Puigdemont juga a la ruleta russa

Puigdemont ha llançat un gest al Kremlin. I no ha estat precisament subtil. En una entrevista al tabloide rus Komsomólskaia Pravda, l'expresident fugit no només anuncia unes futures relacions properes i amistoses amb Rússia de la "Catalunya independent", sinó que va més enllà i fa propis alguns dels mantres de la maquinària propagandística del Kremlin, de la qual el diari en qüestió és una bona mostra. No sabem què pretén aconseguir exactament Puigdemont amb aquestes declaracions, però tot plegat reflecteix algunes novetats significatives.

Fins avui, els líders del procés havien evitat mostrar proximitat o alineament explícit en relació amb el Kremlin. L'independentisme català confiava a rebre el suport i reconeixement de les principals potències occidentals i aconseguir una quimèrica permanència automàtica de la república catalana a la Unió Europea. En conseqüència, un acostament al Kremlin podia resultar contraproduent o bé directament tòxic per a aquestes aspiracions. Però, com que els fets no han anat en aquesta direcció, en la seva actual fugida cap endavant Puigdemont sembla que no descarta cap opció per aconseguir l'anhelada internacionalització del procés.

Diverses de les seves afirmacions durant l'entrevista busquen, sens dubte, despertar la simpatia de l'opinió pública russa i del mateix Kremlin. Així, Puigdemont alerta de "la completa destrucció de l'autoritat moral de la UE"; preguntat per Crimea i el Donbass (Ucraïna), afirma que "la gent de tot el món ha de tenir els mateixos drets en el reconeixement de la seva voluntat per part de la comunitat internacional"; i sobre l'OTAN, diu, "cal repensar el seu paper més com un instrument per protegir la democràcia i la pau". És a dir, l'expresident de la Generalitat se suma a la campanya del Kremlin per desgastar la UE i els sistemes democràtics europeus, legitima la intervenció militar encoberta de Rússia a Ucraïna i sembra dubtes maliciosos sobre l'Aliança Atlàntica, de la qual, com que no hi ha repregunta, ens quedem sense saber a què creu ell que es dedica en l'actualitat si no és a protegir la democràcia i la pau.

L'entrevista assumeix per complet el marc d'anàlisi de l'independentisme català i, amb ajuda de l'entrevistador, Puigdemont aprofita per colar-hi algunes falsedats. Així, per exemple, es dona a entendre que només un 10% dels catalans s'oposen a la independència, prenent com a referència els que van votar no l'1-O. El "referèndum", per cert, no es contextualitza, i igual que passa amb bona part de mitjans russos, es dona per bo. Per aquest motiu no es parla mai de "referèndum il·legal", sinó de "referèndum" a seques.

De la mateixa manera, Puigdemont qualifica de "desinformació" la ingerència russa en la crisi catalana i afirma que un "informe d'experts del Parlament britànic rebutja que hagi existit cap influència secreta de Rússia". No obstant això, l'informe en qüestió resulta força explícit quan afirma que "hem vist proves que mostren la presumpta interferència russa". Puigdemont recorre a un truc freqüent de mitjans com RT o Sputnik: presentar una cosa per l'altra. Així, ell no es refereix realment a "l'informe publicat pel Parlament britànic", sinó a la comunicació enviada per un hacker simpatitzant de Wikileaks i que, ves per on, és l'única de les 154 rebudes pel Comitè a càrrec d'aquesta investigació sobre desinformació i fake news a Europa que avala el seu argument.

Tota l'entrevista té un to amable i Puigdemont és presentat com "el rebel pacífic de la península Ibèrica" que ara viu a Brussel·les amb la pintoresca condició d'"emigrant polític". Potser per això un dels membres del seu equip a Waterloo va publicar una piulada que transmetia certa eufòria per l'aparició de Puigdemont a (segons ell) "el diari més important de Rússia". No obstant això, encara que el titular de l'entrevista apunta a aquesta futura amistat amb Moscou, l'expresident català és presentat com "el líder dels separatistes catalans", la qual cosa introdueix un matís extremadament negatiu en el context rus, on algú pot acabar a la presó pel simple fet de compartir en xarxes socials alguna cosa que remotament pugui suggerir simpatia per un moviment secessionista dins de la Federació Russa.

De la mateixa manera, tot i que en els informatius i les tertúlies de les principals cadenes de televisió russes (Rossiya 1, NTB, RT, Rossiya 24 o el Piervy Kanal) es van assumir i van difondre amb entusiasme totes les narratives de l'independentisme català, els tertulians locals van quedar profundament decebuts amb la fugida de Puigdemont, blanc de burles i dards des de llavors. De fet, si aquest mateix equip que envolta l'expresident hagués fet una anàlisi una mica més profunda i serena, hauria entès fàcilment que el principal efecte d'aquesta entrevista no seria el que buscaven ells. Aquestes declaracions de Puigdemont i la seva figura serveixen fonamentalment per reforçar davant l'audiència interior russa la narrativa del Kremlin sobre una UE a la deriva, infestada de conflictes, desigualtats i pobresa i a prop del col·lapse. D'aquí, per exemple, l'àmplia cobertura que estan dedicant aquestes setmanes al fenomen de les armilles grogues a França. Als ulls d'aquests mateixos mitjans, es tracta d'un fenomen no gaire diferent del que va passar a Catalunya la tardor del 2017, per més que a Waterloo no se n'hagin assabentat.

Nicolás de Pedro és investigador sènior a The Institute for Statecraft.

Aquest article ha estat elaborat per Agenda Pública per a EL PAÍS