El Lliure minimitza la figura del director per trencar amb el passat

La posada en escena de la primera aparició pública del nou director del Lliure, Juan Carlos Martel, no podia ser més eloqüent. Martel es va situar en una graderia de l'Espai Lliure, la sala petita del teatre, envoltat per bona part dels treballadors de la casa, a qui va afalagar diverses vegades. Va marcar així d'entrada diferències amb el seu antecessor, Lluís Pasqual (que va dimitir al setembre després de ser acusat de maltractament per una actriu), que tenia molta contestació a l'interior del teatre i feia les seves presentacions com un one man show.

El nou director va presentar el seu projecte artístic acompanyat, a més, pel president del Patronat del Lliure, Ramon Gomis, i la nova adjunta a la direcció artística, Georgina Oliva. “Tenim el repte molt gran i molt bonic de refundar el Lliure”, va manifestar Martel, que va matisar que ell tot sol no ho farà, perquè “no puc”, i va demanar la confiança de la junta de govern, el patronat i “la casa”. El projecte de Martel, que sembla obsessionat amb l'aspecte social, a actualitzar i modernitzar el col·lectiu, a evitar qualsevol tret de personalisme (s'assenyala programàticament “la concepció col·lectiva de la identitat artística” del Lliure) i a apagar els focs interns i externs arran del cas Pasqual, planteja, en primer lloc, un “decàleg de mínims” que “el Lliure no hauria de deixar de complir”.

El primer punt d'aquest decàleg és, molt significativament, que el Lliure “no girarà artísticament entorn de la figura de la persona que el dirigeix”, sinó “en funció de les necessitats socials i culturals de la ciutat”. El segon punt és que “es redistribuiran els recursos per a la producció amb criteris sostenibles de qualitat, transparència i inclusió social”. El tercer és que es donarà suport anualment, com a mínim, a un creador nou. Es posa èmfasi també en el fet que un creador o una creadora no podrà repetir dos anys seguits en la programació (Martel va aclarir que aquest punt es refereix als directors d'escena i no als actors). Cada projecte haurà de tenir “incidència i repercussió directa en la comunitat” i “s'han de generar sinergies amb altres institucions i fundacions, tant culturals com socials, nacionals i internacionals”.

El Lliure de Martel  tindrà un “comitè de programació” amb la missió de “supervisar la direcció artística”

El Lliure de Martel (si és que se'l pot anomenar així, tenint en compte el tarannà) tindrà un “comitè de programació” amb la missió de “supervisar la direcció artística, amb la finalitat d'alimentar la incidència social, de coneixement i educativa d'allò que es programa”. Aquest comitè estarà integrat per nou subcomitès: transparència, paritat i igualtat, dramatúrgia, lectura de textos, educació, residències, projectes internacionals i noves veus, escola de pensament (amb Marina Garcés), Lliure en viu (per implementar les noves eines digitals i crear un canal Lliure) i Fundació.

El Lliure, segons el projecte de Martel, “no només ha de ser reflex de la societat, sinó també un exemple a seguir a favor d'una identitat col·lectiva, compartida, oberta, diversa, transversal i transparent”. Entre els objectius prioritaris de la nova etapa hi ha el de modificar els estatuts de la Fundació que regeix el Lliure assegurant, entre altres coses, el rejoveniment i la paritat al 50% del patronat.

Martel, que va dir que era ben conscient de la crisi interna i externa del Lliure i la seva “ressaca”, va anunciar que es reunirà aquesta mateixa setmana amb el comitè d'empresa, la bèstia negra de Pasqual, per tancar “un acord immediat”. El benestar dels treballadors és una prioritat del nou director i en aquest sentit es buscarà més conciliació laboral, i per evitar sobrecàrregues i estrès es reduirà el nombre d'espectacles al Lliure i s'allargarà la seva exhibició perquè no calgui fer tants canvis.

Es crearan noves àrees de màrqueting i captació de recursos propis amb la finalitat d'aconseguir en els quatre propers anys (la durada del contracte de Martel) incrementar els recursos propis dels actuals 1,7 milions d'euros a 3 milions (el Lliure no pot funcionar amb menys de 10 milions de pressupost, va calcular). En l'àmbit econòmic també, s'aplicaran “criteris d'eficàcia, eficiència i sostenibilitat” per augmentar el finançament i “encarats a la racionalització de la despesa”. Martel va advertir que el Lliure “no es vendrà”, però “cal buscar diners, no podem dependre eternament de les administracions públiques”.

Pel que fa a la seva pròpia presència a la programació, Martel va subratllar que ell també se sotmet al que no es pot repetir direcció d'espectacle dos anys seguits. Té un compromís previ d'una coproducció amb el Grec aquest estiu i farà una altra direcció al llarg de la seva etapa. “No és el meu objectiu arribar aquí i començar a dirigir la sala Fabià Puigserver (la gran). Això no girarà a l'entorn de la figura del director. No soc aquí per fer-me una carrera nacional o internacional. Soc aquí per comunicar una sèrie d'inquietuds de la societat i de la ciutat”, assenyala, i reflexiona que la cultura de Barcelona té “més colors que els que estem donant a conèixer, molts colors, religions i sexes".

