El metge cubà aficionat a Gabo i altres detalls del ‘boom’

Hi havia inquietud a l'entorn de Gabriel García Márquez pels seus oblits; per això no van dubtar a portar-lo davant d'uns prestigiosos especialistes cubans, el 2002. “Més malalt del cap està qui li ha dit que vingui aquí, després del gran llibre que vostè acaba de publicar, mestre”, li va dir, més aficionat que científic, el metge, poc després de l'aparició de les memòries Vivir para contarla. El trastorn neurocognitiu de Gabo, tot i això, ja era galopant: tot just tres anys després, en l'entrevista que el periodista Xavi Ayén va mantenir amb l'escriptor, aquest ja deixava entreveure que no escrivia per problemes de salut i el 2007, en una fugaç vista a Barcelona, “ja només reconeixia la seva dona, l'agent literària Carmen Balcells i el matrimoni amic Feduchi”, diu l'assagista. La família va arribar fins i tot a desmentir Jaime García Márquez, quan va parlar del que oficialment era la demència senil del seu germà, que acabaria tractant-se amb un metge de Los Angeles que li va recomanar el polític i amic Pasqual Maragall, afectat d'alzheimer.

Aquesta fallida detecció prematura és una de les novetats més llamineres que aporta Ayén a la reedició del seu seminal Aquellos años del boom, ara sota el segell de Debate. Publicat el 2014 per RBA, el llibre, el retrat socioliterari més complet fins avui de l'eclosió, amb epicentre a Barcelona, dels nous escriptors sud-americans dels anys setanta, va tenir immediatament dues reedicions reeixides, però la cosa no va anar a més. Tampoc va aconseguir una gran difusió a Amèrica Llatina, en part per l'elevat preu fruit del gruix de l'obra (més de 850 pàgines). El recentment desaparegut editor de Penguin Random House Grup Editorial, Claudio López Lamadrid, va pensar en una edició de butxaca reduïda per a aquest mercat, que finalment ha acabat en format trade, però amb l'extensió de la petita (560 pàgines).

En una particular operació elàstica, Ayén ha deixat el volum a la meitat, però hi ha afegit fets esdevinguts des de llavors o dades antigues que ara, per absència d'alguns protagonistes, com la mateixa Balcells o perquè altres fonts han aixecat vetos, ha pogut revelar.

Un altre aspecte enriquit és l'episodi més famós del boom, que d'alguna manera va escenificar el seu final. Gabo no va saber mai amb certesa per què Mario Vargas Llosa li havia clavat aquell cop de puny el 12 de febrer del 1976 al vestíbul de Canacine, a Mèxic, per més que vingués seguit de la frase: “Això, pel que li vas fer a la Patricia a Barcelona”. L'origen és múltiple. És a dir: primer, la broma del colombià envers la dona del seu amic, uns nou mesos abans de l'agressió, proposant-li que es vengés de l'abandonament de Vargas Llosa fent-se amants. Segon, l'oferiment ja més seriós de Gabo dels seus advocats perquè l'ajudessin a reclamar. Tercer, l'èmfasi amb què la Patricia li explica aquest episodi al mateix Mario per posar-la gelosa. “Tot això l'hi expliquen de manera exagerada a Vargas Llosa, que té un codi d'honor molt estricte per la seva formació militar i valora l'amistat com una cosa sagrada; no es penedirà mai del cop de puny”, afegeix Ayén, però abraçarà els dos fills de Gabo en l'acte d'homenatge a Barcelona a Balcells després de la seva mort “perquè entenia que era un assumpte entre els dos homes i que no afectava les famílies”, resumeix l'autor.

