Un diamant a Bucarest

L'home esbufega quan la vigilant li demana que buidi les dues caixes que porta. Jo també m'impaciento. Amb prou feines hi ha cua per passar el control de seguretat, però em temo que serà etern. Observo amb estranyesa que de les cistelles treu corones, polseres i vels. Miro darrere del detector de metalls i percebo un cartell escrit en romanès. Intueixo que anuncia un saló de vestits de núvia, però de totes maneres obro el traductor del mòbil. I així és. “No és aquí la reunió de l'Eurogrup?”, pregunto amb inquietud. La vigilant assenteix i em dona una safata per passar la jaqueta i la motxilla per l'escàner.

La perplexitat per topar-me amb aquest saló al Palau del Parlament de Bucarest dura amb prou feines uns minuts. Els que trigo a pujar dues de les plantes del segon edifici administratiu més gran del món, només per darrere del Pentàgon. Ni amb dues cambres legislatives, tres consells, tres museus i sales de conferències i convencions hi hauria prou per omplir d'activitat l'obra més delirant ordenada pel dictador Nicolae Ceausescu.

Durant dos dies, no faig més que recórrer dos inacabables passadissos il·luminats per desenes de llums gegants i entrar i sortir d'enormes i fredes sales. Després d'haver enviat l'última crònica, vaig directe a visitar la ciutat. Abans de sortir de Brussel·les m'havien explicat que Bucarest era coneguda com la petita París. Però poc rastre queda de les seves semblances amb la capital francesa. Potser l'Arc de Triomf, un grapat d'edificis i unes petites galeries amagades al centre. Aquest aire parisenc dels anys trenta sembla haver quedat soterrat per la megalomania de Ceausescu.

Però l'enrenou, les estridències i l'ambient transgressor d'alguns antres fan de Bucarest una ciutat interessant. Amb els museus ja tancats, decideixo trepitjar llambordes fins que sigui l'hora de sopar. Literalment perdut, entro en una petita llibreria. Mentre busco el mapa al mòbil vaig fent un cop d'ull als llibres. Fins que topo amb un, que agafo immediatament. Piata Diamantului [La plaça del diamant]. Tenir Mercè Rodoreda entre les mans es converteix en un moment gairebé íntim, en un instant de tornada a Barcelona.

Faig una recerca a Google amb el nom de la traductora. Després de llegir diverses entrades, no ho dubto. “Li enviaré un correu electrònic”. Jana Balacciu Matei no triga a respondre i a deixar el seu telèfon. Quan truco, em respon en català una veu càlida, tranquil·la, que utilitza les paraules que millor s'adapten al matís que vol expressar.

La Jana va trepitjar per primera vegada Barcelona després de la caiguda del règim comunista, als anys noranta. “Vaig viure amb una família catalana i em vaig interessar per una llengua, amb una literatura de la qual fins llavors només coneixia Ramon Llull”, explica. El seu enamorament per la llengua va ser tal que va moure la incorporació d'un lector en català per la Universitat de Bucarest i s'encarregaria d'una col·lecció de literatura catalana a l'editorial romanesa Meronia. Va començar amb Solitud, de Víctor Català. I és a punt de publicar la 42ena obra, una història de Catalunya de Jaume Sobrequés.

La Jana coneix bé Catalunya. La seva tasca ha estat premiada amb la Fundació Ramon Llull, l'Institut d’Estudis Catalans o la mateixa Generalitat, que li va atorgar la Creu de Sant Jordi. Rodoreda, explica, és una de les escriptores amb les quals més ha gaudit traduint. L'altre és Ramon Llull. “Ho van agrair els especialistes i els lectors habituals, que van quedar atònits que amb la llengua catalana del segle XIII es poguessin escriure llibres com els de Llull”, diu. Els estudis de català a la Universidad de Bucarest van complir l'any passat 25 anys. I es va celebrar amb el col·loqui anual de Llengua i Literatures Catalanes.

L'entusiasme amb el qual parla de literatura s'esvaeix quan intercanviem impressions sobre la ciutat. Queda molt enrere aquest París del Danubi dels anys trenta que, sense ser una gran metròpoli, sobresortia per la seva cultura. L'urbs llavors lluïa, explica la Jana, grans edificis d'insignes arquitectes francesos al centre i habitatges al voltant a l'estil de la caseta i l’hortet. Gairebé cinc dècades de dictadures estalinistes van desdibuixar el centre i van entronitzar els blocs de pisos de seixanta metres quadrats, com en el que ella resideix.

No creu que mai hi hagi hagut un buit literari. Tampoc durant la dictadura, quan els llibres es van convertir en un refugi de la resistència malgrat el ferri control de la temuda Securitate. “Cada any havíem d'anar al centre de policia del barri perquè prenguessin una prova de la tipografia de la màquina d'escriure. D'aquesta forma, si trobaven octavetes o cartells podien identificar-los”, recorda.

Quan surto de la llibreria ja s'està fent fosc. Decideixo anar de camí al restaurant, al centre de Bucarest, la ciutat sobre la qual la Jana confessa no ser massa optimista però que demostra mantenir el pols cada vegada que els carrers s'omplen per protestar contra la corrupció o la deriva autoritària del govern del país.

En arribar al centre, els carrers estan atapeïts per una barreja de joves locals i estrangers que entren i surten de locals. La música trenca les portes i arriba a les llambordes de forma ensordidora. S'estampen contra ells les lletres de Jennifer López, Shakira i Enrique Iglesias. El gust per l'espanyol –m'explicaran després en un bar– ve de la vella tradició de veure sèries llatinoamericanes. Quan arribo al restaurant, comento als meus col·legues portuguesos que acabo de tenir un altre d'aquests instants de retorn. Però no a Barcelona, sinó a Lloret de Mar.