_
_
_
_

Àngela Graupera, primera corresponsal de guerra catalana

La infermera i escriptora va enviar 104 cròniques a 'Las Noticias' des de la Gran Guerra

Una trinxera al front durant la Primera Guerra Mundial.
Una trinxera al front durant la Primera Guerra Mundial.

Los cadáveres eran tantos que estorbaban nuestro avance. Los pisábamos, teníamos que subir sobre verdaderos montones de carne humana que crujía y se estremecía aún en últimas convulsiones. ¡Fue un espectáculo horrible que jamás olvidaré!” (Las Noticias, 20/11/1915).

Aquesta cita forma part d’una de les 104 cròniques que Àngela Graupera va enviar voluntàriament al diari Las Noticias de Barcelona des del front de l’est de la Gran Guerra. Al mateix temps, curava els ferits, tal com va fer a Melilla a les batalles de Gurugú i Barranco del Lobo de 1909 i pel Desastre d’Annual el 1921, sempre de manera voluntària. Tot i ser pràcticament desconeguda, apareix com la primera corresponsal de guerra catalana, i té un paper destacat al seu moment.

Segona de cinc germanes, va néixer a Barcelona el 1876, filla d’una família burgesa. El 22 d’abril de 1913 inicià els estudis de practicant a l’Hospital Clínic de Barcelona, i el 24 de juny de 1914 va obtenir-ne el títol. Es va casar cap a 1915 amb Manuel Buxedas, amb qui va tenir una filla, Àngela, i a qui va deixar a Barcelona quan va marxar al front de Sèrbia. Avançada a la seva època, acaba protestant de la realitat que l’envoltava exercint com a escriptora i activista.

Graupera embarca a Barcelona el 30 d’agost de 1914 per atendre ferits a Nis, a Sèrbia. El 15 de març de 1915 es veu obligada a tornar a Barcelona, on passarà nou mesos. Malgrat els entrebancs, el 8 de novembre de 1915 torna a embarcar en direcció a Sèrbia, i així ens explica el motiu de la seva absència:

“Hanse cumplido diez días desde que embarqué en Marsella con rumbo a Salónica, para desde allí trasladarme a Servia, de donde salí hace algunos meses para regresar a España en busca de reposo para mi conturbado espíritu y para mi derrengado cuerpo, que ímprobo fue el trabajo y los sufrimientos morales que hubimos de soportar cuantos prestamos nuestros servicios en los hospitales de sangre” (Las Noticias, 8/11/1915).

Dibuix de Robert Pérez a partir d'una fotografia d'Àngela Graupera, l'única imatge coneguda d'ella.
Dibuix de Robert Pérez a partir d'una fotografia d'Àngela Graupera, l'única imatge coneguda d'ella.

El 13 de novembre es troba altre cop al front, aquest cop a Tessalònica: la situació és tan complicada que no la deixen travessar les fronteres per arribar fins a Nis. Graupera segueix el seu propòsit inscrivint-se allà al servei d’ambulàncies.

Les complicacions no s’acaben aquí, i cap al 5 d’agost de 1916 ha de tornar a Barcelona. El seu pare està greu, i rep una llicència de tres mesos per visitar-lo. Aquest fet tampoc l’atura, i el 5 de novembre de 1916 tornem a trobar la seva signatura a Las Noticias:

“Después de largo y doloroso ¡adiós!, henchido de promesas y esperanzas a los seres de mis amores, embarco otra vez con rumbo a los Balcanes” (Las Noticias, 5/11/1916).

Graupera es converteix en una personalitat reconeguda: el 7 d’octubre de 1916 El Liberal li fa una entrevista sobre el seu pas a la guerra. És així com podem saber que té el projecte de traslladar-se a Grècia, on una guerra civil està conduint Atenes a una situació deplorable. Hi estarà instal·lada fins al 8 de juliol de 1918, el final de la seva estada, que dura aproximadament quatre anys.

Les cròniques, oblidades entre els fons de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (AHCB), denoten una gran capacitat d’anàlisi i transmissió de la realitat. Es mostra com una corresponsal exemplar quan ofereix informacions completes, contrastades i sovint transcrites literalment de fonts oficials. La corresponsal té una mirada crítica que fonamenta amb arguments del tot investigats i presentats amb claredat. Escriu amb contundència tant afirmant com silenciant, amb l’objectiu de no condicionar ni manipular el lector.

