Un Govern que no ens representa

El dia 2 de juny del 2018 es va produir un canvi de govern a Espanya al qual el Govern de la Generalitat no ha sabut adaptar-se. Pedro Sánchez i el seu Govern, més enllà de posicionaments ideològics, han capgirat el to i han suposat l’acostament del Govern de l’Estat respecte a les institucions de la Generalitat: han demostrat una paciència infinita, la qual cosa, per a alguns, ha suposat fins i tot trair Espanya. Sigui com sigui, el juny del 2018 es va produir en l’àmbit estatal un relleu dels interlocutors.

No obstant això, el Govern de Quim Torra (i Carles Puigdemont) manté la mateixa estratègia que seguia amb el Govern de Rajoy: la confrontació continuada, els “desafiaments” recurrents a tot el que identifiquen com a espanyol. Unes vegades es mantenen en l’àmbit simbòlic; d’altres han arribat al jurídic, que, com és ben sabut, en un Estat de dret democràtic pot generar també conseqüències jurídiques. No obstant això, semblaria que al president Torra tot li val en el seu activisme, també passar a formar part del victimari del procés.

El Govern, integrat per fidels a Puigdemont i membres d’Esquerra, no ha sabut correspondre al canvi de rumb iniciat a Madrid, desaprofitant una oportunitat d’or per reconstruir consensos a Catalunya i entre Espanya i Catalunya. Més aviat al contrari, continuem estancats en la política del farol, en la qual el més important és anar a manifestacions, penjar pancartes, vestir de groc, i, en el camí, seguir sembrant la llavor del “menteix, que segur que alguna cosa queda”. Si creieu que aquesta asseveració no s’ajusta a la realitat, recordeu les afirmacions de Torra sobre la Constitució portuguesa.

Els partits que componen el Govern van votar no al projecte de Pressupostos Generals de l’Estat presentats pel Govern de Sánchez, fet que va provocar la convocatòria d’eleccions generals. Evidentment, és una opció legítima, cada grup decideix què fa amb els seus vots. Però resulta incomprensible als ulls d’un important sector de la ciutadania catalana, independentista i no independentista, que no només havia vist en l’Executiu socialista una oportunitat per iniciar el camí de la restauració democràtica trencada el setembre del 2017, sinó, a més, una manera de millorar les polítiques públiques a Catalunya, afectades des de fa anys per les retallades dels Governs de les dretes a Catalunya i a Espanya.

Al CEO publicat el gener del 2019 sobre percepció de les polítiques públiques i valoració del Govern, els catalans identifiquen com els seus tres principals problemes la precarietat laboral, la insatisfacció amb la política i les relacions entre Catalunya i Espanya. Respecte d’aquestes problemàtiques, el 67,5% de les persones enquestades considera que el Govern no està resolent el problema de l’atur i la precarietat laboral; el 77,3% creu que no està abordant la insatisfacció política, i el 55,3% creuen que tampoc s’estan resolent els problemes de relació entre Espanya i Catalunya. Així mateix, des de la perspectiva de les polítiques públiques, el 73,1% d’enquestades considera que el Govern no està resolent els problemes de la sanitat, el 81,9% que tampoc s’està resolent l’accés a l’habitatge, i el 76,2% que no s’estan fent millores en polítiques socials. El 53,1% de les persones enquestades considera que el Govern no sap com resoldre les dificultats de Catalunya; de fet, només un 3,8% considera que l’Executiu de Torra està resolent els problemes de Catalunya.

Aquestes xifres posen de manifest, d’una banda, que el Govern no s’està dedicant a pensar i desenvolupar polítiques, sinó que està absolutament bolcat en un procés que va descarrilar fa molts mesos. A Puigdemont i els seus, el “com pitjor va, millor” sembla que els atreu. No obstant això, és diferent la situació en què s’ha quedat ERC davant la convocatòria d’eleccions. D’una banda, no ha donat suport a uns pressupostos amb una millora en despesa social molt rellevant, que hauria suposat, a més, la continuïtat d’un Govern central procliu a l’entesa amb Catalunya. Ara afronta una campanya electoral en la qual reclama més polítiques i més despesa social. Com és obvi, no vol que guanyin les dretes al Congrés dels Diputats per les conseqüències nefastes que això tindria sobre la crisi catalana. Paral·lelament, afirma que votar PSOE/PSC és votar Ciutadans, quan una victòria de les esquerres seria l’única manera de desbloquejar la situació política a Catalunya. Unes eleccions, en definitiva, a les quals arriba descol·locada: el discurs de l’autodeterminació immediata superat, però sense haver bastit els ponts oportuns amb els qui podien afavorir una nova fase de diàleg, entesa i millores socials.