Una cita amb els templers

No hi ha res millor que anar al formidable castell de Miravet, una de les seves grans fortaleses a Europa i lloc de la seva última resistència en terres catalanes, per a una conversa sobre els templers, sobre les llums i ombres d’aquest vilipendiat orde. Una claredat somorta envolta la tarda de tardor amb un mantell crepuscular. Des de la terrassa de vertigen del castell, a la part alta dels murs ciclopis, el món s’estén a totes bandes, el vent et llança la Història a la cara i un creuria veure fins Terra Santa —la primera llar dels frares guerrers— i els núvols de pols dels exèrcits croats enfrontats a les tropes del sultà Salah ad Din, Saladí.

Aferro amb força la menuda espasa —rèplica d’un espasot medieval— que m’he comprat a la petita botiga de records, i em sento com un germà templer ple de resolució i fervor combatent al Chateau Pèlerin, el famós Atlit, l’últim castell que va caure en mans dels musulmans després de la conquesta d’Acre el 1291. A l’Ebre, que discorre mandrosament a sota, aixequen el vol sobtadament unes garses i un estol de corbs marins, com si fossin respectivament, amb les seves sobrevestes blanques i negres, els esperits dels antics cavallers i els seus sergents. L’historiador Ramon Sarobe, captivat també pel paisatge i l’atmosfera irreal, gairebé sobrenatural, té al meu costat la mirada tan perduda enllà que sembla estar veient com cremen l’últim gran mestre Jacques de Molay a París, de cara a Notre-Dame com havia demanat el justiciat, condemnat per heretge relapse, per demostrar la seva devoció a la Mare de Déu.

Sarobe (Barcelona, 1971) és un estudiós de l’edat mitjana assenyat i simpàtic —i amb el qual és una delícia parlar d’armes i formes de lluita medievals— que acaba de publicar Rere els passes dels templers (Rosa dels Vents), un assaig d’alta divulgació que porta com a subtítol La veritable història de l’orde del Temple a terres catalanes. El llibre és una síntesi clarificadora, concisa, entretingudíssima i completament al dia del que sabem avui sobre els monjos soldats. “Frares, frares soldats, frares guerrers”, puntualitza l’historiador. “Els monjos viuen en clausura, els templers l’abandonaven per complir el seu deure d’auxiliar els pelegrins i combatre en batalla. Els frares, a diferència dels monjos, treballen fora del monestir per estendre el Regne de Déu”.

Per què tornar als templers? “Vam fer noves investigacions amb motiu de l’exposició Templers l’any passat al Museu d’Història de Catalunya, de la qual vaig ser comissari, i va sorgir la idea d’escriure un llibre divulgatiu per assentar l’estat de la qüestió i contribuir d’una vegada a posar fi al malentesos i les confusions al voltant de l’orde, explicar la veritat, d’una manera senzilla i amena”.

Com arreu, els templers catalans captaven recursos i gent per combatre a Terra Santa, i van ser mentors de Jaume I

Encara estem així? “Encara que els historiadors ho tenim molt clar, costa deslliurar els templers dels mites que s’han creat al seu voltant, el que al llibre anomeno la gran fabulació. El seu és un territori de gran faramalla. Molta gent encara creu que eren una mena de guerrers mags i esotèrics amb una agenda pròpia. Ignoren que eren un orde religiós més, en el si de la religió cristiana. Bàsicament eren frares que feien la guerra”.

Per què estan tan envoltats de llegenda i misteri en l’imaginari popular? “Hi ha hagut tota una pseudohistòria que els ha convertit en paradigma de secrets, conspiracions i coneixements ocults. Això ha contribuït a popularitzar-los, però al mateix temps ha fet que no es comprengui bé què eren en realitat”. Hi havia alguna cosa que els predisposava a tenir aquesta aura de gent rara? “A veure, que fossin frares i guerrers els fa especials, però sobretot és la manera violenta com van ser suprimits, que se’ls acusés d’heretgia i se’ls proscrivís. Van ser molt importants en el marc de les croades, part fonamental dels exèrcits, i van perdre Terra Santa, la defensa de la qual era el seu objectiu, la missió per a la qual havien estat creats. Tot això ajuda que la seva història s’hagi pogut tenyir de llegenda. També el fet que la maçoneria del XVIII es reivindiqués hereva dels templers, la qual cosa és un despropòsit, perquè si alguna cosa eren, eren estrictes guardians de la fe catòlica”.