Graupera s’endinsa en la complexitat humana i en la cultura de la societat on es troba. Tenim constància de dades numèriques i tècniques sobre la Gran Guerra, però també d’altres de més banals i igual de rellevants. L’atenció especial que dedica a la condició humana ens permet entendre què va significar per a la població un conflicte d’aquelles magnituds: grups fugint per no ser bombardejats, dones que demanen a crits la cura de familiars ja morts, o llargues cues de persones per comprar un pa que causa la mort. Aquest tipus d’escenes es poden reviure llegint els articles de Graupera, gràcies a una llengua àgil i farcida d’imatges: “Centenares de individuos de clase humilde esperan angustiosos, hora tras hora, frente a los hornos, cerrados, sufriendo horribles angustias, oyendo a los hijos que piden pan con voz desesperada!” (Las Noticias, 16/04/1916).

D’aquesta cronista sorprèn fins a quin punt està disposada a posar en perill la seva vida quan la curiositat la porta a veure els fets amb els seus propis ulls: “pero mi curiosidad es más fuerte que el miedo y el dolor, y dando olvido a la enérgica prohibición, me asomo a la ventana. [...]Una bala rompe en mil pedazos un cristal y se incrusta en el muro, un poco más arriba de mi cabeza; chillan las mujeres y huyen asustadas a buscar el refugio de sus habitaciones, y yo, temblorosa, miro por entre los cortinajes” (Las Noticias, 3/03/1915).

Dedicatòria que va fer Graupera al Llibre d'Or de la Secció de Cultura de la Unió Cooperativista de Barcelona.
Dedicatòria que va fer Graupera al Llibre d'Or de la Secció de Cultura de la Unió Cooperativista de Barcelona.

Després de la guerra, es converteix en una fervent activista. A partir de 1920 publica un total de 44 novel·les crítiques amb la família patriarcal i el paper de la dona dins la societat a la Revista Blanca de Federica Montseny. Ofereix conferències arreu de Catalunya en defensa de la pau, a favor dels drets de les dones, de les cooperatives i dels drets dels treballadors, de les quals tenim constància fins al 1935. El mateix any publica El gran crimen. Lo que yo he visto en la guerra, un recull de les vivències al front, reeditat ara per l’editorial Chapiteau 2.3. La reedició inclou un estudi biogràfic que ha permès reconstruir els trets bàsics de la seva vida. Tanmateix, gràcies a la localització recent de l’article de Josep Maria Calbet i Mercè Viger i Rovira del article La infermera Àngela Graupera i Gil (1876-1960), publicat a la revista de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, tenim unes quantes pistes més sobre la seva figura.

El 1922 col·labora a El Día Gráfico sobre temes femenins, probablement de la mà de Carme Karr. El 1923, durant la Dictadura de Primo de Rivera, s’exilia a Bèlgica, on les seves idees antibel·licistes aniran agafant consistència. L’amistat amb Regina Lamo i Michaela Chalmeta sembla ser l’empenta per exposar en públic les seves experiències.

Simpatitza amb la CNT fins a la desaparició de Salvador Seguí. Llavors s’acosta a les posicions de la USC. Forma part del Comitè Femení de Reformes Socials, el Front Únic Esquerrista o el Comitè Català contra la Guerra, entre d’altres. És vicepresidenta de la Secció Femenina d’Esquerra Republicana i presideix l’Acadèmia de Sociologia de Barcelona.

A la primavera del 1936 els diaris, sempre molt atents a la seva activitat, deixen de mencionar-la. Sembla lògic suposar que amb l’esclat de la Guerra Civil van censurar la seva figura. Àngela Graupera donava un exemple que no interessava a determinats grups socials: als seus articles d’El Día Gráfico ens diu que “la dona intel·lectual és detestada per la majoria d’homes, i fins i tot ridiculitzada per les mateixes dones”. Si una cosa és clara, és que no responia als estereotips femenins que s’esperaven llavors. Va morir a Barcelona el 29 de març de 1940, als 64 anys.

Desirée Oñate és investigadora sobre Àngela Graupera i Josep Maria Reyes és autor de l’estudi biogràfic.

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo

¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?

Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.

¿Por qué estás viendo esto?

Flecha

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.

Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.

En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.

Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_