Espanya és una democràcia plena, i Catalunya?

Acaba de publicar-se el Democracy Index del 2018, elaborat per The Economist Intelligence Unit. Aquest índex, que es publica des del 2006, pretén ser una foto de la situació mundial de la democràcia. Per fer-lo es tenen en compte cinc categories: procés electoral i pluralisme, drets i llibertats fonamentals, funcionament de les institucions, participació política i cultura política. Algunes de les conclusions sobre la salut de la democràcia no són gaire afalagadores, tot i que, si s’analitzen separadament, s’han fet millores respecte d’algunes categories, especialment, respecte de la participació política de la ciutadana en sentit ampli, més enllà de l’exercici del dret al vot. Dit ras i curt, la gent ha sortit al carrer el 2018 en un nombre més elevat que en anys anteriors. Una de les causes per a aquest augment de la categoria participació política ha estat l’eclosió del moviment feminista, que s’ha visibilitzat especialment a través del #metoo als Estats Units.

Espanya se situa altre cop entre les 20 democràcies plenes identificades per aquest índex democràtic, això és, entre el 12% de països que compleixen els estàndards necessaris per ser-hi. La resta d’Estats són democràcies defectuoses (entre els quals hi ha Eslovènia, Itàlia, França o Bèlgica), règims híbrids (Turquia) i règims autoritaris (com Rússia o Veneçuela). Això sí, en un context, el de les democràcies de l’Europa occidental, en el qual el deteriorament de la democràcia és continuat, i la categoria més castigada és la de drets i llibertats fonamentals. De fet, el desenvolupament de les xarxes socials i les seves innombrables possibilitats d’ús estan provocant una reacció excessivament restrictiva dels Estats en relació amb la llibertat d’expressió i informació. En qualsevol cas, els que en surten més mal parats són els partits polítics, que cada vegada perden més confiança com a agents d’intermediació democràtica.

Tenint en compte la situació, no sembla que l’eslògan dels sobiranistes d’“Espanya no és una democràcia” i altres frases fetes del tipus “Espanya és un Estat opressor” puguin sostenir-se gaire més temps. Espanya té alguns problemes greus respecte als seus nivells democràtics que cal abordar i, en la mesura del possible, resoldre. Entre aquests, com he tingut l’oportunitat d’explicar en aquestes mateixes pàgines, les restriccions excessives de determinades formes d’exercici de la llibertat d’expressió i, fins i tot, d’informació. La desconfiança i la desafecció polítiques són, com revelen les dades, qüestions globals que estan generant respostes polítiques i populars de diferent tipus, i l’element comú és que són fortament identitàries.

La unilateralitat, en tot cas, casa molt malament amb els indicadors democràtics, perquè implica desatendre els marcs jurídics de convivència i la veu de les minories, en el cas de Catalunya fins i tot de majories. En aquest context, quan el president Torra i alguns dirigents o exdirigents sobiranistes reclamen gestos del Govern de Sánchez per donar suport als Pressupostos, es fa difícil entendre quins són els gestos als quals es refereixen que no atemptin contra la concepció democràtica de l’Estat de dret. Així, des del Govern espanyol no hi ha cabuda per donar instruccions a la Fiscalia, ni tampoc influir (ni intentar-ho) en les decisions judicials. Per tant, és en el terreny polític en el qual s’han de fer aquests gestos. És el moment que els gestos vinguin de les institucions de la Generalitat, incloent el fet que comencin a funcionar normalment i deixin d’estar al servei únicament de la causa independentista.

Perquè el que no pot obviar el Govern de Torra és que, sens dubte, les actuacions politicojurídiques de la tardor del 2017 van atemptar directament contra el marc constitucional espanyol que ens empara a tots. Quan una part decideix estripar la baralla, el mínim que pot fer és assumir les conseqüències d’aquesta decisió. En cas contrari, estaríem davant de subjectes que no assumeixen les conseqüències dels seus propis actes, això és, de subjectes irresponsables.

La desconfiança que ha provocat la unilateralitat de les institucions de Catalunya en part de la seva ciutadania, en les institucions de l’Estat i en la resta d’institucions del nostre entorn trigarà molt de temps a superar-se. La credibilitat de Catalunya com a entitat política s’ha vist clarament i profundament perjudicada. Així doncs, el més assenyat és assumir l’error en la tàctica i posar els peus a terra, catalana si pot ser –la belga ens surt molt cara–, i deixar de demanar impossibles. Catalunya ha d’acceptar que forma part d’un Estat, Espanya, que és democràtic, cosa que no impedeix que necessiti canvis polítics i institucionals als quals pot i fins i tot ha de contribuir a través de les vies previstes. Això és la democràcia.