Josep Borrell: “Estem lluitant la superstició contra la raó”

El palau de Viana, residència oficial del ministres d’Exteriors d’Espanya des del 1939, és un lloc antic, tant per la seva construcció —segle XVI— com per l’escenografia. La decoració dels interiors és de la dècada dels seixanta, segons el web del Ministeri. S’hi percep un desfasament estètic, un punt de deixadesa del que es vol transmetre: els miralls amb taques groguenques, catifes gruixudes per on corren els uixers, tapissos i molts quadres que han perdut els colors pel pas del temps. A l’avantsala del despatx del ministre, Josep Borrell (la Pobla de Segur, 1947), hi penja un retrat d’Alfons XIII; darrere de la seva taula hi ha un retrat d’un jove Joan Carles I i una escena de la Mare de Déu amb l’infant Jesús.

Borrell té dos escriptoris, on destaquen un llibre sobre la crisi dels refugiats, l’assaig de Jordi Amat sobre el procés (La confabulació dels irresponsables), quatre ampolletes de whisky, premsa internacional i una safata de plata amb una campaneta per avisar els uixers, una peça que sembla oblidada; també hi ha una sèrie de carpetes classificades amb noms: la del mig té escrita la paraula “Cataluña”. Borrell atén Quadern per reflexionar sobre el paper dels catalans en els designis d’Espanya arran del reportatge Catalans amb poder... a Madrid, que aquest diari va publicar el desembre.

Pregunta. L’ambaixador Fernando Perpiñá-Robert explica que la creació de l’Escola Diplomàtica de Barcelona, el CEI, va ser idea seva, per pal·liar la manca de diplomàtics catalans. Trenta anys després continua el dèficit de catalans en l’alt funcionariat de l’administració central. Ha millorat la situació?

Resposta. Quan jo era secretari d’Estat d’Hisenda vaig organitzar una institució a Barcelona perquè preparés les oposicions dels inspectors d’Hisenda, i parlant amb Exteriors vam voler fer el mateix per als alts cossos d’Exteriors sense haver de passar per Madrid. Al lliurament dels darrers despatxos diplomàtics vaig destacar la distribució territorial, i Catalunya encara està infrarepresentada respecte al seu percentatge de població. Això és un problema, perquè tot el territori hauria d’estar uniformement representat a l’administració de l’Estat. Probablement això succeeix perquè l’administració autonòmica fa una oferta de feina molt bona, molt competitiva respecte de l’administració central.

P. L’exdiputat de CiU Josep López de Lerma lamentava les negatives de Jordi Pujol per implicar-se en el Govern espanyol. Creu que és una prova del que va escriure Vicens Vives: “Els catalans no hem intentat una tasca d’infiltració pregona en els llocs de comandament de l’Estat”?.

R. Vist amb perspectiva, ara entenem millor el comportament de Jordi Pujol. És clar que hi havia un pla preconcebut de desconnexió gradual. Però és que jo no soc tan català com qualsevol català afiliat al PDeCAT? I Narcís Serra?

P. Mai a la història un govern espanyol va tenir tants alts càrrecs catalans com amb el primer executiu del PSOE, amb Serra i Ernest Lluch al capdavant, segons Rocío Martínez Sampere i Ferran Mascarell. Per què no s’ha repetit allò?

R. A l’últim govern de González, Serra era vicepresident, i jo vaig ser ministre d’un munt de coses. No, jo crec que hi va haver una gran influència de catalans durant tots els governs socialistes. El plantejament que els catalans no van voler implicar-se en la governabilitat d’Espanya és incorrecte. És molt irritant cada vegada que haig de repetir i més en cercles internacionals: “No em parli vostè dels catalans, parli’m vostè dels independentistes catalans, que són catalans, però no són els únics, representen menys de la meitat de la població”. Aquest abús del llenguatge, aquesta simplificació, planteja un biaix i una percepció de la realitat preocupant.

P. És simptomàtic que ni PSOE ni PP hagin tingut mai un secretari general català?

R. Jo mai vaig intentar ser secretari general del PSOE. Vaig aconseguir [el 1998] ser candidat a la presidència del Govern. Vaig guanyar unes primàries per ser candidat a la presidència del Govern. I recordo que Pujol em va dir: “Borrell, vostè perd el temps, els espanyols mai elegiran un president del Govern català”. Va ser el dia de Sant Jordi de 1998, a les dotze del migdia, al pati dels Tarongers. Jo vaig respondre-li que estava profundament equivocat, que no creia que els espanyols tinguessin una animadversió cap al català i cap allò català. I la prova és que vaig guanyar les primàries.

