Tinc una amiga que

Una parella de chihuahues es casen oficialment en un refugi per ser adoptats junts; un home declara el seu amor secret per internet —creps de tonyina— i les xarxes s’enfurismen; quinze fotos demostren que tota celebritat té un bessó eslau; el van tancar dins una gàbia d’ocell i el van abandonar (i ni tan sols era un ocell!).

Aquestes són algunes de les notícies vestides de curiositat, algunes purament ximples, que durant aquesta setmana la meva amiga ha volgut compartir amb mi. I jo que li pregunto: per què llegeixes i m’expliques aquesta mena de notícies? Em contesta que no hi ha pensat, però que segur que hi ha un estudi que diu per què els humans necessitem acumular cert coneixement brossa. Que alguns, com ara ella, deuen tenir una mena de síndrome de Diògenes de sabers absurds, de fets no contrastats que proven i estimulen les seves creences; com per exemple que hi ha gent tan horrible que seria capaç d’abandonar un ésser dins una gàbia o que les creps de tonyina són per a ments malaltes. Després em diu que, malgrat tot, ella toca de peus a terra i sap que allò són només fantasies amb cos de notícia. I que no diuen res sobre la realitat mateixa. Que per no ser, no són ni actualitat.

Sap perfectament que mai coneixerà el bessó eslau de cap famós. Ni el famós. I, encara menys, els podrà conèixer tots dos alhora per fer-s’hi un selfie i penjar-lo a Instagram perquè la cosa es faci viral, tant, que algú a l’altra punta del món s’adoni que és el seu, de doble, i es posi en contacte amb ella i quedin per fer un cafè, un dia. Llavors, encara que no parlin la mateixa llengua, es miraran com si un mirall de doble cara s’aguantés dret entre elles i riuran d’aquesta curiositat aparentment irrellevant de la qual algun desvagat en farà notícia.

Molt bé, li dic. Però encara no m’has contestat la pregunta. Per què t’omples el cap de ximpleries quan el món és ple de coses importants per aprendre? Mirant Tully (Jason Reitman, 2018) em va venir al cap una possible resposta. (Atenció: spoiler.) Marlo, Charlize Theron, és una mare sobrepassada que s’inventa una mainadera per fer front al delirant univers de la maternitat. Ella és Tully, una assistent jove que, de nit, li cuida el nadó, li neteja la casa i li fa magdalenes de colors. Mentrestant, Marlo descansa, alleta, i té cura de les altres criatures. Un dels trets característics de la jove i bella Tully és que s’interessa per dades curioses. Dades per a les quals Marlo no té temps, perquè la vida fa anys que l’aclapara. Però la Tully és jove i se les pot permetre. Com la meva amiga, que també és jove. A vegades penso que si no la conegués me l’hauria d’inventar, perquè ella m’ajuda a mantenir viu allò que se’ns mor en fer-nos grans.