El deute d’Espanya amb els 10.000 republicans deportats a l’infern nazi

Neus Català ha estat l'última: el 20 d'abril, als Guiamets (Priorat), el seu poble natal, es va apagar als 103 anys la seva veu antifeixista. Va ser l'adeu definitiu de la dona detinguda el 1943 a França per haver col·laborat amb la Resistència i enviada després al camp de concentració nazi de Ravensbrück (Alemanya). Igual que ella, cinc altres deportats espanyols han mort en els últims 13 mesos. Van ser Francisco Aura, José Marfil, Francisco Griéguez, Ramiro Santiesteban i Cristóbal Soriano. Aquests exiliats republicans que van sobreviure a Mauthausen, un infern humà on van perdre la vida centenars de milers de persones, van morir sense veure que el seu país reconegués la seva responsabilitat en la deportació de gairebé 10.000 espanyols.

Quan queda poc més d'un any perquè es commemori el 80è aniversari de l'anomenat Comboi dels 927, un dels primers enviaments de republicans espanyols d'Europa occidental als camps alemanys, historiadors i experts demanen que es reconegui el paper del franquisme en la deportació. El destí ha volgut, a més, que aquesta vella demanda torni amb només cinc espanyols amb vida dels milers que van passar pels camps de concentració nazis.

Les dades de les associacions i de diversos historiadors coincideixen que, almenys, encara hi ha cinc supervivents: Vicente García (Buchenwald), Lázaro Nates (Mauthausen), Siegfried Meir (Mauthausen), Juan Romero (Mauthausen) i Conchita Grangé (Ravensbrück). “Però és possible que hi hagi gent que mai hagi volgut explicar la seva història”, apunta l'historiador Benito Bermejo, un dels principals experts en la deportació espanyola i descobridor de la gran farsa d'Enric Marco, un personatge que es va fer passar durant anys per supervivent d'un camp nazi, que va arribar a presidir l'Amical de Mauthausen. La història la recull l'escriptor Javier Cercas en la seva formidable novel·la El impostor.

Más información

El colom de Ravensbrück

Mor Neus Català, resistent de l'horror nazi

El pas del temps ha fet que anessin desapareixent els gairebé 3.800 espanyols que van sobreviure a la barbàrie nazi, un 40% dels deportats. La llum d'aquest col·lectiu que després de tres anys de lluita a la Guerra Civil va fugir a l'exili, on es van trobar amb la mort o anys de tortures, està a punt d'apagar-se. Els pocs que encara viuen fa anys que no estan en condicions de concedir una entrevista, d'assistir a homenatges o de participar en col·loquis per difondre la seva història.

El testimoni ha passat a segones i terceres generacions, que se segueixen ocupant d'honrar la memòria dels seus familiars i de demanar un reconeixement jurídic propi que encara no han aconseguit i que fa un any i mig van veure rebutjat: el Congrés va tombar llavors una petició d'ERC per reconèixer per llei els republicans que van patir la barbàrie nazi. L'opinió d'Enric Garriga, president de l'Amical de Mauthausen i fill del deportat espanyol a Buchenwald Marcelino Garriga, sintetitza la de diverses víctimes consultades per fer aquest reportatge. Ell creu que Espanya porta un “considerable retard històric” en relació amb la resta d'Europa: “No s'han complert les exigències mínimes de restitució i dignificació, una diferència enorme respecte a països europeus que en el seu moment van fer costat al feixisme, però que després, amb la democràcia, van demanar perdó”.

La responsabilitat de Franco en la deportació espanyola, no obstant això, és més que evident per als sis historiadors consultats. “S'han trobat proves clau. Encara que es desconeix qui va prendre la decisió de deportar a Mauthausen els espanyols, sí que hi ha constància de diversos documents que són essencials i assenyalen el règim de Franco”, explica l'historiador José Antonio Lisbona, autor del llibre Más allá del deber, en el qual desgrana la resposta del servei exterior espanyol davant de l'Holocaust.

Un dels arxius als quals es refereix Lisbona és una circular de la Gestapo del 25 de setembre del 1940 enviada a totes les autoritats del Tercer Reich i als territoris ocupats, inclosa la França de Vichy. Aquí s'indica com cal procedir pel que fa als rotspanien kämpfer (combatents de l'Espanya roja, en la seva traducció de l'alemany) detinguts. Per als qui estan en aquesta categoria, la circular, dictada per ordre de Hitler, diu que perden la condició de presoners de guerra i que s'han d'enviar als camps. "Aquest document té molt a veure amb el que fa Ramón Serrano Suñer [llavors ministre de la Governació] dos dies abans a Alemanya, on es veu amb Heinrich Himmler [líder de les SS]. El sentit comú i la pràctica històrica evidencien que en aquesta reunió es troba bona part de l'ordre. I en declaracions posteriors, Franco i Serrano Suñer insisteixen que no hi ha espanyols fora d'Espanya, és a dir, no els consideren espanyols", explica Lisbona.

Un altre dels informes que assenyala la connivència de la dictadura es troba a l'Arxiu General de l'Administració, a Alcalá de Henares. És una consulta de l'ambaixada alemanya a Madrid sobre el comboi dels 927, l'enviament el 20 d'agost del 1940 d'un miler d'espanyols, entre els quals hi havia homes, dones, persones grans i nens, d'Angulema a Mauthausen. "Berlín pregunta què cal fer amb els menors que tenen més de 14 anys i que s'han quedat al camp, i no hi ha resposta oficial. No s'han trobat documents ni als arxius espanyols ni als alemanys. I no es va respondre perquè hi havia una falta d'interès", apunta Lisbona. Com ell, l'historiador alemany Bernd Rother, autor de Franco y el Holocausto, assenyala la dictadura: "El desinterès va ser força simple per al Govern franquista. No es va plantejar com havia de protegir els seus ciutadans perquè no els considerava espanyols".

La supervivència del franquisme fins a finals dels setanta va fer la resta per contribuir a l'oblit dels deportats: van quedar durant dècades a l'ombra, amb una vida a l'exili i ignorats per una dictadura que va fabricar mites falsos, com el de Franco salvador de jueus. La literatura i els treballs documentals van trigar a aparèixer: després d'un desert de gairebé 20 anys, el 1963 va arribar el primer llibre, de l'escriptor supervivent de Mauthausen Joaquím Amat-Piniella, que va aconseguir esquivar la censura i publicar K. L. Reich, en el qual documenta l'horror nazi en forma de novel·la. El 1970 va aparèixer el segon treball quan la revista Cuadernos para el Diálogo va apostar per un suplement dels espanyols als camps de concentració. I en els següents 15 anys només hi va haver dues grans obres: el 1977 l'escriptora Montserrat Roig va escriure Els catalans als camps nazis i el 1984 es van imprimir les memòries de Neus Català, De la resistencia y la deportación.

“Ha costat moltíssim que aquest tema surti a la llum i es divulgui per l'escàs interès que hi va haver durant el franquisme, per la dificultat d'accés als arxius i per la propaganda del règim”, opina l'historiador Josep Calvet. Tot i que en aquests últims 15 anys s'han multiplicat els treballs documentals, la majoria dels experts consultats considera que la deportació és una història desconeguda per als joves. Rosa Torán, historiadora i expresidenta de l'Amical de Mauthausen, creu que el principal motiu és polític: “El problema és com s'integra la deportació en la història d'Espanya. És un tema polític, perquè la deportació dels republicans no va ser per atzar: són els combatents derrotats, exiliats i deportats amb la connivència de la dictadura. És no haver assumit i reconegut el passat del feixisme a Espanya”.