Democraticland

El Govern de Rajoy, respecte de la crisi catalana, es va caracteritzar per la seva política del no. Una interpretació absolutament restringida de la llei i de la Constitució van impedir qualsevol diàleg amb les institucions catalanes, cada vegada més properes a la unilateralitat. La tempesta perfecta es preparava i quan va esclatar es va fer evident la falta de diplomàcia pública internacional desenvolupada pels representants espanyols. En algunes places polítiques tan importants com Washington, Berlín o Londres es va acceptar la llargament treballada propaganda del procés. I va ser fàcil. Qui es pot oposar al fet que la gent vulgui votar i vegi que, quan ho fan, la policia els pegui? La situació és força més complexa, òbviament, que aquest eslògan simplista que, no obstant això, ha captivat intel·lectuals de reconegut prestigi, en alguns casos, molt motivats per intel·lectuals catalans ben situats sumats a la causa des de fa temps.

L’1 d’octubre va oferir a la campanya de propaganda independentista la imatge que tot publicista hauria volgut: la policia (espanyola) pegant a senyors i senyores de totes les edats, que anaven pacíficament a votar en un referèndum. Ben poc importava que el referèndum fos il·legal, que estigués basat en una llei aprovada per un Parlament que va ignorar la minoria parlamentària, tot i que majoria social, i que va trencar el pacte constitucional el setembre del 2017.

La maquinària judicial es va engegar fent seu, a més, l’aforisme “amb tot el pes de la llei”. Els líders del moviment independentista institucional i civil van ser empresonats provisionalment, mentre d’altres fugien sense perdre temps. I de nou, la màquina de propaganda processista s’engegava, argumentant que a Espanya a la gent se l’empresona per expressar la seva opinió. De nou: Qui s’oposarà al fet que en un Estat democràtic no puguin exposar-se lliurement les idees? Tampoc importava ara que els líders polítics fossin privats de llibertat provisionalment per haver actuat de manera expressa i manifesta contra l’ordre constitucional assumit comunament com a pacte convivencial. Perquè, com ja he dit altres vegades, el llaç groc no demana llibertat, sinó impunitat.

Creat un clima propagandístic perfecte i amb un Govern de Rajoy en escac o en la inòpia, va arribar el Govern de Sánchez i va comprovar, com ens ha passat a d’altres, que viatjar pel món incloïa indefectiblement haver de donar explicacions sobre la realitat de la crisi catalana i, com ja va dir Muñoz Molina fa uns mesos, negar que Espanya fos una cosa semblant a Francoland.

Fins i tot aquells que no hem desenvolupat mai sentiments de patriotisme i que, més aviat, sempre hem mantingut posicions crítiques amb la falta de qualitat democràtica en alguns àmbits institucionals i polítics a Espanya, ens hem vist abocats a fer autèntics exercicis de desconstrucció dels prejudicis infundats i inoculats durant els últims anys contra Espanya. Perquè una cosa és criticar constructivament, des d’una posició lleial al sistema, fins i tot promovent-ne el canvi, i una altra és destruir sense cap tipus de mirament per les conseqüències ni, per descomptat, pels instruments utilitzats. Així, quan assessors del Congrés a Washington pregunten per què no s’aplica la doctrina Kosovo respecte de Catalunya, o col·legues de països europeus critiquen que hi hagi presos polítics a Espanya, o, fins i tot, donen ànims davant de la repressió policial que has de viure com a catalana, l’estupor és màxim. El següent és desmentir amb dades i arguments jurídics cadascuna de les mentides creades i difoses per l’independentisme. Per això no estranya que l’actual Govern intenti reivindicar la imatge de democràcia moderna que és Espanya, segons tots els estàndards i mesuradors internacionals existents. És clar que hi ha dèficits, però no en tenen aquells que ara ens alliçonen?

En tot cas, aquests dies ens tocarà recordar que en els índexs repetim com a democràcia plena. Que en democràcia directa puntuem baix, és clar, com la resta d’Estats construïts sobre sistemes representatius. Que Espanya és dels Estats menys condemnats pel TEDH. Que la nostra justícia ordinària funciona i que s’hi compleixen cada dia les garanties judicials. Que a Espanya es van jutjar i condemnar bona part dels autors de l’11-M. Que hi ha polítics electes condemnats per corrupció o en presó provisional a l’espera de condemna ferma.

Quan del que es tracta és de minar la confiança en les institucions democràtiques espanyoles, tot s’hi val. Això tristament no només està en mans dels independentistes, sinó que també ho intenten altres moviments del nostre entorn: el nacionalisme i el populisme intentant perjudicar els Estats de dret democràtics.