Catalunya, la Cuba interior

L’espanyolisme va néixer a Cuba durant la Guerra dels Deu Anys (1868‑1878) i es va estendre per l’illa a través de la xarxa de casinos espanyols. Com ha explicat Enric Ucelay-Da Cal, els espanyolistes, també anomenats incondicionals per ser incondicionalment espanyols i considerar, és clar, que Cuba era Espanya, s’identificaven com els lluitadors contra el separatisme cubà liderat llavors per Céspedes. Després d’anys de successius conflictes, com és sabut, el 1898 Espanya va perdre la Gran Antilla i això va deixar a la metròpoli la profunda petjada d’un trauma i d’una humiliació.

Cuba no només va concretar l’imaginari de l’espanyolisme sinó que va influir en l’incipient nacionalisme català de manera doble. D’una banda, va contribuir al fet que joves com Prat de la Riba i Cambó decidissin fer el salt a la política per intervenir en els assumptes d’Estat i canviar el rumb de l’Imperi mutilat. De l’altra, des dels centres catalans illencs es va traslladar l’efluvi d’un republicanisme separatista que, a terra ferma, va atreure un sector molt minoritari del catalanisme, que fins i tot va copiar del model cubà el disseny per a la seva bandera de combat, l’estelada.

Perduda l’Illa, militars bregats a ultramar van retornar o arribar a la península —perquè molts havien nascut fora— i van començar a rescabalar el seu orgull ferit enfrontant-se sobretot a un separatisme català (i incipient basc) pràcticament, per minoritari, inexistent. Es va dibuixar Catalunya com una segona Cuba i per justificar la seva actuació es va tenyir, sense que fos real, tot el catalanisme de separatista. Qualsevol manifestació de catalanisme era susceptible de ser perseguida des de Capitania General.

A l’empara d’aquesta —ho vaig detallar a la Revista de Catalunya el 2015—, un procurador processat per delictes d’estafa Jaume Bordas, president de l’efímera organització Liga Patriótica Española, a finals de 1918 va presentar una denúncia que no va ser admesa a tràmit per rebel·lió, sedició i desordre públic a la sala criminal del Tribunal Suprem contra els ministres Cambó i Ventosa Calvell, i el president de la Mancomunitat, Josep Puig i Cadafalch, per elaborar un Estatut d’Autonomia per a Catalunya. Els recorda, aquesta música, alguna cosa?

Els joves encaputxats i les declaracions eslovenes fan que molts creguin als portaveus espanyolistes

Com explica Xavier Casals en el seu estudi dedicat al partit militar de Barcelona l’intervencionisme polític de l’Exèrcit va derivar en el cop de Primo de Rivera el 1923. La visió d’aquest militarisme contra els enemics interiors, acompanyat de l’acusació a la classe política de no haver evitat la pèrdua de Cuba i de la concepció que el govern havia claudicat sense lluitar, la va assumir Franco anys després. En resum: el que havia passat amb la Gran Antilla no havia de succeir de nou.

Saltem en el temps. Quan l’any 2000 la majoria absoluta va alliberar José María Aznar del constrenyiment de la legislatura anterior i dels seus pactes amb CiU i el PNB, l’aznaritat, tal com la va definir Vázquez Montalbán, va arribar al seu apogeu. La violència d’ETA, que va ser un magne problema policial però mai va ser un perill per a la integritat territorial espanyola, va permetre la seva assimilació amb el conjunt del nacionalisme basc i a través de la lluita antiterrorista va galvanitzar un espanyolisme de vell encuny vestit d’un tergiversat patriotisme constitucional.

Després d’uns anys de trajecte de l’Espanya sorgida de la Transició, aquesta primera aznaritat va ser el prolegomen local dels temors que assoten avui les societats occidentals. El replegament d’identitat actual causat per la por a la diferència va arribar al nostre país gairebé 20 anys abans. També en aquest lapse es va sembrar la llavor del que després esdevindria el procés —que, en síntesi, no és més que el pànic d’una part important del catalanisme a ser esborrada del mapa.

Com s’esperava, quan per tot arreu han aparegut ciutadans espantats que no es pregunten quant tenen —perquè ja saben que la crisi econòmica va delmar les seves butxaques i les seves expectatives— sinó qui són, la por espanyolista a la pèrdua de la seva essència —bàsicament una concepció territorial— ha aparegut de nou. Es tracta d’una segona aznaritat en potència que té ara, en Catalunya, la seva Cuba interior per tal de consolidar una identitat espanyola mitjançant l’oposició als nous violents.

Els joves nihilistes encaputxats —per què van minvar quan es prometia l’Arcàdia catalana feliç?—, les declaracions eslovenes, un govern català absent i la ficció mediàtica que dibuixa uns catalans-espanyols totalment desemparats contribueixen al fet que siguin molts els qui puguin creure el discurs desbocat dels portaveus de l’espanyolisme incondicional actual.

El mateix panorama irreal que es projectava a principis de segle XX, quan la militarassa s’estirava els cabells davant de qualsevol ofrena floral inofensiva, ara s’ha dibuixat davant de la reunió Sánchez-Torra. Com bé li han titulat a Aznar, El futur és avui, però els seus arguments, amplificats pel seu trio de mariachis, són del segle XIX. Bon Nadal.

Joan Esculies és escriptor i historiador.