No és el que sembla
El 2018 s'esgota amb moltes d'aquestes expressions, però el públic camina molt desorientat sobre el fet de creure o no creure
El cinema ha trobat un recurs fabulós per reaccionar quan algú arriba de viatge abans del previst, obre la porta de casa i es troba la seva parella en plena feina amb un altre algú. Es tracta d’exclamar, gairebé en to de protesta: “No és el que sembla!” I a la butaca se somriu cada vegada, tot i l’ús recorrent de la frase. I se la creu.
L’any 2018 s’esgota amb un “no és el que sembla!” a cabassos, però el públic camina molt desorientat sobre el fet de creure o no creure. Un exemple: l’economia catalana aguanta a bon ritme. No pot ser! No és bon ritme créixer al 2,7%, per sobre de la mitjana europea i de l’espanyola? Com que és una dada oficial, cal posar el focus en la possibilitat que podria anar millor, o que avancem en paral·lel al precipici, i en qualsevol mal pas que pot tornar a provocar la força real frenada de finals del 2017.
És el que sembla, això que els turistes espanyols ja no vinguin a conèixer-nos? El turisme estranger ha registrat un increment de focs artificials. No obstant això, en l’estancament innocu del turisme domèstic, és clau la caiguda de les pernoctacions dels mateixos catalans (-3,4% interanual), perquè les de la resta de l’Estat van augmentar un 5,1%.
Si esteu saturats de política, podeu participar en una marxa pel clima. A l'hora de la veritat, la resta tindrà importància relativa
És el que sembla, la patacada de la inversió estrangera? No hi ha dubte que la confiança coixeja, atès que el darrer any ha caigut un 16,8%, al contrari que la resta. Al temps, no es pot afirmar que la tendència vagi a més. Durant l’últim trimestre la recuperació interanual ha estat molt important, del 56,7%.
També sembla que a la gent li va bé, perquè la morositat bancària ha baixat a les cotes del 2010 i l’atur ha disminuït fins al 10,6%. I, no obstant això, Catalunya lidera, i a l’alça, els desnonaments (hipotecaris i, sobretot, de lloguers), segons el Consell General del Poder Judicial. I l’atur continua tres punts percentuals per sobre del nivell que hi havia abans de la crisi, que se suposava que havia acabat i que ara torna a treure el cap, mentre un 45% de persones aturades fa més d’un any i de dos (28%) que no troba feina.
Espanya és un Estat de Dret? Se suposa que sí, i, això no obstant, no ho sembla, amb un grapat de polítics catalans a la presó des de fa un any, sense haver estat jutjats i sota acusacions de rebel·lió que impliquen violència. Catalunya és una república independent? Se suposa que no, però tots coneixem un munt de persones estupendes, viatjades i cultes que cada dia s’aixequen convençudes de viure-hi. Si es declara la independència però no es fa efectiva, igualment sembla que es declara. Si la policia estomaca sense miraments una enorme quantitat d’electors entre il·lusionats i desafiadors, sembla que la consulta sigui legal i compti amb el reconeixement del món, per bé que no es passi ni una cosa ni l’altra. Si es crea un Consell per la República i una Assemblea de Representants, sembla que es constitueixin un govern de la Generalitat i un Parlament paral·lels. Identitat en el núvol o en els núvols? Segons per a qui. Per a les de la CUP, sempre disposades a donar lliçons de coherència, “no és el que sembla”. Pel viralitzat mosso d’Esquadra dels “collons”, tampoc.
Serà el que sembla l’indici de diàleg entre el Govern Torra i el Govern Sánchez? Si ens refiem de la foto, del famós paràgraf que després d’anys i suors han aconseguit pactar, i dels udols de l’oposició, ho sembla. El Govern català agraeix el diàleg (ergo, sembla que existeix) i alhora el devalua i injuria (perquè està amb el carrer, però posant a la foto no sembla que hi estigui).
Tant de bo ambdues parts sàpiguen aguantar el foc amic tant com l’enemic, perquè la ciutadania catalana mereix dels seus líders que siguin resolutius. No que ho sembli una estona, sense oferta política sobre el fons. No passa res si hi ha un canvi d’estratègia, quan l’anterior ha estat un desastre per a tots dos.
Acabo amb una veritat que no ho sembla: el canvi climàtic, que, aliè a les armilles grogues i als llaços grocs, avança. Perquè les emissions de gasos efecte hivernacle fa tres anys que van a l’alça (a Catalunya, també). Així que si està saturat de torró i de política, el millor que pot fer és participar en una bona marxa pel clima. A l’hora de la veritat, la resta tindrà una importància relativa.
