Marc Artigau: “La veritat està sobrevalorada, prefereixo l’empatia o la generositat”

El currículum literari del dramaturg Marc Artigau —que cada matí laborable, a les 7.21, crea un microrelat al programa El món a RAC1, igual que abans va narrar un conte de bona nit a El club de la mitjanit, de Catalunya Ràdio— ja inclou nou peces dramàtiques, la majoria de les quals s'agruparan en un volum (Arola i Teatre Nacional de Catalunya). També cinc poemaris i algun relat juvenil, a més de dues novel·les del detectiu Albert Martínez, escrites a quatre mans amb el seu cap radiofònic Jordi Basté. Si hi ha un fil invisible que cusi aquesta ja notable bibliografia és “la identitat individual: sempre li estic donant voltes a què és el que fa que tu siguis tu i només tu”. O sigui, que no ha d'estranyar que La vigília, amb la qual diumenge a la nit va guanyar el 51è Premi Josep Pla que convoca l'editorial Destino (6.000 euros), la trama parteixi d'un escriptor de relats radiofònics que rep l'encàrrec d'una dona perquè li escrigui una biografia i, d'alguna manera, la reinventi.

“La literatura consisteix a explicar-nos a nosaltres mateixos a través d'històries i el que el protagonista, el Raimon, no sap és que escrivint la biografia d'aquesta senyora està escrivint una mica la seva”, afirma l'autor, que veurà la seva obra a les llibreries a partir del 6 de febrer.

Com a prova que fa temps que barrina sobre la qüestió, Artigau cita els arguments de dues de les seves peces teatrals. Així, a Caixes (2011) “hi ha un error en unes mudances i les caixes d'una parella arriben a d'altres i cadascuna decideix viure la vida dels altres a partir d'aquests objectes i d'aquesta roba; i a Alba (o el jardí de les delícies), una dona que ronda la setantena, per salvaguardar tot el saber i experiència de la seva vida, compra un robot exactament igual que ella, però amb 23 anys. Avui, en aquest segle XXI d'identitats acotades o doblades entre la realitat i la virtualitat, tan sorprenentment diferents, l'única cosa que m'interessa és el que realment som...”.

En aquest curiós joc d'“utilitzar la mentida per explicar la veritat”, que és com Artigau (Barcelona, 1984) defineix la ficció, “amb la memòria no fem més que autoenganyar-nos; està feta de subjectivitat. Tots, constantment, estem refent els nostres records, fins i tot de manera inconscient, perquè el que recordem sigui una mica millor del que realment va ser”.

En aquesta línia, opina que “la tasca de la literatura, de la cultura, és posar accents en aquestes contradiccions, ensenyar-nos a mirar des d'un altre lloc, des d'altres punts de vista”. I té sentit viure així, enganyant-se a un mateix? “En l'àmbit personal, no pas en el polític, penso que la veritat està sobrevalorada; jo no vull que em diguin la veritat, jo vull ser feliç; vull i aprecio més altres valors, com la generositat o l'empatia, que la veritat... Qui busca la veritat es mereix el càstig de trobar-la”, diu citant Santiago Rusiñol.

El gir psicològic i la situació absurda i xocant solen ser la manera amb la qual Artigau, que ja té en ment una nova novel·la i planeja amb Basté el tercer lliurament del seu detectiu, resol molts dels seus relats. Són situacions plantejades i amb un desenllaç que porten a la memòria del lector les solucions de l'enginyós narrador que va ser Pere Calders, que el guardonat no dubta a posar al capdavant d'una llista d'autors tan llarga com eclèctica (“vivim l'era del link i la fragmentació”) que conté com a referents Quim Monzó, Raymond Carver o Julio Cortázar: “Amb el seu Rayuela vaig caure del cavall”.

Les paraules que Artigau va adreçar als assistents a la gala després de rebre el guardó van provocar una petita tempesta política. Va assegurar que li causava “tristesa i ràbia” viure en un país “on hi ha presos polítics i el Govern legítim de la Generalitat està exiliat; d'aquí a uns anys sentirem vergonya del que està passant”. L'afirmació va provocar una resposta irada en el mateix acte de Manuel Valls, candidat a l'alcaldia de Barcelona amb el suport de Ciutadans, i va desencadenar rèpliques i respostes de polítics a la xarxa.

Artigau vol desvincular l'episodi del premi. “La consellera Borràs i l'alcaldessa Colau em van explicar els comentaris de Valls quan vaig arribar a la taula; de tota manera, qui és Valls? Un fitxatge d'hivern del PSG? No vull fer-li el joc a aquest senyor; ni m'interessa ni sé per quin partit es presenta”, assenyala.

El partit d'Artigau és, clarament, un altre: “La meva escriptura neix d'agafar el desig i la realitat cernudians, posar-los junts i que xoquin”. I això es al que es dedica.