El monòleg

Un, en declarar, tenia la taula plena de papers, que consultava en el seu intercanvi verbal amb les diferents parts. L’altre, en canvi, tenia la taula buida. No sé si hi ha cap imatge més il·lustrativa dels primers dies del judici del procés que aquesta mateixa taula, plena de documents en el torn de Joaquim Forn i buida en el d’Oriol Junqueras.

Forn creu que quan a un li imputen uns fets, cal desacreditar aquests fets. Sembla una decisió racional, que és, com sabeu, la kriptonita del procés. A Junqueras, en canvi, no sembla que li importin els fets. Ell ho fia tot en el poder captivador del seu verb, a la persuasió que provoca la càrrega emotiva de les paraules idònies: bona persona, demòcrata, republicà, cristià. Junqueras segueix en mode procés i ja se sap que en el procés no han importat mai gaire els fets, excepte els que no existien o els que afavorien l’independentisme.

El líder d’ERC es va comportar al Tribunal Suprem com si fos a la tribuna del Parlament o en un míting, on no duia mai papers; va dissertar sobre la moral, sobre la bondat, sobre la humanitat i la divinitat. Junqueras no distingeix entre un fiscal i un ciutadà, entre un parlamentari i un advocat, entre un feligrès i un jutge. Sempre està en campanya.

Forn havia preparat a consciència la seva defensa; Junqueras es va limitar a fer el que ha fet durant els últims anys. Forn, més enllà de qüestions penals o polítiques, sembla un pencaire; Junqueras fa l’efecte de ser un d’aquests professors intel·ligents i murris que, quan fa deu anys que ensenyen la mateixa matèria, ja no es preparen res: recorren a l’enginy i l’agudesa i repeteixen les mateixes bromes, però han decidit que la feina seriosa la facin uns altres. El problema de Junqueras és que, mentre ell continua declamant la mateixa lliçó de sempre, per primera vegada en molts anys li han assignat una matèria diferent en una aula diferent.

A més, sembla que dona per fet que és un judici decidit d’entrada, així que per què cal que es defensi de manera racional per intentar passar el menor temps possible a la presó? Junqueras demostra que és coherent: és tan irresponsable respecte de la sort dels catalans com de la seva sort particular.

Sigui com sigui, la declaració de Junqueras, com que no va interactuar amb ningú, va ser una perfecta metàfora del procés (encara que no necessàriament de l’independentisme, del qual hi ha una versió, ara mateix minoritària, que apostaria per una altra via). Un monòleg. Una part ignora les altres perquè la independència és una qüestió de justícia –transvestida de democràcia– i, com en tota qüestió de justícia, no es demana l’opinió dels altres, encara menys el seu consentiment: la justícia es fa, no es debat; la independència es fa, no es negocia. Per això la crida processista al diàleg era d’un cinisme insòlit: no interessava el diàleg, sinó repetir el monòleg.

Però el monòleg de Junqueras va ser tan sobreactuat que tot va acabar tenint el significat contrari del que ell li pretenia donar. Es volia presentar com un home humil, però traspuava arrogància en considerar implícitament que a ell, a diferència de Forn, l’estava jutjant un tribunal superior: la Història. Es va excusar del delicte d’odiar Espanya, que ningú li havia imputat, dient que l’estimava: qui s’excuse s’accuse? (d’altra banda, a qui se li podria passar pel cap que Junqueras odiï els espanyols quan va ser precisament ell qui va tenir la iniciativa d’enviar-los Gabriel Rufián?). Deia que hi havia una cadira buida al davant quan ell mateix – entre d’altres– va propiciar la via unilateral, que consistia precisament a aconseguir que aquesta cadira estigués tan buida com la taula des de la qual va declarar.

Tot micròfon és una oportunitat per fer campanya electoral i tota campanya electoral necessita un micròfon. Junqueras ho sap i no ho va desaprofitar. Ara, amb la convocatòria d’eleccions general per al 28 d’abril, la campanya s’accentuarà i és possible que en el judici hi hagi cada vegada més declaracions com la de Junqueras, amb la taula buida de papers.

Però el cas de Junqueras és especial. Ell està disposat a sacrificar-se no ja per la independència, sinó per unes eleccions. El junquerisme és amor, va dir alguna vegada el mateix Junqueras. Jo més aviat diria que el junquerisme és martirologi, justícia de la Història i monòleg. Una combinació irrellevant per al dret, però probablement guanyadora per a les eleccions.