Sarobe subratlla que, en realitat, als templers no els cal res de fantàstic per ser interessantíssims. “La seva història real és suficient”. Per què altres ordes tan rellevants com els hospitalaris o els cavallers teutònics no gaudeixen de la popularitat dels templers? “Perquè encara existeixen, no van ser suprimits a sang i foc com l’orde del Temple. No et podies apropiar del seu passat si encara hi eren. Els templers no van tenir continuïtat, van ser completament suprimits, proscrits”. Aprofito per preguntar-li pels teutònics, pels quals tinc una rara tirada. Una vegada vaig conversar amb un alt càrrec de l’orde i em va dir que, contràriament al que podrien pensar tots els que han vist Alexander Nevsky (1938) d’Eisenstein (amb els cavallers com una prefiguració de les hosts del III Reich que van atacar l’URSS, brutalitat, àguiles i mans alçades incloses), la convivència amb els nazis no havia estat fàcil. “És cert, els cavallers teutònics, que van ser temibles a les croades bàltiques de l’edat mitjana, continuaven sent un orde religiós, i això a Hitler no li agradava. Els nazis van tractar de crear el seu propi odre, l’orde negre, les SS, és clar”.

Estaven mal vistos els templers a la seva època? “No, no. L’orde passa per diferents fases i la visió canvia. Hi ha una etapa de gran entusiasme per ells al principi, en fundar-se l’orde el 1120 (denominats Pobres Cavallers de Crist, van rebre el nom de templers perquè se’ls va cedir com a seu a Jerusalem un palau que s’identificava amb l’antic temple de Salomó). Van rebre moltes donacions. Després van passar a ser un orde més i el seu creixement es va estancar. Posteriorment hi va haver una fase de desencís en fallar les croades, amb cada cop més detractors dels ordes militars. En caure Acre el 1291, va ser la crisi final. Què calia fer amb aquesta gent i amb el seu patrimoni? La seva missió principal, per a la qual havien estat creats, era preservar Terra Santa, i s’havia perdut”. Però com se’ls veia en general? “Com a persones abnegades, que sacrificaven les seves vides per la fe. Disposats a arriscar-se en combat pel cristianisme. Uns homes que, no ho oblidem, anaven de la mà del Cister”. Se’ls tenia per rigorosos i incorruptibles, i una mica llepaciris. No eren gent de lletres. “L’orde era poc intel·lectual, no van escriure mai la història dels seus fets, així que hem de recórrer al que van escriure altres sobre ells”.

Sarobe explica que, en el dia a dia, els templers anaven sòbriament vestits de frares. “L’aspecte dels cavallers era solemne, greu, sens dubte tenien una constitució física destacable, acostumats com estaven a una vida ascètica i a combatre. Probablement molts tindrien la mirada dels mil metres, dels que han entrat en combat i han vist la mort de prop”. Se’ls reconeixia? “Sí, per l’hàbit blanc i la creu vermella, que devia ser molt visible encara que era petita i la portaven sobre el cor, i no cobrint tota la sobrevesta com se’ls mostra a les pel·lícules”. En el seu llibre, Sarobe dedica un capítol al look dels templers, inclosos els calçotets. “Portaven una garnatxa, amb caputxa, com una dessuadora moderna. I per damunt, capa o mantell blancs com a símbol de puresa. En canvi, els sergents la portaven negra com a signe d’obediència. El cinyell, l’única cosa que tenien en propietat individual, significava la castedat”. La creu que lluïen a la roba era la pàtea o patent, encara que no era exclusiva d’ells. Havien de portar la barba i els cabells ben retallats, però no tonsuraven. En combat es posaven cota de malla i al damunt la sobrevesta i la capa. L’historiador no esmenta el famós estendard templer —que no havia de caure mai en mans enemigues— com a beauséant sinó balçà. Diu que es deia així perquè era blanc i negre “com un cavall balçà”.

Eren un cos d’elit. Una Delta Force medieval? “Vivien per a la guerra. Almenys els cavallers templers. Al capdamunt de la societat templera hi eren ells, la majoria procedien de l’aristocràcia, cavallers que s’havien ordenat frares templers, el cap visible de l’orde. Només eren un 10%. Després hi havia tota la gent de suport, els sergents (del llatí servientes), dels quals hi havia homes d’armes però també molt personal que s’encarregaven de la intendència i que tenien un ofici. Sabem que a Miravet, per exemple, hi va haver un frare templer sabater i un altre encarregat de les vaques”.