El nou director va explicar els resultats de l’esperat estudi de riscos psicosocials encarregat pel teatre arran de l’‘affaire Pasqual’. Sorprenentment, ha sortit molt bé

Malgrat que Martel va ser ajudant de direcció de Pasqual i va treballar-hi al Lliure sembla clara la voluntat de trencar amb l'etapa de l'anterior director. Sortiran del Lliure de manera immediata les seves dues successores transitòries, la directora artística en funcions Aurora Rosales (de fet, paradoxalment, la primera dona que ha dirigit el Lliure) i la gerent, Clara Rodríguez. Es farà una convocatòria pública per cobrir la plaça de gerència.

El tema Pasqual, que estava en l'aire, va trigar a sortir (Martel, potser per marcar distàncies d'entrada, no va fer el preceptiu agraïment a la direcció anterior ni va lloar els mèrits i èxits artístics de les darreres temporades, com, noblesse oblige, se sol fer). El nou director va explicar els resultats de l'esperat estudi de riscos psicosocials encarregat pel teatre arran de l'affaire Pasqual, que es penjarà pròximament al web del teatre. Sorprenentment, ha sortit molt bé. Dels 66 treballadors han contestat 63 (95,4%) i es mostren satisfets o molt satisfets amb la seva feina un 79,6%. Només un 8,17% manifesta símptomes de poder desenvolupar fatiga emocional. En total, són sis persones les que estarien en risc d'estrès, la qual cosa per descomptat no fa del Lliure un fort apatxe. L'informe no preguntava específicament per Pasqual com a element d'estrès.

A la vista del despropòsit que sembla ser el fet que Lluís Pasqual hagi sortit del Lliure i s'hagi precipitat una crisi com aquesta i després l'informe psicosocial digui el que diu, Ramon Gomis, que va anunciar que deixarà la presidència del patronat, va considerar necessari intervenir. Va recordar que el factor “extern” de la crisi van ser les manifestacions de l'actriu Andrea Ros, “molesta per l'actitud del director”. “Ha estat un tema molt debatut i crec que en algun moment s'acabarà d'aclarir”, va afirmar Gomis. “No som nosaltres els que podem aclarir-ho”. Va revelar que el comitè d'empresa estava molest però que no s'oposava al fet que Pasqual continués dos anys més mentre es feia la transició del Lliure cap a un canvi. “No hi havia cap detall greu per prendre mesures i per això vam donar suport a Pasqual, però llavors ell va presentar la dimissió”. Martel i Gomis van coincidir que es tracta d'un capítol que cal tancar.

Sobre la seva relació amb Pasqual, Martel va ser molt lacònic. Va dir que en guanyar el concurs per a la direcció va rebre un whatsapp seu que deia: “Per al que vulguis”. Va subratllar que Pasqual té la porta oberta (“en aquest teatre no es vetarà mai ningú) i li va desitjar “la millor sort” a Màlaga, on (es va anunciar dimarts) dirigirà el teatre que ha llançat Antonio Banderas. Preguntat si se sent fill de Pasqual, va respondre taxatiu: “Jo soc fill de la meva mare i del meu pare”. Va recordar que ha treballat com a ajudant de direcció amb molts altres directors, entre ells Carme Portaceli, Toni Casares i Àngel Llàcer i que el seu primer contracte va ser com a cambrer al Teatre Nacional de Catalunya (TNC). Va dir que ell ha estat ajudant de Pasqual, igual que aquest ho va ser de Strehler i l'italià va ser al seu torn amic de Brecht, per després posar-se shakespearià i afirmar que creu “en la transmissió del foc i no en la veneració de les cendres”.

Preguntat sobre què creu que va passar amb Pasqual, Martel va dir que ell no hi era. “He treballat amb Pasqual i amb Andrea Ros”, va assenyalar. En demanar-li com era treballar amb Pasqual, va respondre: “A moments”. I va afegir: “Com amb l'Andrea”. “No valoraré les personalitats de cap dels dos”.

Sí que ho va fer, intervenint de nou –i també de manera shakesperiana (vegeu Juli César)–, Gomis, que va recordar que és “més que amic” de Pasqual des de petit. “És un gran creador i home de teatre, però en alguns moments l'emotivitat el porta a tenir gestos que abans eren acceptables i ara no ho són, perquè la societat ha canviat”. És una cosa, va reflexionar, “com el que passa amb Picasso, que va fer coses que ara ja no estan acceptades”. Segons el president del patronat, “el creador, com el cirurgià” (Gomis és metge), “se sent proper a la divinitat i és poc permeable als canvis socials que es produeixen. Ens va saber greu que dimitís. Allò no tenia la gravetat que demanava la seva dimissió. Si l'hagués tinguda l'hauríem destituït, encara que fos un amic o potser encara més per això”. Gomis va meditar que potser ell mateix hauria d'haver dimitit amb Pasqual.

En un altre ordre de coses i en realitat sense sortir del mateix tema, Martel va dir que estan estudiant la situació contractual de l'espectacle que tenen programat aquesta temporada de Jan Fabre, artista acusat d'assetjament, òbviament per veure si el poden cancel·lar.

Dues hores de compareixença i encara no s'havia parlat de política, un fet insòlit en aquestes terres. Martel va sospirar en dir-l'hi. “Ho hem aconseguit”. Amb el panorama que hi ha, el que ha passat amb Pasqual, que va insinuar que el seu escàs entusiasme pel procés va tenir a veure amb la crisi i amb el judici dels líders independentistes molt a prop, es planteja el nou director implicar-s'hi més? “Les dues pancartes continuen aquí fora penjades” (diuen només “Llibertat” i “Democràcia” i són blanques). “Fem teatre i no política aquí. Caben totes les opinions. Hem de ser molt permeables al que pensa la societat”.