Cotxes, al saló!

Fragmentació a la política espanyola després d’un seguit d’eleccions en pocs anys, debat sobre l’encaix de Catalunya a Espanya, i un Primer de Maig conflictiu als carrers de París. Són notícies actuals. Les poden haver llegit perfectament en aquest diari fa pocs dies. Però, en realitat, corresponen a publicacions del maig de 1919. I hi ha una altra coincidència: Barcelona es prepara per acollir el Saló de l’Automòbil.

Òbviament, hi ha diferències majúscules entre llavors, fa un segle, i ara: Espanya no pateix els efectes de la Primera Guerra Mundial, no té tensions territorials amb el Marroc, no hi ha problemes de proveïment de blat o farina, la conflictivitat laboral és incomparable, com també ho és la salut democràtica del país i els drets dels ciutadans. L’edició centenària del Saló de l’Automòbil de Barcelona, que se celebra entre l’11 i el 19 d’aquest mes, permet fer una mirada al passat sobre com es va viure aquell primer esdeveniment i traçar una radiografia imperfecta sobre què ha canviat des de llavors.

El primer Saló de l’Automòbil va ser un autèntic èxit d’organització i públic. I, sobretot, una font d’orgull per a la ciutat, una onada de modernitat i de reivindicació industrial només dos mesos després de la vaga de la companyia elèctrica La Canadenca, que va paralitzar Barcelona durant més de 40 dies i va derivar en la instauració de la jornada laboral de vuit hores. “Feia ja molts anys des d’abans de la guerra que no es verificava cap exposició ni saló de l’automòbil. Han passat pocs mesos després de tornar a la normalitat perquè a Barcelona la florent indústria de l’automòbil no pogués contenir-se en els estrets límits usuals d’exposició obligant comerciants i industrials a organitzar aquest Saló-Automòbil que acaba d’inaugurar-se”, es llegeix al diari La Publicidad del dissabte 3 de maig de 1919. El saló, organitzat per la Cambra Sindical de l’Automòbil, es va celebrar durant deu dies al Palau de les Belles Arts —que estava ubicat al parc de la Ciutadella fins a ser enderrocat el 1942— amb la presència de 58 expositors. La decoració era majestuosa. A la inauguració va assistir el general Joaquín Milans del Bosch (capità general de Catalunya i avi d’un altre militar que va tenir un paper clau en el cop d’Estat del 23-F de 1981), acompanyat d’altres càrrecs militars, polítics i religiosos, inclosa la Mancomunitat de Catalunya, nascuda cinc anys enrere.

Durant l’acte, Eusebi Bertran i Serra, un empresari del cotó que exercia de president del saló, va destacar que va ser la indústria automobilística la que va proveir Barcelona durant l’última vaga “salvant-la d’una anarquia certa”, segons la crònica del diari. Va subratllar que el sector sostenia més de 4.000 famílies i —en una referència a la Primera Guerra Mundial, que havia acabat un any abans i en la qual Espanya s’havia mantingut neutral— va dir que “l’automòbil és essencial per al progrés de les nacions i la seva defensa, tal com s’ha demostrat en aquesta guerra, especialment en tres ocasions crítiques per a les armes aliades”. Després de la inauguració, es va desfermar el frenesí ciutadà: “El públic va envair els salons. Poc després era materialment impossible fer una passa entre els estands”.

Al costat de l’article sobre el saló, l’escriptor Josep Maria de Sagarra escrivia sobre l’estrena d’una obra en català al Teatre Romea del belga Émilie Verhaeren. La principal notícia a la portada del diari era la dimissió d’Antonio Maura com a president del govern, acceptada pel rei Alfons XIII —besavi de l’actual monarca Felip VI—, i la convocatòria d’eleccions per a l’1 de juny. A la crònica, un amic de Francesc Cambó —el líder de la Lliga, diputat i ministre amb Maura l’any anterior— es mostrava optimista: “En aquestes eleccions, Catalunya podrà fer patent la seva aspiració unànime d’obtenir l’autonomia, premissa necessària per a la marxa normal de la vida política espanyola, com li dèiem a l’actual cap de Govern al rebre la nostra opinió sobre l’aprovació dels pressupostos”.

A La Veu de Catalunya del mateix dia també es destacava la inauguració del Saló de l’Automòbil. Després d’una llarga descripció de les autoritats presents a l’acte, la crònica tenia un aire patriòtic per a un diari que es definia com a “nacionalista català”. Bertran i Serra, el president de l’esdeveniment, “digué que aquesta Exposició és una manifestació de la terra catalana”. “Així com les exposicions de París i altres capitals europees comptaven amb el mercat de tot el món, l’Exposició d’aquí ha estat feta amb els nostres sols recursos”, afegia.

</CS>El text també posava en relleu l’excitació de la ciutadania: “Entretant el públic tan nombrós com selecte esperava el moment quan fos permès l’accés a l’Exposició per tenir lloc el vernissatge. Quan fou donada ordre el Palau quedà ple de concurrència, destacant-se les senyores per l’elegància de llurs abillaments. Les instal·lacions foren visitades detingudament per tots els públics, fent-se elogis unànimes de l’esplendidesa de l’Exposició, tant per nombre com per la qualitat dels aparells que hi ha”.

