Màcula al ‘Vaticà català’

És molt difícil mantenir el secret en una comunitat monàstica integrada per unes desenes de persones. No obstant això, durant anys gairebé no ha transcendit res del que passava intramurs a Montserrat. Mà de ferro. Qualsevol informació crítica era negada, els sospitosos d’haver-la facilitat, castigats amb el desterrament, i els mitjans de comunicació el vehicle de la denúncia, titllats d’enemics de l’Església i de la pàtria. No debades Montserrat va mantenir la flama de la catalanitat durant la llarga nit franquista i va saber ser de portes enfora suficientment montiniana. Per això és tan important el testimoni de Miguel Hurtado, que va patir abusos quan tenia 16 anys per part del monjo Andreu Soler, responsable durant 40 anys del grup scout de Montserrat.

Quan aquest diari va publicar fa 18 anys la crisi que hi havia a Montserrat a causa que un grup de monjos cada vegada feia més explícites les manifestacions de la seva sexualitat, abats i visitadores de l’ordre benedictina van desmentir la informació, tot i que van rebre queixes en aquest sentit per part d’alguns membres de la comunitat. L’abat, Josep Maria Soler, va respondre a la notícia publicada per EL PAÍS amb una entrevista de dues pàgines a La Vanguardia: “Hem estat ferits, vivim en una societat obsessionada pel sexe”. “També els nazis es burlaven del celibat per desprestigiar l’Església”, reblava l’abat.

Mentre que el discurs oficial era aquest, per la porta del darrere i amb mà de ferro, dos monjos crítics eren bandejats: el destacat teòleg evangelista Vilanova, ja mort, va ser enviat al Centre Borja dels jesuïtes que hi ha a prop de Barcelona, i el prestigiós historiador Hilari Raguer, al Miracle, a prop de Solsona (Lleida). Un tercer, justament, Andreu Soler, la persona denunciada com a autora dels abusos a Miguel Hurtado, també va ser apartat al Miracle.

Des de la jerarquia abacial es mantenia un silenci prudent, segons el parer dels piadosos, o un hermetisme cardenalici, per als més incrèduls, a l’espera que amainés la tempesta. La capacitat de resposta de Montserrat es fa palesa en un manifest de personalitats que des del centreesquerra a l’esquerra comunista va sortir en defensa de l’honorabilitat de la comunitat benedictina. Era important la imatge de portes enfora.

I és que des del final de la Guerra Civil, Montserrat va jugar un paper molt diferent al del nacionalcatolicisme imperant. En la celebració de l’entronització de la Moreneta, el 1947, es van canalitzar els anhels del catalanisme moderat i es va propiciar una reconciliació tènue entre els catalans creients, paral·lelament als pomposos actes oficials. Calia fer molts equilibris en un catolicisme capaç de donar bisbes, com Pla i Deniel, que va batejar la revolta militar franquista com a croada, i d’altres, com Vidal i Barraquer, que no va subscriure la carta conjunta que avalava l’alçament i va morir a l’exili. Era difícil casar, a menys de 10 anys que hagués finalitzat la contesa, als requetès del Terç de la Mare de Déu de Montserrat amb els democristians seguidors de Manuel Carrasco Formiguera, líder d’Unió Democràtica que van afusellar els franquistes.

Els temps i l’obertura conciliar van fer que Montserrat es convertís en un referent antifranquista: des de les declaracions a Le Monde (1963) de l’abad Aurel·li Escarré contra la dictadura franquista (manipulades o no), fins al tancament d’intel·lectuals contra les penes de mort a membres d’ETA en el consell de guerra de Burgos (1970). La mateixa i desapareguda Convergència, que era la viva encarnació de l’esperit montserratí, va néixer el 1974 entre els murs de l’abadia. Fa amb prou feines un mes, al desembre passat, Montserrat va ser l’escenari del dejuni del president Quim Torra, en solidaritat amb la vaga de fam dels líders independentistes presos. I és que per a cert catalanisme conservador, Montserrat és el pont espiritual que comunica nacionalisme i religió. Per a l’esquerra ha suposat històricament una generosa pilota d’oxigen. Per això, veure el monestir a la mercè dels vents de la pederàstia que colpegen l’Església és una màcula difícil de suportar per a aquesta mena de Vaticà català.