Els cavallers templers eren sobretot a Terra Santa, batallant, diu Sarobe. Allà n’hi havia uns 300 (amb diversos milers de frares més com a personal d’infraestructura). A la resta d’Europa, fins a la caiguda de Terra Santa, de cavallers n’hi havia molt pocs, i sovint eren homes grans o retirats per les ferides. A Catalunya, per exemple, no hi va haver mai molts cavallers, unes desenes, i en les vint comandes del territori en total eren uns pocs centenars de templers, la majoria sergents.

Destacaven els cavallers templers a les files dels croats? “Eren els més experts amb les armes i els que tenien més moral. Una tropa que aguantava la línia i no cedia. Funcionaven molt bé com a combatents, encara que la guerra a Terra Santa era molt complicada per als cristians, sense possibilitat de rebre reforços i envoltats d’enemics. El desenllaç era previsible, i va arribar al cap de dos segles”. L’armament dels templers era el propi de l’època, espasa, llança, daga, maça, ballesta, arc. “És l’entrenament, la moral, el que els fa tan bons. A l’edat mitjana era molt important saber que un contingent no flaquejaria, que sabia maniobrar. Moure com una unitat cent cavalls alhora no era gens fàcil”. Sens dubte els templers eren excel·lents en l’ús de la llança, li comento a l’historiador, imaginant els cavallers de l’orde en un tremend atac com a El regne del cel (ara resultarà que Sarobe detesta la pel·lícula de Ridley Scott). “La gran solució tàctica del moment és la càrrega de cavalleria amb les llances a la mà, que requereix molta pràctica i un moviment molt disciplinat. Una part de la regla del Temple és un veritable manual militar, el primer a Occident des del del romà Vegeci”.

Hi hagué dones a l’orde, però no lluitaren; Ermengarda arribà a comanadora de la casa templera mixta del Rourell (Baix Camp)

Tenien èxit militar els templers? “A vegades sí i a vegades no. A Montguisard, el 1177, sota el comandament del Rei Leprós, els croats van derrotar Saladí —que va haver de fugir muntat en un camell especialment veloç— amb la participació decisiva de 80 cavallers templers. En canvi, a les Banyes d’Hattin, el 1187, comandats per Guido de Lusignan i Reinaldo de Chatillon, els croats van ser completament aniquilats i els cavallers templers i hospitalers van ser fets presoners i decapitats sense pietat. A Arsuf, el 1191, amb Ricard Cor de Lleó, van tornar a guanyar els croats, i els templers anaven a l’avantguarda. Solien ser la punta de llança, eren l’elit. En tot cas, les batalles eren només una part de la guerra medieval, en què sobretot es produïen setges i incursions. En les operacions petites era on més es notava la diferència entre els preparadíssims templers i els combatents ordinaris”. Els podem considerar tropes especials? Sempre se’ls desplegava a l’avantguarda o a la rereguarda, els llocs més perillosos. Eren els més ben entrenats”. Eren lluitadors fanàtics els templers? “Eren combatents religiosos, i per tant havien de ser fanàtics. No esperaven ni donaven quarter en les lluites contra els àrabs. Si els capturaven els executaven, llevat dels líders més importants, pels quals es demanava rescat”. Sarobe es refereix sobretot als grans mestres del Temple, als quals ell prefereix anomenar “mestres majors”. Fins i tot n’hi va haver un de català molt famós, Arnau de Torroja.

Rere els passes dels templers està especialment dedicat als templers catalans. “En general, la gent desconeix que el Temple va ser molt important a Catalunya. En alguns llocs se n’ha mantingut més viu el record, com aquí a Miravet, o a Puig-reig, on el castell va heretar l’orde gràcies al testament de Guillem de Berguedà i on se celebra des de fa deu anys la Festa dels Templers, que a mi m’agrada molt”. El projecte per al castell de Miravet, en el qual intervé Sarobe i que, si es disposa de fons, podria estar aplicat en tres anys (l’historiador no pot evitar llançar un sospir), inclou la seva museïtzació, amb la idea que diferents espais de la fortalesa serveixin per explicar aspectes diversos de l’orde. “Es tracta d’oferir alguna cosa més que el castell nu, fer-lo servir com a eina privilegiada per divulgar la història dels templers”. Al desembre se n’estrenarà la nova senyalització.

