Sebastià Bennassar: “La gran novel·la negra per fer en català és el cas Pujol”

L’escriptor, editor, periodista i, des del 2012, també comissari negrecriminal, Sebastià Bennassar (Palma, 1976), va fer possible el primer festival de novel·la negra en català, un Tiana Negra que està a punt d’arrencar la setena edició, l’última que dirigirà el seu artífex. Aquest any destaca l’altíssima presència de la literatura valenciana —al capdavant, segons Bennassar, de la literatura negra espanyola “pel seu sentit de l’humor”—, l’homenatge a dues autores consagrades, Margarida Aritzeta i Teresa Juvé, i una cloenda dissabte de caràcter internacional amb Francisco Moita Flores, autor portuguès traduït recentment a Pagès Editors —dins d’una col·lecció que dirigeix el mateix Bennassar: Lo Marraco Negre. Tot plegat, des de demà a la Sala Albéniz del petit municipi cada cop més noir del Maresme.

Pregunta. Diu adeu a la seva creació, per què?

Resposta. Crec que els directors no s’han d’eternitzar en els càrrecs. Ja fa set anys que hi estic al capdavant i està bé que vingui gent nova que faci altres coses. Aquesta podria ser una raó, però n’hi ha d’altres que s’han anat sumant i m’han fet veure que era hora de marxar, que havia de deixar pas a algú altre. Són raons que potser no tenen gaire a veure amb el festival, però que hi sumen, com per exemple que marxo a viure fora, una mica lluny, a Olot.

“La qualitat mitjana és la més alta de la història, però aprofitant el fenomen també s’està publicant molta merda”

P. En aquests set anys s’han posat en marxa un munt de festivals negres arreu de Catalunya seguint les passes de Tiana Negra: el Cubelles Noir, el Vilassar Noir, el Sabadell Negre, el Segre de Negre. Competència o complement?

R. Complement, sempre.

P. I com és la relació amb BCNegra? Créixer a la vora d’un festival així pot arribar a fer força ombra.

R. No! Al contrari. Tiana Negra podria ser competència amb els petits, però no pas amb BCNegra. El que ha passat des que existim és que BCNegra ha reconsiderat la seva política amb els autors en català. Abans els dedicaven una taula específica, un dels dies, i ara els posen a la mateixa taula que un gran de fora, en peu d’igualtat de condicions, perquè han entès que no tenia sentit fer-ho d’aquella manera. O sigui que hem aconseguit el nostre objectiu: donar visibilitat a la novel·la negra en català fins al punt que es garanteixi la igualtat de condicions. En cap cas s’ha generat competència; al contrari: el que hi ha entre tots nosaltres, fins i tot els editors, són sinergies. Tampoc ens hi juguem tant: en el cas de festivals com el nostre, ens hi va una paella com a molt.

P. I en aquests anys com a lector, autor i expert en el noir en català, hi ha trobat trets distintius? Diria que s’adscriu a l’anomenada novel·la negra mediterrània?

R. Per començar, no hi crec, en la novel·la negra mediterrània. Nosaltres, què hem llegit de novel·la negra mediterrània? Només la del nord, no pas la del sud. No hem llegit novel·la negra marroquina, ni libanesa, ni d’Algèria. No hem llegit novel·la negra egípcia. Només coneixem la del nord, que prefereixo considerar novel·la negra del desencant, i aplegaria la de la riba nord de la Mediterrània i l’Amèrica Llatina. La de Vázquez Montalbán és una novel·la del desencant de la Transició; la de Márkaris, de la política a Grècia; la de Camilleri, de la convivència amb la màfia. I el seu estil, la manera de parlar de la societat, és molt semblant al de Leonardo Padura o Ricardo Piglia. Hi ha en ells també molt desencant. Comparteixen el desencant polític, i això uneix més que el fet de tenir el Mediterrani a la vora. És un desencant relacionat, en molts casos, amb dictadures, de dreta o d’esquerra.

P. I el tret propi del policíac català?

R. No el sabria trobar. El que sí que trobo és que, en conjunt, els autors valencians són els que estan renovant el gènere. I no només en català. Crec que a tot l’Estat. Tenen un punt d’humor salvatge molt d’agrair. Quan es passen, es passen 17 pobles, a l’estil Tarantino. Crec que no és casualitat que tant BCNegra com Tiana Negra tinguin enguany taules rodones específiques per als autors valencians. Coincidim perquè es nota que hi ha una tendència. Per a mi, ara, Jordi Juan és el millor escriptor del gènere d’Espanya.

P. Es nota una presència més gran de les dones? O la novel·la negra queda al marge del #MeToo?

R. Crec que igual. Sempre hi ha hagut dones protagonistes. Molts homes les han triat com a personatge principal de les seves històries. I pel que fa a les autores, jo mateix, a la col·lecció Lo Marraco Negre, de set títols, cinc han estat escrits per dones: Núria Queraltó, Núria Gras, Marta Alòs, Montse Sanjuan, Montserrat Espallargas... Les dones hi són des de sempre, i ara potser més, però el problema és la visibilitat. De fet, ara mateix, qui més bé escriu en català és Esperança Camps. O sigui que potser no n’hi ha tantes de les que fan novel·la negra a seques, però sí de les que fan novel·la que té a veure amb el gènere.

