Defenses polítiques

Els presos polítics exigeixen defenses polítiques, cosa que no és el cas si es tracta de polítics presos. I si bé les defenses polítiques poden ser interessants de cara a seguir el combat per arribar a l’improbable objectiu de la república, són molt problemàtiques si es tracta d’aconseguir que els dirigents catalans presos obtinguin una sentència ben lleugera i si fos possible la plena absolució.

La defensa política no discuteix els fets, ni tan sols discuteix que siguin o no delicte dins del codi penal que s’utilitza per jutjar els acusats. La defensa política reivindica els fets en tota la seva gravetat i transcendència i impugna el codi penal, el tribunal i fins i tot el sistema, el règim.

Uns ciutadans que es troben empresonats per l’acció empresa per tal de canviar el sistema polític només poden reivindicar-se com a presos polítics si estan preparats per utilitzar el judici en funció de la pugna pel seu objectiu, l’enderrocament del sistema polític, i a patir com a conseqüència les penes que els pugui correspondre (que, per cert, com més severes, millor serà per a la causa).

L’estratègia és una vella coneguda de les lluites d’emancipació nacional dels països colonitzats. La defensa política desafia obertament l’Estat i situa el tribunal en una situació compromesa. Si no condemna, l’exemple s’estendrà, la llei serà vulnerada altre cop i la insurrecció acabarà triomfant per ampliació de la seva base. Si condemna i la pena és severa, la llavor sembrada brotarà molt aviat, com va succeir a Irlanda, que al cap de cinc anys de la rebel·lió de Pasqua de 1916 i dels afusellaments que la van seguir ja tenia un estatus d’Estat lliure, equivalent a la independència.

La tragèdia dels polítics catalans presos és que es reivindiquen com a presos polítics però no saben ells mateixos, i encara menys ho saben els seus familiars i els seus seguidors, si ho són de debò i si ho volen ser. I menys encara després de l’estrany recurs de Carles Puigdemont al Tribunal Constitucional espanyol, un gest que devalua tota defensa política del Procés.

La rebel·lió de la qual se’ls acusa no va ser violenta, això ofereix pocs dubtes, tret que es busqui un eixamplament del concepte de violència als terrenys psicològics i propagandístics i després es provi de forma convincent que tal va ser el cas. Però si això és prou clar, no ho és gens en canvi la intencionalitat i el significat de les seves accions.

Vegem-ho. Si volien la independència i van fer tot el que van poder i saber per obtenir-la, incloent-hi el trencament de la legalitat, fora d’abstenir-se de l’acció violenta indispensable en el moment decisiu de la proclamació de la república, aleshores fàcilment se’ls podrà imputar un delicte de rebel·lió en grau de temptativa o de conspiració. Si el que volien era amenaçar amb la independència per obtenir només una negociació i una reforma, aleshores no mereixen cap condemna penal sinó la senzilla condemna política i moral per part dels ciutadans que els han votat i els han estat seguint i donant suport, perquè han estat enganyats.

De tot això no en sabem gairebé res a hores d’ara. Arriben notícies contradictòries i confuses sobre com seran les defenses. S’ha de dir que les estratègies contradictòries no començaran pròpiament ara ni seran obra dels advocats, sinó que van començar la mateix nit infausta del 27 d’octubre del 2017, quan uns van decidir marxar i eludir la justícia espanyola i els altres van decidir quedar-se i afrontar l’acció dels tribunals. En aquella bifurcació de decisions ja va començar la divisió, entre els qui volen la via més revolucionària, els ‘exiliats’, i els qui temptejaven la via reformista, van presentar-se als tribunals i van anar a la presó.

Malgrat la propaganda que tot ho aprofita, la bifurcació és una divergència que creixerà. De moment, les fugides de Puigdemont i els exconsellers, però molt més encara les de la secretària d’Esquerra, Marta Rovira, i la de l’exdiputada de la CUP, Anna Gabriel, van servir per afermar el forrellat que manté tancats els presos des de fa dos anys. Pels seus advocats, impugnar el sistema polític espanyol davant dels tribunals europeus és una via argumental eficaç i sense costos, exactament a l’inrevés del que passarà amb els advocats dels presos, que els han d’impugnar davant dels tribunals espanyols.

La defensa política és un obstacle pel diàleg polític que, d’altra banda, demana el mateix Govern de Quim Torra al de Pedro Sánchez. La dificultat en l’aprovació dels Pressupostos de l’Estat no és la presó d’uns dirigents acusats de rebel·lió, sinó la reivindicació de la seva qualitat de presos polítics a través d’unes defenses polítiques que impugnen el sistema i en conseqüència el mateix Govern al qual se li demana el diàleg.

Arribem així al moll de l’os del judici: el caràcter que adoptin les defenses ens ha de donar la mesura de l’espai de distensió i de diàleg realment existent. Si són directament polítiques, reivindiquen la impunitat dels qui van intentar sostreure el territori català de la sobirania espanyola i neguen la democràcia, el dret i qualsevol legitimitat als tribunals, aleshores serà difícil que hi hagi pressupostos, diàleg polític i, fins i tot a curt termini, Govern socialista.

L’independentisme haurà apostat perquè a Madrid s’instal·li una dreta ben dura, i perquè als presos els caiguin llargues i pesades condemnes, tot i esperant que el sacrifici, com en els combats d’emancipació irlandesos o algerians, fructifiqui en una rebel·lió encara molt més ampla i més radical. I, per descomptat, en la ruïna segura del país.