palau d’Hivern, sempre queda l’opció d’erosionar-lo... A Gerchunoff aquesta estratègia li permet, dels grecs a Twitter, avançar en una arqueologia que ressuscita al vell Eiron com un antiheroi contemporani. Una actualització que abasta des dels prejudicis morals sobre el caràcter nociu de la ironia fins als judicis polítics que la connecten amb la democràcia moderna. Malgrat el seu ampli domini de les xarxes digitals, Ironía on funciona com una xarxa en el sentit físic: un art de pesca que permet treure a la superfície rèmores i premis.

A diferència d’Adorno, Sartre o Foster Wallace, antiirònics sense remei, aquí la ironia apareix com una entitat socràtica. Sempre esgrimida a la riposta, no és possible concebre-la en solitud. La ironia necessita públic i contrincant. El seu aplaudiment i el seu ultratge, el like o l’unlike. Gerchunoff no n’esquiva la mala fama, seva la imaginada o real pulsió perversa, la seva entesa com una plaga “tòxica” que s’esplaia per internet com abans ho va fer per la televisió, la literatura o el carnaval. En qualsevol cas, aquesta massificació de la conversa pública no és monopoli exclusiu de la ironia. També s’han esquerdat, amb l’allau dels desplaçaments, figures èpiques com les de l’exiliat o el dissident.

Si Ironía on és un llibre tancat, L’infiltrat és expansiu. Sense arribar al negacionisme d’un Evgueni Morozov o de Jason Lanier, Calvo aposta per la pertinència d’esquivar les càmeres de vigilància o de desconfiar de Google Earth, tant com desviar-se dels carrers il·luminats on “s’aglutina l’ostentació del visible”. Una manera de revertir l’escala geològica per convertir-la en humana i de configurar-se com aquesta pedra (rodant) en què Roger Callois veia una muntanya en potència.

I és que el sistema es pot trastocar a força d’accelerar o frenar a contrapeu el ritme que imposa la seva maquinària. Contraprogramar-lo i apagar-lo si fos necessari. D’Homer a Foucault, passant per Walter Benjamin o una plèiade d’artistes i cineastes, Calvo iguala l’acte de caminar al de pensar. D’aquí l’empremta de Josep Pla o Werner Herzog en la construcció del seu, literal, full de ruta per vagar per compte propi. O la necessitat de fugir i desaparèixer en un paisatge en el qual al silenci se li suposa un do revolucionari i en què és imperatiu infiltrar-se fins a l’exageració, com només pot fer-ho un negre al Ku Klux Klan. Un gest que superi tot cavall de Troia, qualsevol camuflatge per enganyar l’enemic.

Allà on Gerchunoff treu profit de l’exposició, Calvo l’extreu de l’amagatall. Si el primer concorda, implícitament, amb el Joan Fontcuberta que entreveu en el selfi la continuïtat del diàleg per altres mitjans, el segon s’adhereixi, explícitament, a la poètica del caminar esbossada per Perejaume. I si a Ironía on tota l’estona martelleja una política, a L’infiltrat va percudint una poètica.

Som davant de dues conspiracions de la teoria situades tan lluny de l’oportunisme pamfletari usual com de l’enyorança per un règim perdut “de veritat objectiva”. Dos llibres que, davant l’innocu de seguir esgrimint les causes perdudes del passat, han tingut el coratge de pensar amb categoria el present de les seves conseqüències.