P. Novel·la negra a seques?

R. La novel·la negra no té a veure amb gavardines i detectius només. Jo crec, com diu Padura, que la novel·la negra és un estat d’ànim. Que no pots sentir-te confortat després de llegir-ne una. T’has de sentir desconfortat. No seran mai novel·la negra Donna Leon ni Camilleri. Quan l’ordre queda restituït no hi ha novel·la negra. Es pot dir que són novel·les que aprofiten les estructures del noir per explicar altres coses, però no que són noirs com cal. La puresa del gènere té a veure amb aquest estat d’ànim de devastació. El policíac és de perdedors, i els perdedors no guanyen mai.

<CS8.6>P. I la política? No és pura política, la novel·la negra?

R. Sí, i en el nostre cas, més. Som hereus del neopolar francès, que era purament polític. Penso en autors com Jean-Patrick Manchette, no només Boris Vian. Quan Jaume Fuster va posar en marxa La Negra de La Magrana, la primera col·lecció de novel·la negra en català que hi va haver, va anar a buscar els autors del neopolar francès. De fet, la col·lecció va néixer dirigida per gent del PSAN, el Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans, i el que volien era fer llibres polítics. Podien ser nacionalistes o no, però sempre eren llibres d’esquerres, i l’editorial demanava als escriptors que carreguessin les tintes. És veritat que sempre es parla de La Cua de Palla, però per a mi ha tingut molta més influència La Negra i el fet polític. I no només a Catalunya i a França, en la majoria de casos la novel·la negra és política. Pensem en Collita roja, de Dashiell Hammett, un llibre que tracta de rebentar una vaga de treballadors. O en Els sudaris no tenen butxaques, d’Horace McCoy, que parla del feixisme als Estats Units.

P. Quan trigarem a llegir noirs ambientats en la situació política actual de Catalunya?

R. Més enllà dels oportunistes, crec que en uns cinc anys tindrem una novel·la negra ben feta sobre el procés. No sé si el procés serà protagonista o escenari, però crec que els fets seran el teló de fons. L’escenari és molt llaminer. L’1-O, amb el desplegament de policies cercant urnes, és un moment perfecte per fer un gran robartori, per exemple, o qualsevol altre tipus de delicte. La ciutat estava desprotegida. Literàriament és una mina. Però encara ha de passar un temps. La novel·la necessita repòs.

P. I la gran novel·la negra catalana per fer?

R. La gran novel·la negra catalana per fer és el cas Pujol i el cas Millet. Llàstima que els escriptors no en sabem res, d’enginyeria comptable. És més fàcil per a nosaltres imaginar un assassinat que la manera en què pots cobrar mig casament de la teva filla a una entitat com el Palau de la Música. Mario Puzo va fer creïble la màfia, i no és gens fàcil. Els autors catalans no sabem com opera la dreta burgesa catalana, que és la nostra màfia, i no sabem com fer-ho creïble.

P. I la visibilitat dels autors en català a la resta de l’Estat? Manquen traduccions?

R. Hi ha poca visibilitat dels autors catalans a la resta de l’Estat. És més fàcil que ens tradueixin a l’italià o al francès que a l’espanyol. A la col·lecció de Lo Marraco Negre intento traduir dos autors a l’any al castellà per buscar traduccions fora, com a llengua pont. De fet, penso que els autors s’haurien d’acostumar a tenir o fer-se ells mateixos traduccions de mostra perquè els seus agents les puguin moure, perquè el món ideal no existeix i ningú vindrà a interessar-se per les seves novel·les si no els ho posen fàcil. Hi ha molt pocs autors fora que llegeixin en català. Hi ha molta gent que no vol viure d’això, o que creuen en el món ideal, i després hi ha novel·les que no interessen a ningú fora del món en català, però per les altres, fer un esforç de tenir una llengua de treball és clau. Perquè el primer que miren són les xifres de vendes i aquestes, en català, sempre són modestes.

P. Què cal no perdre’s aquest Tiana Negra?

R. La cloenda amb Francisco Moita Flores, autor portuguès molt famós allà que a Espanya no es coneix, i que ara té traducció al català de la seva novel·la Estrella polar, sobre una Robin Hood moderna a un barri de Lisboa. També la taula sobre els autors valencians i una conferència crítica d’Àlex Martín, la primera que fem, No és or tot el que brilla, sobre el fet que tot el que es publica en català dins del gènere no és bo només pel fet de que sigui en català; tot i que la qualitat mitjana és la més alta de la història, s’està publicant molta merda aprofitant el fenomen.