Fotografiar el neolític

Al web d’Empordà Turisme, quan consultes enclavaments visitables, apareixen castells, monestirs, basíliques, ciutadelles i… monuments megalítics. I és lògic, a l’Empordà hi ha una singular densitat de menhirs i dòlmens. Entre la serra de Rodes i la de l’Albera, més d’un centenar. Roses és, segurament, el lloc més poblat per aquests túmuls neolítics. Dels tres dòlmens que hi sobreviuen, el de la Creu d’en Corbella (3.000-2.700 aC) és el més gran de Catalunya.

L’ús funerari dels dòlmens és obvi. Aquestes mansions dels morts, com els va definir Mircea Eliade, són obres gairebé impossibles per la grandària de les roques. S’aixecaven amb pedres. La roca és signe de durada infinita, de permanència. I els menhirs? Aquestes pedres alçades no tenen una funció sepulcral, a tot estirar indiquen la proximitat de tombes. Són monuments commemoratius? Senyals fronterers? Altars fàl·lics per a cultes a la fecunditat? Totes les pedres dretes són menhirs?

Al que té d’encant trobar enmig d’un bosc una pedra alçada o una cambra funerària d’origen tan remot, s’hi afegeix que més d’una té la seva pròpia llegenda per fantasiejar-hi sense escrúpols científics. Un menhir que conec és la Pedra Dreta de Maçanet de Cabrenys (3.000-2.500 aC). I diu la tradició, segons Patrimoni de la Generalitat, que és allí per una derrota del diable. Hi havia una jove que volia creuar el riu de Ceret, el Tec, per veure el seu amant, i el dimoni li va prometre que li construiria un pont abans de la mitjanit a canvi de la seva ànima. Però el penediment de la dama va fer que, per intervenció divina, un gall negre cantés abans de la mitjanit. El diable, des de l’aire, va deixar anar la pedra que portava, l’última per acabar el pont, i va caure clavada on és ara, entre alzines i roures. Naturalment, al pont del diable de Ceret li falta aquesta pedra. Hi ha d’altres variants de la llegenda, però totes coincideixen que al diable li va caure la pedra.

El fotògraf Jordi Meli (Figueres, 1961) –fill del fotògraf personal de Dalí, Melitó Casals, que es coneixia tots els camins de l’Empordà– ha dedicat cinc anys, des que va començar l’any 2011, a retratar aquestes construccions. Fa un parell d’anys va publicar un llibre amb el seu treball, Paisatge megalític de l’Alt Empordà. Hi eren totes, 144. Ara n’hi ha una més. Una troballa posterior a l’edició del llibre. I encara li demanen conferències sobre la seva experiència.

Paisatge megalític… no vol ser cap catàleg, explica Jordi Meli. “Ja hi ha llibres científics amb totes les dades, mapes de situació, etcètera”. Es tracta de retrobar-se amb un paisatge ancestral. Abans d’anar a fotografiar un menhir o un dolmen, Jordi Meli mirava el cel. Encara que hi ha fotos fetes en dies de cel absolutament serè, preferia que hi hagués núvols que creessin una atmosfera i donessin el seu propi color a la instantània. “El problema és que, de vegades, quan arribaves al lloc, aquell cel que volia havia desaparegut i hi havia de tornar un altre dia”. Anava sol o amb un amic que es coneixia molt bé el terreny. “N’hi ha de molt accessibles que fins i tot formen part d’un circuit, com a Vilajuïga. En canvi, d’altres són gairebé inassolibles. Difícils de trobar i d’arribar-hi. L’últim que vaig fotografiar, en una muntanya del Port de la Selva, demana una hora de camí molt complicat”. I això, continua, sense comptar els que estan gairebé ocults per la malesa. “Llocs on els camins han desaparegut i el bosc s’ho menja tot”.

Les seves fotos, òbviament, respecten l’estat del monument. En algunes ocasions va netejar els voltants, un embull, per recuperar la seva visibilitat. Únicament en unes tres ocasions va fer servir el Photoshop per fer desaparèixer algun rètol turístic o una senyalització moderna, un anacronisme obvi en temps del neolític. El que sí que va utilitzar va ser la il·luminació artificial. “En el cas dels dòlmens, per exemple, era gairebé obligada si volies tenir una idea més exacta de l’interior”. Però no la utilitzava perquè es veiés tot, sinó per donar una determinada tonalitat sense que això, assegura, perjudiqués l’aproximació atàvica (“el cel, les muntanyes, la llum… són les de sempre”) a un paisatge gairebé etern.

Després d’aquesta experiència, ara està donant-li voltes a un treball fotogràfic sobre el romànic de l’Empordà i el Rosselló. Sense presses. Com l’altra vegada.