Montserrat, mite i realitat

La sortida a la llum pública de la denúncia dels presumptes abusos sexuals que va patir Miguel Hurtado quan tenia 16 anys (1998) per part del monjo de Montserrat Andreu Soler, responsable del grup scout del monestir, ha sacsejat l'imaginari català. Eren molts els qui creuaven els dits per no veure esquitxada l'abadia per l'escàndol de la pederàstia. L'encobriment de dos abats –Cassià Just i Sebastià Bardolet– va intentat tapar l'assumpte i arribar a un acord amb la víctima. Els actuals responsables del monestir van assegurar que, si passés ara, portarien el cas davant la justícia civil. La veritat és que, quan fa anys va tenir coneixement dels fets, la jerarquia abacial va adoptar una actitud de defensa corporativa i va tractar –en la millor tradició eclesial– de tancar el cas sense soroll. En aquest moment, la millor notícia d'aquesta crisi és la creació d'una comissió de transparència que indagarà denúncies sobre suposats abusos a menors que afectin els benedictins. Es tracta d'afrontar la realitat i deixar de brandir com a arma el Montserrat mític.

La jerarquia abacial va desmentir fa 18 anys el que va publicar aquest diari sobre un grup de monjos que cada vegada feien més explícites manifestacions de la seva sexualitat, malgrat les denúncies d'alguns companys i de l'assetjament del qual eren suposadament víctimes integrants de la comunitat. Un moviment promogut des de l'entorn jeràrquic, tan propici a conrear imatge sobre la base del mite, va negar aquesta eventualitat amb tota l'artilleria a la seva disposició. Manifestos de personalitats cíviques i polítiques van voler posar au dessus de la mêlée el santuari marià, com si en això hi anés el prestigi de la nació. Era obstinar-se a no afrontar el problema i seguir el deixant d’Aureli Escarré, a qui el mite ha situat com l'abat que va haver d'anar-se’n a l'exili. La realitat, en canvi, ha mostrat que el seu mandat va ser controvertit internament.

Escarré va fer el 1963 unes cèlebres declaracions a Le Monde en les quals afirmava: “En una gran majoria, nosaltres els catalans no som separatistes (…) Nosaltres som espanyols, no castellans (…). Col·lectivament els nostres homes polítics no són cristians!”. Una maçada d'afirmacions que, paradoxalment, no va obtenir resposta del franquisme. La seva marxa a l’“exili” de Viboldone, prop de Milà, no es va produir fins 18 mesos després, el 1965. La laxitud temporal empleada amb Escarré xoca amb la celeritat que el règim franquista va emprar en el cas Añoveros, el 1974. En aquella ocasió, el bisbe de Bilbao va ser posat en arrest domiciliari tres dies després de pronunciar la seva homilia en defensa de la identitat basca. En canvi, l'endemà passat que apareguessin les seves declaracions a Le Monde, Escarré va viatjar a Itàlia i un dels seus secretaris va escriure: “Repetidament va manifestar el temor, que semblava més aviat un desig, que veuria impedida l'entrada en la seva tornada a Espanya”. Res d'això va passar. I és que fins que es va descarar amb les seves declaracions, Escarré era considerat “un dels nostres” per la dictadura nacional-catòlica. Rebia Franco sota pal·li i s'alternava amb les anomenades primeres autoritats civils i militars. El periodista Lluís Permanyer a Sagarra, vist pels íntims (Edhasa, Barcelona, 1982) explica un diàleg entre l'escriptor i l'abat: “Paco [així deia Escarré a Franco] és molt catòlic”, va afirmar l'abat i l'escriptor va replicar: Sí? Doncs avui n’ha fet afusellar uns quants al Camp de la Bota!”

Durant el seu mandat, les denúncies a Roma per abús de poder i mal fer intramonàstic s'acumulaven, però alguna complicitat vaticana els posava sordina o directament les traspaperava. Finalment, el 1961 va ser destituït sense soroll, molt eclesialment. Gabriel Brasó amb el beneplàcit de la majoria va ser nomenat abat coadjutor amb dret a successió, la qual cosa en llenguatge civil significa que era qui ostentava el comandament en plaça. Després van arribar les cèlebres declaracions. Escarré mai va haver de prendre la via de l'exili i va morir i va rebre sepultura a Catalunya. Però va triomfar el relat del màrtir exiliat, que va actuar d'estacada enfront de les crítiques de despotisme.

Però això ja forma part de la història. Actualment, el monestir continua sent un referent religiós i polític-patriòtic per a molts catalans. Ara bé, pel que fa als drets humans reconeguts per la justícia civil –l'única realment existent– és hora d'afrontar els fets. La resta cal deixar-ho per a la literatura.