Pugem amb cotxe el camí serpentejant i aparquem sota la muralla de ponent, que talla la respiració. Des d’aquest angle el castell mostra la seva imatge més massissa, contundent i poderosa. Vint-i-metres d’implacable pany de paret vertical, una cortina de pedra recta i ferma com la voluntat i la fe dels cavallers i encastada en un penyal. Sembla la dent d’un drac aferrada a la seva monstruosa geniva. És impossible que no se t’acceleri el pols, sobretot si penses que l’has d’assaltar. Li explico a Sarobe que l’última vegada que vaig escriure sobre la fortalesa va ser el 1990, i fa un xiulet. Per al castell no semblen haver passat els anys, tot i que de fet està millor que llavors: s’han rehabilitat moltes zones i en el perfil d’aquest costat de la muralla s’han tancat algunes bretxes lletges. El de Miravet és un castell característicament templer. Com si l’haguessin portat de Terra Santa. Trasplantat a Catalunya. Tornar-lo a veure després d’haver tingut la sort de visitar el Krak dels Cavallers sirià et fa adonar-te de com n’és de profunda la relació. No són castells de princeses ni de balls sinó pures fortaleses de guerra.

Sarobe recorda que Ramon Berenguer IV va donar el castell de Miravet i les seves terres a l’orde del Temple després de la conquesta de Tortosa i la caiguda dels últims reductes musulmans el 1153. Els templers van transformar l’antic castell andalusí, molt més petit i del qual es conserven vestigis, construint la seva espectacular fortalesa (potser amb un arquitecte portat de Terra Santa), especialment el recinte superior, amb l’església, el refectori i les poderoses muralles amb les seves cinc torres: un bastió inexpugnable. L’historiador assenyala a la part alta de la muralla un detall molt humà, la latrina on s’alleujaven els templers, l’ús secular de la qual va provocar una coloració diferent al mur. Sarobe recorda que el castell, que tindria una guarnició d’uns 30 cavallers, era una edificació de vigilància de frontera i defensa, però també un convent templer. “S’hi feia vida militar i religiosa.

A la botiga de l’entrada, després de passar emocionat la barbacana que protegeix la porta, adquirim els tiquets i jo aprofito per comprar alguns records. L’espaseta, una samarreta templera (de sergent) i una bonica figureta d’un cavaller (6 euros). Em diuen que els turistes russos, que són una part important dels visitants, s’emporten la gran, impressionant, que val 25 euros. Sarobe mostra les cavallerisses mentre recorrem el recinte inferior, aterrassat per superar els desnivells cap al penya-segat que s’obre en unes vistes espectaculars sobre la plana i l’Ebre. El castell actual mostra influències d’èpoques diferents. Durant la Guerra dels Segadors es va adequar per als usos de l’artilleria, i en la de Successió va ser expugnat per l’exèrcit felipista. Va ser escenari de les guerres carlines i també de la Guerra Civil. El 1990 va ser donat pels seus propietaris a la Generalitat, que el va declarar Bé d’Interès Cultural i el va obrir al públic el 1994.

Entrem al recinte principal, el castell pròpiament dit, a través d’una portalada i d’un passadís en rampa cobert per volta de canó que porta a l’impressionant pati d’armes, l’espai central de la fortalesa. Visitem el refectori (menjador) i l’església. Per un angle de l’església accedim a una escala de cargol ben igual a la del castell de Rochester que defensen el grapat de templers a Ironclad (2011), i força perillosa. Pugem al que és la pièce de resistence de la visita, la terrassa a la part alta del castell, que llança unes vistes tan meravelloses com esgarrifoses sobre l’entorn. Una mica per sota hi ha la cèlebre Plaça de la Sang, el lloc on la llegenda vol que els templers de Miravet van ser escabetxats un cop el castell havia caigut. “No va ser pas així, es van rendir i van ser arrestats”, puntualitza Sarobe mentre una cua-roja es passeja pels alts paraments. El 13 d’octubre de 1307 havia tingut lloc la particular nit dels ganivets llargs (en aquest cas espases) dels templers, quan Felip IV de França va ordenar arrestar tots els germans de l’orde del seu regne, acusats d’heretgia. Sotmesos a tortura, molts templers van confessar el que fos, fins i tot adoració d’ídols (l’ínclit Bafomet) i sodomia. “Tot era fals. Els templers eren defensors de la fe i practicants fervorosos. El que es buscava era arrabassar-los els privilegis i les riqueses”.