El saló va ser una mena d’oasi per a les elits catalanes, un influx d’autoestima per a Barcelona

A sota de l’article, n’hi havia un sobre els Mossos d’Esquadra i un altre sobre el bisbat. En una altra pàgina, es remarcava que “aquest número de La Veu de Catalunya ha estat passat per la censura”, conseqüència dels aldarulls de les vagues. I en un editorial s’abordava la dissolució de les Corts i la convocatòria d’eleccions. Després de lamentar que persisteixen “les circumstàncies que ens priven d’aquella llibertat d’expressió necessària per sintetitzar un judici i fonamentar una opinió”, el diari advocava per “contrastar ideals i banderes per arribar a aquelles solucions jurídiques que reintegrin a la vida política espanyola les masses de ciutadans que avui hi resten destriades”, i assegurava que “Catalunya, una vegada més, complirà el seu deure”.

A La Vanguardia del dia anterior (2 de maig) hi havia un anunci a pàgina sencera sobre la inauguració l’endemà del saló. Exposició d’automòbils, deia. Es detallava el programa de festes, que incloïa concerts d’orquestres i balls de sardanes. El preu combinat de totes les activitats era de 10 pessetes. Per fer-se una idea del preu notable, el diari costava cinc cèntims, i una subscripció mensual a Barcelona, 1 pesseta.

A la notícia del dia 4 sobre l’obertura del saló, Exposició d’automòbils (sota la secció Vida Esportiva), es descrivia una “concurrència tan selecta com nombrosa”, molts visitants d’altres parts d’Espanya i alguns de l’estranger que analitzaven amb detall tots els expositors. Els elogis eren abundants. “Tots, sense objecció alguna, lloen l’excel·lent gust amb què tot ha estat dirigit i combinat”, deia el text, que parlava del “veritable art” en el disseny dels espais i de com, durant el “molt animat” dinar, algunes de les taules estaven ocupades “per persones molt belles”.

A l’edició de l’endemà, s’informa que el diumenge més de 6.000 persones van acudir al Saló de l’Automòbil. “Tots els stands estaven visitadíssims, detinguent-se el públic a examinar els cotxes, aeroplans, cicles i accessoris amb tan i tan gran interès que per si sol ja constitueix l’èxit del Saló”, es llegeix a La Vanguardia. També es destacaven les visites de persones de províncies i de Cambó. “De 6 a 8, era materialment impossible fer un pas pels salons del Palau de Belles Arts, poblat de cares boniques”.

El diari va publicar cròniques gairebé diàries de la fira. El dia 10, per exemple, s’explicava com molts militars van acudir al saló, ja que no havien de pagar entrada, i hi va haver un selecte concert d’orgue i per la nit, un banquet. L’exclusivitat i el refinament que flotava en les instal·lacions traspuava els textos. Però cinc pàgines més endavant també aflorava la crua realitat de l’Espanya endarrerida del 1919. Entre notícies d’aviació i de cinema nord-americà, n’hi havia una sobre els quatre milions i mig d’analfabets al país. Barcelona era la catorzena província en nombre de persones que no sabien llegir ni escriure, amb una taxa del 26%. La mitjana de totes les províncies era del 40%, la mateixa xifra que a Catalunya. A zones d’Andalusia, la taxa arribava al 64%, i a les Canàries, al 68%. La més baixa era a Santander i Burgos, del 10%.

El primer Saló de l’Automòbil va suposar una espècie d’oasi, sobretot per a les elits catalanes. Un influx d’autoestima per a una ciutat i un país inquiets. La Primera Guerra Mundial (1914-1918) va propiciar inicialment un ressorgiment econòmic en algunes zones d’Espanya —per exemple en el sector tèxtil català—, però a la llarga va desencadenar problemes de proveïment i una pujada de preus que va afectar sobretot les classes populars. En conseqüència, les tensions obreres estaven a l’alça, i també la inestabilitat econòmica. A finals del 1920, el Banc de Barcelona es declararia en suspensió de pagaments. La disfuncionalitat política, amb una alternança constant de governs sota l’ombra del caciquisme, s’aproximava a la fi d’una era i albirava un terratrèmol. Miguel Primo de Rivera donaria un cop d’Estat el 1923, que derivaria en un règim autoritari fins al 1930. Després vindrien la Primera República, la Guerra Civil i el franquisme.

Tot eren elogis i optimisme en l’article de La Publicidad del 12 de maig de 1919 sobre la clausura, aquell dia, del Saló de l’Automòbil. Acompanyat d’una fotografia d’un vehicle autocanoa, el text destacava que el dia anterior —diumenge— 11.000 persones havien acudit al Palau de Belles Arts, que “va resultar insuficient”, i parlava de “l’orgull” pel fet que “totes les classes socials desfilessin” pel saló, que “l’admiració del públic ha estat la nota culminant i que les transaccions efectuades han sigut en nombre extraordinari i molt superior al previst”. En definitiva, un “gran èxit”. El Saló de l’Automòbil tornaria a la ciutat el 1922, per a la seva segona edició.