Les putes de San Julián

Aquest és un assumpte antic. Va ser descobert fa uns anys i des d’aleshores no deixa de créixer: ja s’ha incorporat a la història de l’esquerra argentina. Es refereix a una institució anomenada La Catalana i a un grup de dones. La institució era un prostíbul i les dones, prostitutes. Però el que van fer Paulina Rovira, catalana, propietària de l’establiment, i les cinc dones que treballaven per a ella, el 17 de febrer del 1922, va ser un fet heroic.

És difícil imaginar la Patagònia de fa un segle: un erm immens fuetejat pel vent i dominat per uns quants terratinents. Els presos polítics i els pitjors criminals eren enviats al terrible penal d’Ushuaia, davant l’Antàrtida; el viatge durava tant de temps que algun va arribar a complir condemna abans d’arribar-hi. Parlem d’un lloc i d’un temps realment salvatges.

El novembre del 1920, els peons agraris agrupats a la Sociedad Obrera de Río Gallegos es van declarar en vaga just abans de començar l’esquilada de les ovelles. Reclamaven coses elementals: un dia de descans setmanal, un lloc net i sec on dormir i espelmes per tenir llum. Els amos de les finques, britànics i argentins, van reclamar al govern que posés fi a la protesta. El president Hipólito Yrigoyen va enviar a la Patagònia el Desè Regiment de Cavalleria del tinent coronel Héctor Benigno Varela, que va imposar a les dues parts una negociació, va aconseguir un principi d’acord i va tornar quan va poder a Buenos Aires.

L’acord no es va complir i va recomençar la vaga. El novembre del 1921, el tinent coronel Varela i els seus soldats van aparèixer de nou a la regió. Aquesta vegada, a matadegolla. Qualsevol que participés a la vaga o li donés suport d’alguna forma era afusellat a l’acte. La matança va durar gairebé dos mesos. Hi van morir unes 1.500 persones.

L’historiador Osvaldo Bayer va investigar aquella barbaritat per al seu llibre La Patagonia rebelde (2012), compendi de quatre volums apareguts entre el 1972 i el 1978 (amb l’autor ja a l’exili per la dictadura militar) sota el títol genèric Los vengadores de la Patagonia trágica. I gràcies a un vell informe policial va descobrir l’episodi de La Catalana. El que van fer les meretrius va tenir tant d’impacte un segle després que el mateix historiador, el 2013, va estrenar al teatre Cervantes de Buenos Aires una obra titulada Las putas de San Julián.

La campanya del tinent coronel Varela es va donar per acabada el febrer del 1922. Els peons supervivents havien fugit a Xile o als racons més remots de la Patagònia argentina. A les finques regnava el silenci dels cementiris. Els soldats inspiraven una por gairebé absoluta. Varela va decidir premiar els seus homes amb una gratificació sexual. El 17 de febrer, un grup de soldats a les ordres d’un sotsoficial va acudir a un conegut prostíbul del port de San Julián per cobrar la seva recompensa.

Però el prostíbul, anomenat La Catalana perquè el dirigia la catalana Paulina Rovira, estava tancat. Van trucar a la porta una vegada i una altra. Van cridar i van amenaçar fins que Paulina Rovira va sortir i, adreçant-se al sotsoficial, va anunciar que les seves noies no atendrien els soldats. La tropa, enfurismada, va entrar per la força. I va ser rebutjada a pals i cops d’escombra per les dones. Segons l’informe policial, les prostitutes els deien “assassins” i cridaven “no ens ficarem mai al llit amb assassins”, a més d’“altres insults obscens propis d’aquelles donetes”. Les dones de La Catalana es van atrevir a plantar cara al Desè de Cavalleria i, per descomptat, van ser detingudes. Normalment haurien d’haver estat afusellades. Després de matar tants centenars de peons, això no era res. Però al comissari de San Julián li va semblar que executar les dones engrandiria el seu acte de resistència, i va optar per deixar-les anar.

Paulina Rovira va sortir i, adreçant-se al sotsoficial, va anunciar que les seves noies no atendrien els soldats: “No ens ficarem mai al llit amb assassins”

Els seus noms van quedar a l’expedient. Eren, a més de Paulina Rovira, Consuelo García, de 29 anys, argentina, soltera; Ángela Fortunato, de 31 anys, argentina, casada; Amalia Rodríguez, de 26 anys, argentina, soltera; María Juliache, de 28 anys, espanyola, soltera, i Maud Foster, de 31 anys, anglesa, soltera. No se sap què va ser d’elles després d’aquella jornada.

El tinent coronel Héctor Benigno Varela va morir un any després, el 27 de gener del 1923. Un anarquista alemany, Kurt Wilckens, va llançar una bomba al seu pas i després ho va rematar amb quatre trets, els mateixos que rebien els peons patagònics. Per protegir de la metralla una nena de 10 anys que passava pel lloc, María Antonia Pelazzo, Wilckens es va col·locar davant d’ella i va patir diverses ferides. Va quedar al lloc fins que el va detenir la policia.

“No va ser revenja, jo no vaig veure en Varela l’insignificant oficial”, va escriure Wilckens des de la presó. “No, ell ho era tot a la Patagònia: govern, jutge, botxí i enterramorts. Vaig intentar ferir en ell l’ídol nu d’un sistema criminal”. Wilckens va ser assassinat a la presó per un parent de Varela, que, al seu torn, va ser assassinat poc després.