Vargas Llosa no es penedirà mai del cop de puny que li va clavar a Gabo, però abraçarà els dos fills del colombià en l'acte d'homenatge a Barcelona a Carmen Balcells després de la seva mort “perquè entenia que era un assumpte entre els dos homes i que no afectava les famílies", sosté Xavi Ayén

L'entorn familiar de Gabo també insisteix ara, quan s'acosta el cinquè aniversari de la seva defunció, a treure ferro a la mala fama del pare de l'escriptor, a qui va deixar vivint amb els seus avis materns set anys, i a certa vida promíscua i d'usurer. “Deixar els nens amb familiars era una cosa habitual a Colòmbia llavors”, admet en el llibre l'Aída, germana de Gabo, que reconeix també alguna relliscada del progenitor que va donar lloc a germanastres.

Les noves informacions permeten assegurar a Ayén, per boca del fill de Carmen Balcells, Luis Miguel Palomares, que, si la seva mare no hagués mort inopinadament, aquesta hauria venut l'empresa. Probablement, la beneficiària hauria estat l'agència anglesa Andrew Nurnberg Associates, interès que la mateixa Balcells va reactivar davant de les maniobres de l'agent Andrew Wylie, amb qui ja havia signat un acord d'intencions el maig del 2014. Palomares revela que va tenir una conversa amb ella hores abans de la seva mort, on li va fer saber el seu malestar per no haver-se plantejat la possibilitat que ell es fes càrrec de l'empresa. “La Carmen, que era ciclotímica, havia trencat i s'havia desdit d'alguns acords i, pel que sembla, es va mostrar agradablement sorpresa aquella nit amb el que va dir el seu fill; no es pot parlar de realisme màgic amb aquestes coses, però avui sorprèn com ell porta el control dels mecanismes literaris i els números de l'agència, en què ha reduït despeses”, revela Ayén.

L’agència Carmen Balcells s’hauria venut si no hagués mort inopinadament la fundadora, assegura el seu fill, que va parlar amb ella el mateix dia de la seva mort

També s'aprofundeix en detalls del projecte de l'agent de crear un grandiós centre d'estudis d'escriptors en llengua castellana i portuguesa, Barcelona Latinitatis Patria. Tenia un punt megalòman, però no es va fer realitat perquè “no hi va haver cap polític que hi apostés fort”, creu l'estudiós, que, no obstant això, s'admira de la capacitat de Balcells per vendre el seu arxiu al Ministeri de Cultura per gairebé cinc milions d'euros en dues etapes –“ni el Gabo va cobrar això de la Universitat de Texas pel seu”–, després d'haver mantingut negociacions amb la Generalitat de Catalunya, a qui ja havia venut feia uns anys una part petita i de poca importància literària. En aquesta facilitat per “jugar a diverses bandes” i ser una “marassa” amb els seus autors, hi ha la nova confessió d'Isabel Allende, que admet unes propostes d'inversions que Balcells li va suggerir que fes i que l'escriptora va descartar perquè als EUA, on resideix, serien il·legals. “Tant se val, ho fem aquí, a Suïssa”, diu que li insistia l'agent. Allende, Vargas Llosa i García Márquez han arribat a suposar prop del 70% de la facturació de l'agència.

La renovada edició d'Aquellos años del boom, que inclou també imatges inèdites –com un Carlos Barral a pit descobert i amb gorra de mariner espolsant-se la mandra, o una de Cristina Peri Rossi amb el seu amic Julio Cortázar, del qual es dona un altre testimoni inèdit que apuntaria a la seva malaltia per sida–, ha aparegut a Espanya i Colòmbia i a l'abril ho farà a Mèxic i l'Argentina. Però Ayén ja espera impacient una de nova per incorporar, en aquest cas, l'adreça exacta on va tenir lloc el cop de puny literari més famós: va ser a l'avinguda Oaxaca, 31, de Ciutat de Mèxic. “És al nord de la colònia Roma de la pel·lícula d'Alfonso Cuarón; avui és una gelateria”. És una de les informacions que Balcells no va voler que posés perquè allò no es convertís en lloc de pelegrinatge de mitòmans. Però l'ona expansiva del boom no sembla que s'aturi.