“Vist amb perspectiva, ara entenem millor el comportament de Pujol: hi havia un pla preconcebut de desconnexió gradual”

P. Però encara no hi ha hagut un president català en democràcia...

R. No n’hi va arribar a haver perquè al final no vaig concórrer a les eleccions [va dimitir el 1999 pels seus vincles amb Josep Maria Huguet, excap de l’Agència Tributària a Catalunya condemnat per corrupció]. Pujol em va dir: “Perd el temps, no l’elegiran candidat a la presidència del Govern”, i em van elegir per ser candidat. Partia d’un a priori, curosament mantingut, que no ens volen. I a mi em van votar i vaig guanyar les primàries per golejada. És una percepció equivocada de la realitat, que probablement els interessa mantindre, perquè és un caldo de cultiu, la terra fèrtil on fer créixer el sentiment de greuge. Tot això és una falsedat. Som al terreny de les supersticions, que no tenen base científica. Estem lluitant la superstició contra la raó.

P. Seria més fàcil, per implicar la societat catalana en l’administració de l’Estat, descentralitzar seus de l’administració estatal?

R. Tinc clar que l’administració i la institucionalitat de l’Estat ha anat tenint menys pes i menys presència a Catalunya, i crec que ha de ser-hi més present, en totes les dimensions. No és freqüent veure un ministre del Govern a la llotja del Liceu, no s’ha prodigat gaire el govern espanyol amb una presència personal, permanent, a la vida quotidiana. Més presència institucional és desitjable a qualsevol lloc del país, però a Catalunya potser més per fer front al sentiment de desafecció. Cal fer un esforç perquè la presència de l’Estat no es limiti a l’Agència Tributària, i això passa per una més gran presència dels membres del Govern a la societat catalana, i per una descentralització més gran d’algunes institucions. O perquè quan alguna cosa la faci l’Estat, quedi clar que la fa l’Estat.

P. El govern espanyol ha d’explicar a l’exterior que Espanya és una democràcia? No sembla que vagi a remolc del discurs independentista? Això és el que sembla que fan amb la campanya This is the real Spain.

R. El govern espanyol, l’Estat espanyol, digui-li com vulgui tot i que són coses diferents, no ha perdut la batalla, és que no l’ha donada. No és que vagi a remolc, és que està absent. Ara mirem d’estar-hi presents. El Govern ha estat absent, les instruccions que tenien les ambaixades i els diplomàtics d’aquest ministeri amb l’anterior Govern era: “Cos a terra, tots callats, aquí no es contesta res, silenci ràdio, no replicar, ja passarà”. La batalla davant l’opinió s’ha perdut per incompareixença. Com a molt, relacions diplomàtiques, aquí sí que s’ha estat efectiu. Perquè cap govern del món, crec que falta per respondre Corea del Nord, cap govern del món ha demostrat cap intenció de reconèixer la non nata república catalana, ni d’acollir els plantejaments del senyor Puigdemont, fins a l’extrem que el senyor Puigdemont està llençant gripaus i serps contra la Unió Europea, a la que ha qualificat de països decadents.

P. Aleshores, l’estratègia del cos a terra sí que ha funcionat?

R. Ha funcionat l’estratègia de la relació diplomàtica de govern a govern. L’altra, la de l’opinió, no s’ha produït per incompareixença. Quan arriba aquest Govern socialista hem de contrarestar les crítiques. Si les crítiques que et fan és que no ets una democràcia, el normal és que defensis que sí que ho ets, de la mateixa manera que si diuen que la teva prima de risc és molt alta, el normal és que responguis parlant de la solidesa de la teva economia. Aquests missatges van dirigits a senyors amb un coneixement relatiu de la realitat espanyola i que han estat rebent un bombardeig d’opinions, imatges i descrèdit.

P. El periodista Fernando Ónega assegura que el president dels Estats Units, Donald Trump, li va criticar, parlant de Catalunya, que el Govern espanyol està “esmicolant la seva regió més pròspera”. Això és cert?

R. No va dir això. El que es va plantejar és què passava a Catalunya. Trump no va dir això. Estava mal informat, o tenia una informació relativa sobre el desenvolupament de les votacions a Catalunya. Confonia els referèndums amb les eleccions. Cal entendre que un president dels Estats Units no segueix tan de prop el que passa en una regió d’un país europeu.

P. Però deu tenir experts que l’assessoren...

R. Experts els té tots, el que no sé és si els usa.