Sebastià Gasch, el ‘tsar’ de la nit

Molts dels records al voltant del meu avi Gasch són de quan l’àvia Cari em portava a veure els seus amics. El meu pare Emili sovint parla de les visites dels diumenges a l’estudi de Miró. A mi, de petita, l’àvia em portava al Liceu, però també al teatre Arnau, a El Molino i a l’Apolo. Fèiem visites a José de Udaeta i a José de la Vega, a Magriñà i Filo Feliu o al circ de Gabi, Fofó i Miliki i més tard al primer espectacle de Tortell Poltrona. Sentia parlar d’Escudero i La Chunga, de Carmen Amaya, de Charlie Rivel, dels germans Frediani, i de La Maña. M’ensenyava les invitacions del Bocaccio i de la Terraza Martini i parlava d’Ángel Zúñiga, molt amic de l’avi i llavors corresponsal de La Vanguardia a Nova York, amb qui es van escriure molt de temps. Sovint, amb l’àvia Cari, entràvem als camerinos a saludar i gairebé sempre, si no em tocava un “Ja fas dansa, nena?”, tots ens donaven efusives gràcies per l’empenta que Gasch els havia donat amb els seus articles i la seva amistat.

Prolífic escriptor i amic de molta gent, l’avi Gasch o “en Gasch”, com li deia sovint l’àvia Cari, havia tingut correspondència amb més de 1.800 persones. El seu arxiu té unes 12.000 cartes i unes 1.200 imatges. Fins i tot en temps de Facebook i Instagram, és una xarxa d’amics impressionant.

En Gasch i la Cari guardaven totes les cartes. I en alguns moments de gana durant la postguerra, i cansats de la sopa de ceba —com explica el meu pare Emili—, l’avi havia publicat cartes dels més amics com Miró i això havia servit per menjar pernil dolç per acompanyar la sopa de ceba.

L’arxiu, que ara és a l’abast de tothom, són caixes plenes de tresors, anècdotes, documents, i relats personals. Hi trobarem el que passava entre bambolines i les històries de fons de molts artistes. És el relat també d’una època. El paper de crític d’art anava més enllà del simple fet d’opinar. Gasch era un precursor, feia d’impulsor i activista de noves tendències. Amplificava les arts menors i els moviments underground. Ell era potser “una orella immòbil sobre un petit fum dret” a la qual fa referència el Manifest Groc.

Avui Gasch seria un social media influencer i un trendsetter. Alguns ja han remarcat la mirada ampla que Gasch tenia de la cultura. Cultura era ballet i flamenc, cinema i circ, pintura i music hall, jazz, màgia, striptease, boxa. Fins i tot la pastisseria era cultura. Recordo que de petita, i fins anys després de la mort de l’avi, esperava cada any amb il·lusió la mona de Pasqua que enviaven de Can Escribà. Era una obra d’art, i era boníssima. Gasch ja havia ensumat que la cuina també és cultura i havia escrit sobre el seu amic Antoni Escribà molt abans que els cuiners es convertissin en estrelles de rock and roll.

I de què escriuria avui Gasch? A casa tinc emmarcada una reproducció del Manifest Groc i de reüll enganxo alguna de les frases: “VIVIM una època nova, d’una intensitat poètica imprevista” i “DENUNCIEM la por als nou fets, a les paraules, al risc del ridícul”. I la llista de fets: “HI HA el cinema”; “HI HA l’estadi, la boxa, el rugbi, el tennis i els mil esports”; “HI HA la música moderna”; “HI HA la desfilada de maniquins”; “'HI HA el nu sota l’electricitat en el music hall”.

Potser avui Dalí, Gasch i Montanyà dirien: “HI HA el graffiti, HI HA el rap, el hip-hop i el reggaeton; HI HA videojocs; HI HA skate i parkour”. Gasch potser escriuria sobre els grafitis de la Nau Bostik i les nits de cabaret de l’Antic Teatre? O sobre el que es cou als centres de creació com La Infinita, Fabra i Coats, el Graner, la Central del Circ o l’Escocesa. O a les sales de petit format com Flyhard, Círcol Maldà, Espai Brossa, Àtrium Teatre i Sala Hiroshima, i festivals com el Salmon i el Ciutat Flamenco. Potser també parlaria de Pluma, les nits de cabaret drag/queer i dels afters.

Cada any, els premis FAD Sebastià Gasch premien creadors d’arts parateatrals. Parateatral vol dir aquelles creacions que resisteixen les definicions, que no es poden posar fàcilment en una casella. Els darrers anys el FAD ha premiat creadors com Societat Doctor Alonso; Agnès Mateus i Quim Tarrida; Roger Bernat; Agrupación Señor Serrano; Associació Cultural Nyam Nyam i tants d’altres. HI HA cultura parateatral.Avui parlem de la cultura informal i no de cultura alta i baixa, potser per evitar jerarquies. Però la cultura informal és encara sovint infravalorada i no gaudeix de la mateixa protecció o respecte que la cultura formal i de menys inversió (tant pública com privada). Els espais de petit format són fràgils, però absolutament necessaris per a l’ecosistema de la creació. Als espais petits és on s’experimenta i on trobem la innovació; d’allà en surten els nous creadors i les noves idees.

Londres, la ciutat on visc des de fa més de 25 anys, ha perdut el 58% de sales LGBT, el 50% de sales de nit i el 40% de sales de música de petit format. Com a resposta, des de l’ajuntament de Londres, on treballo com a assessora de cultura, hem creat una nova figura: l’alcalde de la nit. En diem el tsar de la nit. La seva feina consisteix a treballar amb la indústria de la nit, que aporta gairebé 30 mil milions d’euros a l’economia del Regne Unit, perquè la cultura nocturna pugui conviure amb aquells qui volen descansar i perquè els locals de nit no tanquin portes. El tsar de la nit ens proposa parlar de la nit en clau positiva, valorant els qui hi treballen i ajudant a dinamitzar l’activitat de nit com a part important de la identitat i la cultura de la cuitat.

Gasch era cronista nocturn i agitador cultural. Potser ell hauria estat un bon alcalde de la nit.

Laia Gasch Casals és neta de Sebastià Gasch.