Idiomes de les feministes

Fins i tot a mi, que no estic a les xarxes, m’ha arribat el plany: les pancartes de les feministes a la mani de Barcelona eren gairebé totes en castellà i això, als catalanoparlants, ens ha de fer pensar. Com que sempre procuro arremangar-me si es tracta de pensar, m’hi poso. És cert, n’hi havia moltes en castellà. Es corejava molt en castellà. La presentadora parlava en català des de la tarima de la plaça de Catalunya, i al mateix paràgraf citava Simone de Beauvoir en castellà com si la francesa ho hagués escrit així. L’acompanyaven amb crits a la plaça, gairebé tots en castellà. És un problema? Sens dubte és un fet: moltes dones coregen i pinten pancartes en castellà quan venen dels barris al centre de la ciutat per dir-hi la seva. De què se sorprenen les xarxes? De veure-les? Que parlin? Que escriguin?

La boira que domina gairebé qualsevol forma d’expressió avui, fins i tot quan es deixen anar animalades a les xarxes, està oferint no obstant un plus interessantíssim: llegir entre línies, concloure per un mateix, deduir i inferir respostes. La meva impressió és que, en el subtext d’aquesta queixa lingüística (una més), entre línies hi ha el fet que la ciutadania manifestant sembla estar dividint-se en indepes i feministes. Al capdavall són les manis més concorregudes dels últims temps, una vegada conclòs el 15-M. Les manis, eh, que quedi clar: hi ha indepes feministes i feministes indepes, del que aquí parlem és de les manifestacions i concentracions convocades per uns i per les altres. Que se sàpiga no hi ha queixes pel fet provat que a les manis independentistes no es cridin ni es llegeixin frases en castellà, potser se’n van sentir algunes en els temps actius de Súmate. Mentre que els indepes s'exclamen per les frases en castellà, escrites o corejades, de les feministes. És aquesta la fractura catalana?

Ironies a banda, els sociòlegs farien bé d’explicar una mica tot això. Les manis indepes es nodreixen des del 2012 de ciutadans sobretot de comarques que van a la capital i solen ser catalanoparlants d’expressió oral genuïna, amb pegats, això sí, de mals hàbits televisius i telefònics, dels quals no ens salvem ningú, tot i que potser menys tocada, la seva expressió genuïna, per la persistent diglòssia barcelonina. Un matís lingüístic crida l’atenció en aquest grup al WhatsApp: la majoria de missatges indepes estan escrits fatal, en un català ple de faltes i de lèxic penós, sense diferències d’edat; en la meva experiència, gairebé sempre escriuen més bon català els neutrals (diguem-ne així) que molts indepes radicals. Passa el mateix en els missatges feministes que t’arriben per la mateixa xarxa (no en tinc cap més, encara que m’ensumo que a Twitter i Facebook és igual). I si és un fet que molts d’aquells venen de comarques, ho és també que moltes d’aquestes arriben al centre des de barris i contextos urbans majoritàriament castellanoparlants. És greu, doctora?

Després hi ha la mandra, aquest gran monstre, i la seva amiga la indiferència. Veia per la tele un esforçat locutor (les professionals dels mitjans feien vaga) parlant amb dues senyores i una jove, filla i neboda d’elles. El locutor preguntava en català i les dues dones responien en castellà, fins que la noia va respondre en català, un molt bon català, i va establir la pauta, sense més. La mare i la tia van seguir llavors en català.

Més escenes: noies d’expressió catalana entre elles que, tot i això, alcen escrits en castellà. Tal vegada moltes joves dels barris haurien corejat cants i consignes en català si els haguessin sentit, ja que estan alfabetitzades en les dues llengües, i és un altre fet que els joves barcelonins, si vas seguint la conversa en català, t’acaben parlant en català.

La pregunta llavors, estimades xarxes, més aviat seria: per què hi va haver, per què hi ha, tan poques pancartes i consignes en català? Per mandra? Per indiferència? Perquè una cosa és el procés i una altra el 8-M? Com que no crec que sigui això, o no del tot, suggereixo parlar-ho a fons, si de debò volem que el feminisme del segle XXI parli clar i català.

PS: Les lectores del manifest van ser decididament paritàries en això. En català van llegir la periodista Natza Farré i l’activista transsexual Sofia Bengoetxea, que té un català sublim; en castellà, l’actriu gitana Alba Flores i la mediadora social i activista guineana contra l’ablació Aissatou Diallo. Que consti.

Mercè Ibarz és escriptora i professora de la UPF