Periodistes en la foscor

El 2012 es va batejar amb el nom d’Eugeni Xammar el servei d’atenció a la premsa estrangera que la Generalitat va posar en marxa en ple procés sobiranista. El 2016 es va celebrar l’any Xammar, commemoració impulsada per l’Ajuntament de l’Ametlla del Vallès, el poble d’origen de Xammar. El comissari va ser Quim Torra, que ja havia publicat dos llibres sobre el personatge en la seva faceta de periodista i sobre la seva opció política nacionalista.

Una de les constants en els panegírics sobre Xammar durant aquells mesos és el desconeixement, l’oblit de la seva figura. Però això mateix es pot aplicar a la major part dels seus contemporanis, excepte els que van fer carrera durant el franquisme a Espanya, com ara Josep Pla o Carles Sentís. Els altres, els que van marxar a l’exili o van ser empresonats a Espanya, són també uns grans oblidats.

La figura periodística de Xammar és molt meritòria: va tenir una llarga carrera de periodista internacional, parlava set idiomes i va treballar per a mitjans de Barcelona, com La Publicitat, de Madrid, com Ahora, i de fora d’Espanya, com Associated Press. Però al costat d’això, els entusiastes de Xammar destaquen el seu catalanisme de pedra picada, la seva posició personal a la fi de la seva vida contra el bilingüisme o la tan repetida frase: “Quan es tracta de Catalunya, no prenc precaucions!”.

L’obra de Xammar consisteix en reculls de les seves cròniques com a corresponsal a Berlín i altres articles, cartes i unes memòries en forma de conversa amb Josep Badia.

Interessant, però res a fer davant els vuit llibres periodístics, quatre biografies, deu obres dramàtiques i una novel·la publicats per Francisco Madrid, mort amb només 52 anys a Buenos Aires. No és l’únic, hi ha altres casos coneguts i d’altres que encara desconeixem de grans professionals oblidats.

Això és d’aquesta manera perquè la història del periodisme català es troba a mig fer. Jaume Guillamet, catedràtic a la Universitat Pompeu Fabra, manté que cal fer encara molta recerca bàsica, i a això ha dedicat els seus esforços amb obres que tracten de manera sistemàtica l’evolució de la premsa. Així, va publicar, entre molts altres, L’arrencada del periodisme liberal, referit a la premsa del XIX, i treballa sobre el primer terç del XX amb vocació gairebé enciclopèdica.

El 2016 va irrompre en el panorama la Història del periodisme de Catalunya, editada per la revista Sapiens amb el suport del Departament de Presidència de la Generalitat. Una obra col·lectiva en tres volums, luxosament editada amb abundants il·lustracions, fotografies i amb textos de notable vàlua i altres farcits de mancances. Potser el capítol més controvertit és, precisament, el del periodisme als anys trenta, que signa el coordinador de l’obra, Francesc Canosa, professor d’Història del Periodisme a la Universitat Ramon Llull.

Canosa fa una bona descripció del periodisme escrit en català a La Publicitat, La Veu de Catalunya, La Humanitat, El Bé Negre, Mirador, Última Hora o La Rambla. Però no explica gaire sobre La Vanguardia, El Diluvio, Las Noticias, Diario de Barcelona, El Noticiero Universal, El Correo Catalán, El Liberal de Barcelona, El Día Gráfico, La Noche, Renovación o Solidaridad Obrera. És a dir, se centra en una part de la premsa que llegia, a tot estirar, el 25% del públic i que ignorava el 75% restant. Tot això en una obra que es presenta com una Història del periodisme de Catalunya pagada per la Generalitat que presidia el també periodista Carles Puigdemont.

És un biaix que ja s’ha vist altres vegades en el cas de la literatura catalana, quan es pretén que aquesta només inclogui la que s’escriu en català i deixa de banda els grans escriptors catalans en llengua castellana. En aquest cas, però, no hi ha hagut polèmica perquè la disciplina es troba en procés de construcció.

És oportuna, en aquest sentit, una mirada a una col·lecció de llibrets editats per la Llibreria Catalonia els anys 1920 i 1930 sota el títol genèric de La nostra gent. La sèrie la dirigien Màrius Aguilar i Carles Soldevila, és a dir, un periodista que va dirigir els diaris lerrouxistes de Joan Pich i Pon i una de les plomes més valorades del nacionalista La Publicitat. A la llista de biografiats hi ha Santiago Rusiñol, Antoni Rovira i Virgili, Francesc Cambó, Lluís Millet, Ramon Turró i Àngel Samblancat, entre altres. L’aragonès Samblancat va ser biografiat per Lluís Capdevila, el director de La Humanitat, el diari fundat per Lluís Companys. Una demostració de convivència i inclusió que contrasta amb la pobra segmentació de l’actualitat.

