La bona voluntat

La bona voluntat està bé per a les coses de la vida, sobretot en aquestes festes nadalenques, però en política pot conduir a errors fatals. És el que li passa a Sánchez amb Torra. Al final, quan ja sigui tard, el president espanyol s’adonarà que li han pres el pèl.

La setmana passada el Govern d’Espanya va voler mostrar simbòlicament la seva bona voluntat celebrant un Consell de Ministres a Barcelona. Va ser un acte perfectament inútil, producte, imagino, de les idees d’un consultor especialitzat en màrqueting, és a dir, d’un venedor, d’un comercial. Però l’assumpte català no el solucionaran els comercials, és més profund i complicat.

També hi va haver bona voluntat en la premsa catalana moderada. Davant de les alarmes dels dies anteriors, i amb 9.000 policies mobilitzats preventivament, els titulars desbordaven optimisme: jornada força pacífica, gairebé sense col·lapses de circulació, ha imperat la calma, el diàleg ha començat… Bona voluntat comprensible, per apaivagar les reunions familiars d’aquests dies entranyables. Però després, en la lletra petita, els fets no es corresponien amb els titulars. Posem-ne alguns exemples.

La bona voluntat està bé per a les coses de la vida, però en política pot conduir a errors fatals. És el que li passa a Sánchez amb Torra

25 trams de carreteres van ser tallats simultàniament a les 7.30 del matí, es van cremar pneumàtics i es van tallar arbres per impedir el pas; l’AP-7 va estar cinc hores fora de servei a Girona tot i que els mossos van intentar retirar les barricades; l’AP-7 va estar tallada dotze hores a l’Ampolla; i hi va haver quatre hores de talls de trànsit a l’A-2 i a les rondes de Barcelona.

En les molt diverses manifestacions i concentracions que hi va haver al llarg del dia, van resultar ferides 51 persones, entre les quals 30 mossos, i se’n van detenir 13, acusades totes d’atemptat contra agents de l’autoritat, lesions i desordres públics, com per exemple, la destrossa de contenidors o el llançament de llambordes contra la policia. També es van agredir diversos periodistes que els violents van considerar contraris a la seva causa. A més, per por es van suspendre moltes activitats de tot tipus: la premsa descrivia una Barcelona amb els carrers buits on se circulava millor que mai malgrat que era un divendres abans de Nadal, en què habitualment passa tot el contrari.

Per tant, la normalitat no es va veure enlloc, tret que s’esperés, malgrat la concentració policial, que hi hauria una batalla campal a tot Barcelona i bona part de Catalunya. Però la correcció política demanava optimisme i es va complir amb la demanda: dia molt més tranquil del que s’esperava, acord entre governs per potenciar un diàleg efectiu en el marc, no de la Constitució –Torra va exigir suprimir aquesta nefasta paraula, i Sánchez hi va accedir mansament–, però sí de la seguretat jurídica, que certament pot significar el mateix però que, en suprimir-la, es nota que no ho és. Bona voluntat de Sánchez, deslleialtat de Torra.

Les coses s’han anat aclarint els dies següents, més ràpid del que s’esperava. A més del nebulós acord oficial per continuar dialogant, Torra va deixar anar a la butxaca de Sánchez, com qui no vol la cosa, uns fulls amb 21 punts concrets, les veritables reivindicacions dels independentistes catalans, amb un títol que ja ho revela tot: “Un pacte d’Estat per solucionar el conflicte entre Espanya i Catalunya”.

En el moment d’escriure aquest article encara no s’ha fet públic aquest document, només se’n coneixen algunes línies generals: reconeixement del dret d’autodeterminació, llibertat per als “presos i exiliats polítics”, mediació internacional per resoldre el problema de Catalunya i, a sobre del cinisme, algunes propostes crítiques a la democràcia espanyola: falta de separació de poders, pervivència del franquisme a causa dels errors de la Transició, fre al deteriorament de la imatge d’Espanya al món, impunitat de les actituds feixistes. Caldrà llegir-lo íntegrament per comprovar fins on arriba la barra de Torra i els seus.

La política d’apaivagament és un error, és legitimar els qui s’han deslegitimat com a demòcrates. Arribarà el moment en què la societat catalana s’adonarà del gran engany, dels perjudicis que els està causant el nacionalisme independentista, del seu aïllament al món. Llavors serà el moment de derrotar-los a les urnes. Però cedir davant d’ells és reforçar els seus vots, és reconèixer que tenen una mica de raó, és allargar el problema. El cel és ple de bones intencions, benaventurats els homes de bona voluntat.