L’últim Diumenge de Rams a Notre-Dame

Vaig amb els fills a París, a passar-hi quatre dies mal comptats, és una petició que s’arrossegava des de Nadal. París no s’acaba mai, diuen, i per força has de triar, no pots veure-ho tot per molt que corris i en qualsevol racó t’aclapara la turistada. Veiem Notre-Dame divendres al vespre, tot just acabats de deixar les coses a l’hotel, i ens impressiona la façana il·luminada, que resplendeix entre la foscor de la nit i el fred que pela. Ens arrecerem en una creperia que sembla immune a les riuades de visitants i decidim ajornar la visita a la catedral per a diumenge.

Però diumenge no és un dia qualsevol, tot i que de primeres no hi caus. Són les onze del matí, ressonen les campanes, infatigables, l’esplanada del davant és plena i tot apunta a dificultats per entrar, la turistada sembla colonitzar-ho tot, com malauradament veurem després a Montmartre. No em sorprèn que un agent armat fins a les dents em miri la bossa, el dia anterior ja l’havia mostrat a dos agents més als Camps Elisis, ocupats per una bateria de furgonetes a l’espera dels armilles grogues. Davant Notre-Dame s’amuntega tot un tumult de gent a les portes, mentre les campanes segueixen bategant.

Faig que els fills agafin lloc a la cua i m’avanço fins on puc, ni tan sols sé si cal pagar entrada —com ja passa en moltes catedrals—, i arribo fins allà on distingeixo branques alçades a les portes. És Diumenge de Rams i just llavors la porta central s’obre als fidels, que van ocupant de manera catòlica la nau central. “No hi cabrem —penso—, massa gent, i segur que tanquen el temple als visitants”. I tot i el meu pessimisme la gent avança, les campanes repiquen, el tumult inicial es dissol a l’interior mentre visitants i fidels seguim entrant per la porta de la dreta. La turistada és disciplinada i adotzenada, perquè es manté a la cua per a visiteurs mentre els fidels entren per una cua ràpida, malgrat que, de fet, totes dues files es confonen un cop passat el llindar.

Uns venedors oportunistes, d’aquells que et vendrien paraigües si plogués, t’ofereixen branquetes a la porta, és Diumenge de Rams, però la corrua no en fa cas i accedim al temple. La nau central és plena fins a la porta principal; enllà, al mig de l’altar, oficia la missa qui imagino deu ser l’arquebisbe, amb tota l’església il·luminada per la llum que s’escola pels vitralls i l’enfilall de làmpades suspeses als arcs que afiten la nau central. Els visitants convivim amb els fidels mercès a les naus laterals, on desfilem els badocs mentre amablement se’ns convida al silenci i l’oficiant —ara me n’adono— entona la missa sencera amb cants que atorguen més solemnitat a l’escena.

El contrast entre la visita prosaica i la litúrgia pasqual sembla funcionar, hi ha un equilibri ecosistèmic que deu fer dècades que dura. Les enormes columnes que s’enfilen de terra fins a la galeria del primer pis actuen de barrera entre els dos mons, per bé que una successió de pantalles de plasma, encarades als laterals, et permet seguir la missa mentre t’aclaparen les rosasses. És el contrast entre els pilars de la terra del segle XII amb els finestrals de llum del segle XXI, és la fusió de la visita presencial i la virtual, del directe i de l’streaming, mentre els cants de l’oficiant, encarat a la nau central, es confonen amb les llengües del món a banda i banda.

Ens entretenim a l’absis amb uns plafons informatius pensats per a la turistada, amb dates i dibuixos dels avenços de la construcció de la catedral al llarg del temps, i completem la volta mentre la missa continua. És una sort, penses, poder contemplar el temple mentre s’hi oficia una solemne missa cantada, però això no obsta que t’hi sentis impostat, és evident que a Notre-Dame han après a conviure amb la molèstia de les visites permanents i malgrat això entens que els teus drets de fer el badoc també es poden exhaurir. I, un cop al carrer, constatem que passejant pel lateral una estructura metàl·lica enlletgeix la vista dels contraforts; una bastida, ja tristament cèlebre, ens espatlla la fotografia.

Seguim fent el turista, que París no s’acaba mai. Encara veurem nostra dama un parell de cops més, a la nit il·luminada tornant de Châtelet, i l’endemà al matí, l’infaust dilluns, tombant per la rive gauche mentre anem a buscar les coses a l’hotel per marxar. La notícia següent ja serà a Barcelona, en connectar el mòbil mentre l’avió encara roda per les pistes del Prat: “S’està cremant Notre-Dame!!”