A banda d’obres d’ambició enciclopèdica, n’hi ha altres que tracten monogràficament la vida i l’obra d’un periodista. La de Josep Pla és la més estudiada i publicada per l’empenta de l’editorial Destino, on va fer la seva carrera d’escriptor periodístic. Pla va ser un gran periodista, però va poder construir la seva trajectòria per la seva col·laboració amb el franquisme i el seu catalanisme, combinació que li va permetre consolidar la seva marca personal i el va convertir en un best-seller. Què hauria passat amb el periodista barceloníFrancisco Madrid, l’inventor del concepte barri Xino, si les circumstàncies sociopolítiques haguessin estat unes altres? Sens dubte estaríem parlant d’un numero u del periodisme català, no només per la seva qualitat, sinó també pel favor del públic i les vendes.

L’aportació més important i regular a la història del periodisme de Catalunya ha estat la col·lecció editada pel Col·legi de Periodistes Vaixell de Paper. Nascuda amb la creació del mateix Col·legi, la col·lecció ha publicat obres de referència de la història dels diaris, com la d’El Noticiero Universal de Jordi Montaner, la del grup Mundo d’Oriol Pàmies, la d’El Correo Catalán de Víctor Saura i estudis sobre Manuel Vázquez Montalbán de Carles Geli i Marcel Mauri, sobre Josep Maria Planes de Jordi Finestres, o les dones periodistes de la República, d’Elvira Altés. Són una trentena de títols malauradament interromputs per manca de finançament arran de la crisi econòmica.

Al costat d’aquesta llista d’actius n’hi ha una altra de deutes molt més llarga. El diari més important de la ciutat, La Vanguardia, no disposa d’un estudi que abasti totes les seves etapes, des del 1881 fins a l’actualitat. Més ben dit, l’estudi està fet, però no publicat per decisió del propietari del diari, el comte de Godó, qui va encarregar a Josep Maria Casasús l’elaboració d’una història del rotatiu. Casasús, un dels investigadors més fèrtils des que va fer la tesi sobre la visió de la professió de Josep Pla, va ser sotsdirector i defensor del lector a La Vanguardia. D’aquella etapa data l’encàrrec de la història del diari i la posterior decisió de no publicar-la. L’original sí que es pot consultar, però no reproduir, a l’Arxiu Nacional de Catalunya. Sí que hi ha notables històries parcials del diari publicades, com les de Josep Maria Huertas Clavería i la d’Anna Nogué sobre l’etapa franquista i la Transició. A més, disposem del testimoni del director del diari més reivindicat, Agustí Calvet, Gaziel, que va deixar la seva versió sobre els anys que va comandar la capçalera. Els seus articles han estat recopilats en diversos volums gràcies a la dèria de Plàcid Garcia Planas, Enric Juliana, Jordi Amat i molts altres.

El segon diari més important de la història de la ciutat és, molt probablement, El Diluvio, encara avui desconegut per la majoria gràcies al seu final abrupte el 1939, quan els franquistes van entrar a Barcelona. Es posava fi a 81 anys de publicació del diari que representava la veu popular de la ciutat amb vestit de republicanisme i federalisme. Una veu poderosa que amb els seus 150.000 exemplars va donar suport a ERC durant la Segona República perquè aquest partit encarnava l’aspiració a la millora social dels obrers, els petits propietaris de la ciutat i els rabassaires del camp, que eren els seus lectors. Només recentment s’han conegut les memòries de Jaime Claramunt, recuperades a l’Arxiu Nacional de Cuba després de 80 anys de dormir-hi.

Un altre diari fonamental de l’època prefranquista va ser Las Noticias, lligat a l’agència de publicitat Roldós. Aquest diari va potenciar els aspectes més lleugers de la informació, com ara el futbol, per presentar un producte que es volia falsament apolític i que arribava als 40.000 exemplars de tiratge. No hi ha cap estudi sobre el diari, si bé es toca parcialment la seva història en la tesi sobre l’agència publicitària Roldós que va fer la besneta del fundador, Carolina Serra.

La llista de deutes és llarga, i això sembla contradictori en un moment de gran esplendor de les hemeroteques digitals. La inversió dels últims deu anys ha permès tenir a cop de clic a l’Arca de la Biblioteca Nacional de Catalunya les col·leccions de La Publicitat, La Veu de Catalunya, El Diluvio i les primeres dècades de Diario de Barcelona. A l’hemeroteca digital de la Biblioteca Nacional de España hi ha El Sol, La Voz, Heraldo de Madrid, El Liberal i molts altres. En canvi, a l’últim Congrés d’Història de Barcelona, l’octubre de 2017, que es va dedicar a la premsa, els resultats de la recerca presentats van ser més aviat magres.

La combinació de la deixadesa d’uns i de la hiperactivitat d’altres amb motivació política i ajuda de la Generalitat ha fet que la història del periodisme de Catalunya tingui ara un aspecte estrany, deforme, necessitada una acció lliure de prejudicis, sostinguda en el temps, que torni a fer surar el vaixell de paper.

Gil Toll és professor de Periodisme a la UAB, autor d’Heraldo de Madrid. Tinta catalana para la IIª República Española i editor del volum El Diluvio. Memorias de un diario republicano y federalista de Barcelona (1858-1939).