20-S: neix el relat de la violència

El procés ha regalat unes quantes jornades per a la història, cap com la de l'1 d'octubre del 2017, el referèndum impulsat fins al final pel Govern. Els independentistes han escrit un relat de gesta arran de l'1-O, un poema d'humiliació policial i dignitat ciutadana que no oblidaran. Però hi ha una altra data que també mereix negreta, subratllat i cursiva: el 20 de setembre del 2017. Perquè el 20-S explica, fins i tot millor que l'1-O, el desenvolupament judicial del procés. El que va passar aquell dia —objecte de controvèrsia i una de les grans batalles dialèctiques del judici— és l'àncora a la qual s'aferra la Fiscalia per sostenir el relat de la violència i, en conseqüència, el delicte de rebel·lió.

El 20-S, una actuació judicial va acabar provocant una altra actuació judicial. La Guàrdia Civil va llançar l'operació Anubis —déu egipci lligat a la mort, però també lligat a la vida— per ordre del jutjat d'instrucció número 13 de Barcelona, que investigava (encara ho fa) els preparatius de la consulta il·legal. Fins a 14 alts càrrecs de la Generalitat van ser detinguts i es van fer fins a 40 escorcolls en dependències oficials. Milers de ciutadans, indignats per l'actuació judicial i en un clima efervescent previ a la votació, es van plantar davant del Departament d'Economia, al centre de Barcelona. Els van convocar, entre d'altres, el llavors president de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), Jordi Sànchez, i el president d'Òmnium Cultural, Jordi Cuixart.

Van ser allà des de primera hora fins a la mitjanit. Al punt culminant (cap a les 20.00) es van arribar a concentrar davant de la Conselleria d'Economia 40.000 persones. Mentrestant, a l'interior, la Guàrdia Civil revisava documents, i funcionaris com l'Eduard treballaven més curiosos que no pas preocupats, immersos sense saber-ho en el flux de la història.

“Quan vaig entrar, abans de les 9.00, ja hi havia 300 persones. Un guàrdia civil que era a la porta em va demanar, molt educat, el carnet. Havia escoltat a la ràdio tot això dels escorcolls. Vaig pujar a la meva planta i vaig treballar amb normalitat, tot i que és veritat que aquell dia vam sortit tots més del que és habitual als balcons que donen a la Rambla”, explica l'Eduard. Diu que mai va ser conscient d'estar vivint res especial. I encara menys que aquesta protesta portaria conseqüències penals. “La gent estava en actitud festiva. Al migdia es van començar a sentir millor els crits: 'Els carrers seran sempre nostres'. Em va quedar marcat això”.

“Tot amabilitat”

No va sortir a dinar perquè havia portat el tàper de casa. Dos agents van pujar a la seva planta, van inspeccionar “l'armari on hi ha els cables del telèfon” i van tornar a baixar. “Tot era amabilitat per les dues parts”. Van marxar a les 20.00. “Vaig sortir per la porta. Els voluntaris de l'ANC tenien un cordó bastant generós i no vaig tenir problemes”, relata. El funcionari no es va quedar per veure les dues estampes que acabarien marcant, en part, el relat del 20-S. A les 23.45, Sànchez i Cuixart van pujar a un vehicle de la Guàrdia Civil per insistir, amb l'ajuda d'un megàfon, que calia donar per acabada la protesta. Alguns els van xiular. I es van quedar. Passada la mitjanit, els Mossos van carregar contra 500 persones que encara resistien al lloc.

La Fiscalia creu que, quan van convocar la població a través de Twitter, Sànchez i Cuixart pretenien “impedir per la via dels fets el compliment de les decisions judicials”. Les seves crides van ser “incendiàries”. “Els van animar dient-los que no podrien amb tots ells” i que les forces de l'ordre “havien declarat la guerra als qui volien votar”. El ministeri públic relata el que va passar després com una jornada de violència. Els manifestants van aconseguir “sotmetre a la força la comissió judicial” encerclant l'edifici, una acció que descriu com un “setge”. La protesta “va entorpir greument” les entrades i els escorcolls. I denuncia, en particular, que la Guàrdia Civil no va poder introduir a l'edifici els detinguts —que havien d'estar presents en els escorcolls— i que la comitiva judicial “es va veure privada de la seva llibertat de moviments perquè tenia impedida l'entrada o sortida de l'edifici”.

Les defenses tenen resposta per a tot això. El 20-S no va ser un intent d'impedir els escorcolls, sinó “un acte d'exercici del dret de reunió i manifestació pacífica”. Les crides de Sànchez i Cuixart pretenien “expressar la protesta” davant d'una actuació que consideraven “desproporcionada”. No hi va haver res d'incendiari, repliquen, en les seves piulades. “Vam resistir pacíficament. Vam sortir a defensar des de la no-violència les nostres institucions”, va escriure l'expresident de l'ANC. Els líders socials de l'independentisme van intentar mediar amb la Guàrdia Civil perquè poguessin “fer la seva feina sense incidències” —per això es va fer el passadís humà—, però també els van comunicar que desallotjar els concentrats era missió “impossible”. I recorden que els detinguts van renunciar a estar presents en els escorcolls. I si van pujar al cotxe patrulla, insisteixen les defenses, va ser perquè la gent els pogués sentir. En cap cas se'ls poden atribuir els danys als vehicles, sostenen. I encara menys, els incidents causats per alguns alterats quan la concentració ja s'havia dissolt.

L'operació Anubis va intentar ser un cop letal al referèndum. En apartar de la logística els seus organitzadors, la Guàrdia Civil va pensar que havia trobat la tecla per frenar la consulta il·legal. No ho va aconseguir —la ciutadania es va mobilitzar i l'1-O van aparèixer urnes, paperetes i tot el que calia per votar—, però l'operatiu va tenir una altra conseqüència no menys important. Tres dies després, la Fiscalia presentava una denúncia per investigar les mobilitzacions de l'ANC i Òmnium. Va apujar el to i, per primera vegada, va parlar de sedició en el procés. Després del referèndum, l'Audiència Nacional va citar els Jordis. El 16 d'octubre, abans de la declaració unilateral d'independència, els va enviar a la presó.