Populisme folklòric i quimeres patriòtiques

“Populisme folklòric”. Aquesta és l’etiqueta que l’expresident colombià Juan Manuel Santos ha posat a l’apel·lació del president mexicà López Obrador al rei d’Espanya perquè presentés excuses solemnes per les atrocitats comeses pels conquistadors espanyols al seu país. El populisme està en tot i amb ell la retòrica patriotera. López Obrador, que està desconcertant els mexicans perquè ha donat tantes batzegades que ja no saben on ubicar-lo ideològicament, ha recorregut a les icones del victimisme i, en una Espanya en plena campanya electoral, ha trobat simetria en les respostes, en defensa de l’orgull nacional ferit.

En temps de mudança i desconcert l’apel·lació als valors patris ajuda els responsables polítics a dissimular la seva incompetència. I per això la proclama del president mexicà ha estat acollida amb el desplegament de tots els tòpics sobre la grandesa de l’imperi i els valors de la conquesta. Enmig del soroll, ha estat l’escriptor argentí Martín Caparrós qui ha portat el debat al terreny de la racionalitat, amb una reflexió que no té pèrdua: “Crec que tota aquesta qüestió forma part d’una ambigüitat bàsica de molts de nosaltres: sentir-se i declarar-se llatinoamericans i donar suport a causes aborígens, però fer-ho en espanyol, la llengua dels colonitzadors, els nostres avantpassats”. És d’aquesta complexitat que estan fetes les persones, i amb elles els països, fruit de llargs processos històrics, incompatibles amb el simplisme dels que utilitzen el passat per disposar millor la ciutadania entorn de les seves ambicions de poder.

Fruit d’encreuaments genètics, de peripècies inscrites en llargues històries que no vam escollir i d’infinits impactes rebuts en els períodes de formació, adaptació i aprenentatge, els humans som un munt de contradiccions. I aquesta realitat és incompatible amb la visió d’aquells que organitzen el món en blocs presumptament homogenis, amb les seves maneres de fer convertides en destinació, ficcions al servei dels interessos del present. Però mentre uns exigeixen que se’ls demani perdó, altres prefereixen prendre la iniciativa. A cavall de l’anomenada globalització, assistim a la revenja postcolonial, descrita per Pankaj Mishra, en què vells països, especialment del món asiàtic, disputen l’hegemonia a Occident, amb armes que van aprendre dels colonitzadors.

La consciència de la complexitat de la qual Martín Caparrós aixeca acta, a més de ser un exercici d’honestedat, és el punt de partida per passar de les confrontacions de relats històrics contraposats a un diàleg serè i constructiu que permeti compartir anàlisi i extreure ensenyaments del que va passar. Portem a sobre unes càrregues pesades en què s’han anat dipositant terres de corriments diversos. I, en la mesura que els relats es construeixen amb la mateixa llengua, el xoc de les imatges i de les ficcions es fa més sorollós encara. I si la petició de López Obrador és populisme folklòric, les derrapades patriòtiques hispàniques corresponen al populisme de la ignorància, per molt que se’ls atorgui rang d’orgull patriòtic, amb un nosaltres ridícul que pretén fer seu un passat de 500 anys. Aquí hi ha l’exemple de Pablo Casado que al seu dia va dir: “Nosaltres no colonitzàvem, fèiem una Espanya més gran”. No hi ha cap font de desvari que l’obsessió de manipular i adaptar la història per fer creïble un relat patri.

El problema dels nacionalismes és que volen reduir la complexitat a un discurs d’unitat. La qual cosa només es pot aconseguir mutilant la comunitat. No en va les grans nacions modernes es van construir sobre l’exclusió de grups ètnics i la liquidació d’infinitat de llengües. Espanya, sense anar més lluny, és filla de l’expulsió de moros, moriscos i jueus i de diversos intents d’homogeneïtzar culturalment el territori. El mite de la nació com a territori dotat d’unitat transcendental és insostenible. On deia poble, hi posem ciutadans, i creixem optimitzant les contradiccions que ens constitueixen, en comptes de buscar la impossible adaptació a un espai mental i moral comú inexistent, que, en el seu afany per ser factor de cohesió i dominació, es converteix en principi insuportable de reconeixement obligatori i de limitació del que es pot dir. La revolució laica progressa molt lentament a les nacions, emparades en la pàtria com a lloc del que és sagrat, tant a Espanya com a Catalunya, o al Mèxic d’Obrador.