La despesa farmacèutica augmenta però no aconsegueix les xifres prèvies a la crisi

Fonts del Departament de Salut atribueixen l’increment de la despesa farmacèutica “a l’entrada de medicaments nous més cars que els que ja s’ofereixen i que els desplacen”. “Els medicaments nous de preu elevat prenen cada vegada més pes dins de la facturació, impliquen una tendència a l’alça del cost per recepta i, consegüentment, un increment de la facturació total”, afegeixen aquestes fonts. Els farmacèutics, per la seva banda, matisen que, mentre que la facturació dels seus negocis creix al voltant del 2%, la de la farmàcia hospitalària “aconsegueix els dos dígits”.

Des del 2009, el nombre de receptes dispensades també ha anat fluctuant al compàs de la despesa i les mesures d’ajustament que han executat les administracions. Els fàrmacs amb recepta administrats per les farmàcies van començar a caure a partir del 2011, quan es va registrar la xifra de 154,6 milions de receptes dispensades. Des de llavors no s’han tornat a recuperar aquestes cotes. “Aquí hi ha dos factors: medicaments que ja incorporen multimolècules, que és una combinació de teràpies en una sola pastilla. I, d’altra banda, hi ha una col·laboració entre farmacèutics i atenció primària a l’hora de racionalitzar la prescripció en l’atenció a la cronicitat”, explica Joan Calduch, tresorer del Col·legi de Farmacèutics de Barcelona. Fonts de la conselleria afegeixen que “el sistema de la recepta electrònica ha permès la implementació de mesures de racionalització de les prescripció i de la dispensació del consum”.

Amb tot, si bé és cert que el paradigma nou passa per combatre l’excés de medicació, una de les caigudes més acusades en la dispensació de receptes va coincidir amb l’engegada de la controvertida taxa de l’euro per recepta, una mesura que va desplegar el Govern d’Artur Mas entre el juny del 2012 i el gener del 2013, quan es va declarar inconstitucional. Durant aquests anys es va registrar una caiguda del 7% en les receptes dispensades, que van passar de 141,8 milions a 131,9. El cobrament d’un euro addicional per recepta dispensada estava pensada com a element dissuasiu per evitar l’adquisició abusiva de fàrmacs, però un estudi del mateix Departament de Salut va revelar, diversos anys després, que aquesta taxa va reduir el consum d’altres medicaments potencialment vitals, com ara tractaments per a la hipertensió o la diabetis, sobretot entre els pensionistes.

Els més venuts

Calduch assenyala que, actualment, a les farmàcies hi ha dos tipus de poblacions de medicaments: “Les dels genèrics, que mantenen el cost baix, i les que desplacen el preu mitjà a l’alça, que són fàrmacs que es donen perquè el seu cost-efectivitat és millor, com els medicaments anticoagulants, insulines, per al colesterol i inhaladors per a l’asma i l’EPOC”. Segons el Departament de Salut, els fàrmacs més venuts són l’omeprazol (7,4 milions d’envasos dispensats), un protector gàstric; el paracetamol (6,8 milions); la simvastatina, per regular els nivells de colesterol; l’àcid acetilsalicílic que, segons la dosi, té indicacions com a antiagregant, analgèsic i/o antiinflamatori; l’antihipertensiu enalapril; l’antidiabètic, metformina; i el lorazepam, un ansiolític. Entre els fàrmacs de dispensació hospitalària destaquen la somatotropina (hormona del creixement), l’infliximab i l’adalimumab(anticossos monoclonals per tractar l’artritis reumatoide, les colitis ulceroses o la psoriasi) o els antineoplàstics paclitaxel i cetuximab, entre d’altres.

Amb tot, els fàrmacs més cars no són sempre els més venuts. El medicament amb el preu més alt del mercat que es pot trobar en una farmàcia comunitària és el pegvisomant, un medicament per tractar l’acromegàlia que costa 3.602 euros l’envàs, del qual es van dispensar l’any passat 485 unitats. En el podi, l’acompanya un altre tractament per a la mateixa dolència (és una malaltia rara d’origen endocrí): es diu lanreotida i costa uns 1.104 euros cada envàs. El 2017 es van dispensar 3.544 unitats. Tot i això, els fàrmacs més cars són de dispensació hospitalària, que es destinen a molt pocs pacients amb malalties rares. El que té el preu més alt és la idursulfasa, per tractar la síndrome de Hunter. El fàrmac s’administra a sis persones i costa uns 395.961 euros per pacient.