Jugar a fet i amagar al Suprem

L’arboradura de l’independentisme decaurà tant a les sales del Tribunal Suprem que serà una referència atziaga en la història de la Catalunya moderna, com un xoc determinant entre la realitat i la ficció política, per no parlar d’impostura. Dit d’una altra manera, constitueix un fracàs que afectarà la ciutadania de Catalunya, tant si és partidària de la secessió com si no. Ara com ara, el mal institucional és incalculable. Escassíssimes institucions de la Catalunya estatutària se salven del desprestigi, mentre que TV3 i Catalunya Ràdio reiteren cada dia l’escaleta del sectarisme.

A la banqueta, els actors de l’independentisme —compenetrats amb el procés de manera inusitadament primària— han intentat negar dosis tan aparatoses d’evidència que es podria sospitar un desconeixement del “modus operandi” d’una institució com el Tribunal Suprem. La impressió és que els advocats defensors de més calibre han llançat la tovallola. Pretendre jugar a fet i amagar amb la justícia ha estat una malaptesa inenarrable i alhora un deteriorament, més intens, més gran de les institucions catalanes en les quals els encausats operaven creient-se que la llei era una entelèquia i sense pensar en els centenars de milers de ciutadans que havien confiat en les opcions redemptoristes del procés.

El recurs a una Europa solidària amb els somnis arcaics de Carles Puigdemont i Quim Torra fa temps que va caure per terra, encara que alguns senadors de la dolça França practiquin el funambulisme pirinenc. No fa gaire encara es negava que, trencant amb Espanya, Catalunya quedaria fora de la Unió Europea. La precarietat intel·lectual de l’independentisme afirmava que Angela Merkel no consentiria que Catalunya deixés de ser part d’una Unió Europea, a la qual està integrada per ser part d’Espanya. Va ser mala fe o una improvisació de casino federalista-republicà?

Ja hi ha companys de viatge que salten del tren en marxa. Figurants semiintel·lectuals del procés assagen matisos després d’anys de sapiència monolítica i alegre animadversió als fets i a les dinàmiques socials, històriques i econòmiques. Tant Puigdemont com Torra, aniquiladors del microsistema de partits independentistes, han arribat a extrems de puerilitat i pertorbació política que sorprenen. De moment, els portaveus mediàtics reaccionen amb un gran nerviosisme o bé poleixen el primer capítol d’un assaig en el qual argumentaran que ells ja havien avisat: el procés descarrilava.

Aquest és un problema menor si el comparem amb la magnitud d’una construcció en el buit a partir de la tergiversació del 1714 o de la idea que hi ha bons i mals catalans segons el seu grau de nacionalisme. Centenars de milers van quedar seduïts per una cosa que era virtual i van anar a votar en un referèndum il·legal els promotors del qual han anat dient en el Tribunal Suprem que només es tractava d’una temptativa, un somni inofensiu, un gest inconseqüent. Una entremaliadura. Van induir la ciutadania a creure en una aberració semàntica anomenada dret a decidir i a suposar que la democràcia està per sobre del dret. Es va proclamar que la immensa majoria estava per la secessió i després va resultar que el partit més votat va ser Ciutadans.

En què es pot confiar quan la trama il·lícita de simulació s’extralimita de manera tan extrema? El que queda de l’independentisme no tindrà capacitat estratègica per evitar les circumstàncies d’un naufragi. L’ANC es reafirma com a gestora del disturbi de carrer i queda ratificat que Òmnium Cultural no té res a veure amb la cultura. Són ens sense valor representatiu de la societat, agents de mobilització. Els seus creients més agosarats optaran per assumir la realitat o es replegaran a zones més radicals? La malversació d’energia política i institucional es veurà, cada vegada, més dramàtica. Un error categòric va ser assumir que tot es tractava d’un xoc de trens, però ja hem constatat a les sessions del Tribunal Suprem que un Estat actua amb un sistema ferroviari en el qual les col·lisions estan regulades per la llei o no per la mitificació històrica.

L’ensorrament —lent o accelerat— de l’independentisme es carregarà moltes coses que són interessos de la societat catalana. Quin impacte tindran les sentències del Tribunal Suprem? Tampoc no sabem en quina mesura l’autodestrucció sobiranista farà efecte significatiu en la imminent seqüència electoral. Més que mai, la societat catalana es desconeix a si mateixa.