A Catalunya, el mestre provincial fra Ximén de Lenda va fer que els seus frares es concentressin en llocs defensables, pel que pogués passar. El papa Climent V va manar detenir tots els templers de la cristiandat al novembre, i al desembre Jaume II va decretar fer-ho en els seus estats. Van anar caient totes les comandes, però alguns castells com Miravet i Ascó van resistir. El de Miravet va ser assetjat amb màquines de guerra i va rebre trets de catapulta. És emocionant reviure-ho a la terrassa: només de pensar-hi acoto el cap. “Va ser un setge sense molta lluita, amb només episodis puntuals. Es van rendir per fam, els templers”. El castell va caure el 1308. A Catalunya es van torturar alguns germans, però no se’ls va executar. L’octubre de 1312 el concili de Tarragona va decretar la seva innocència; ja era tard, però: l’orde, i fins i tot l’hàbit i el nom, havien estat suprimits pel Papa el 22 de març. El castell de Miravet, com altres possessions de l’orde, va passar als hospitalers.

Què feien els templers a Catalunya? “El mateix que a tot arreu d’Europa, captar recursos per al combat a Terra Santa i reclutar. Aquí van rebre moltes donacions a partir de l’any 1131: Ramon Berenguer III, que es va fer enterrar vestint hàbit templer, els va deixar no només el castell de Granyena, sinó també el seu cavall, Danc, i les seves armes. Van destacar com a terratinents, com a organitzadors del territori i com un orde amb gran influència en la cort i l’administració del regne. Van ser tutors de Jaume I, per exemple”. Van guerrejar aquí? “Evidentment, en les lluites contra els andalusins. Van participar en les conquestes de Mallorca i València. Se’ls va recompensar amb terres”. A Catalunya, com en altres llocs, hi va haver conflictes entre els templers i els bisbes pels delmes. Els bisbes de Lleida, per exemple, van arribar a les mans amb els templers de Gardenya per aquests cobraments. Sarobe destaca alguns templers catalans que van adquirir celebritat, com el que està considerat el primer, Ramon Bernat; Ramon Burguet, comanador de Barcelona i comptable del rei; Guillem de Mont-rodon (tutor de Jaume I), i sobretot l’esmentat Arnau de Torroja, un solsoní que, ni més ni menys, va ser mestre major de l’orde de 1181 a 1184 i va ser a Terra Santa en plena guerra contra Saladí.

Rere els passes dels templers aborda un tema del qual es parla poc, el de les dones templeres. “A part de les dones que treballaven a les cases del Temple com a criades, bugaderes o lleteres, hi va haver, encara que molt poques, religioses templeres de ple dret que vivien en comunitats mixtes, amb frares i sors (fraresses)”, explica Ramon Sarobe, que apunta que una de les més destacades a Catalunya va ser Ermengarda d’Oluja. Ella i el seu marit, que havien estat molt generosos amb els templers, van decidir ingressar tot dos a l’orde. Ermengarda va arribar a preceptrix o comanadora de la casa templera mixta del Rourell (Baix Camp). Òbviament les dones templeres no combatien i es dedicaven a una vida d’oració i abstinència. Com a religiosos amb vots, els templers defugien les dones. Explica Sarobe que ni tan sols podien rebre un petó de la seva pròpia mare.

Tornant del castell, trec el nom del meu templer favorit, Brian de Bois-Guilbert, el turmentat malvat d’Ivanhoe, la novel·la i la famosa pel·lícula de Richard Thorpe de 1952. El seu amor impossible per la jueva Rebeca (ni més ni menys que Elizabeth Taylor al film, ell era George Sanders) sintetitzava molt bé l’obligació del vot de castedat i l’ortodòxia catòlica dels templers. “En realitat, Walter Scott es va equivocar bastant presentant uns templers que combatien en tornejos”, assenyala Sarobe. “Ho tenien prohibit. Era una exhibició cortesana impròpia d’uns religiosos”. Tampoc podien jugar a jocs de taula, ni caçar, excepte lleons a Terra Santa, que es consideraven éssers malvats. L’historiador, que no ha vist la sèrie Knightfall però en tem el pitjor, es carrega totes les pel·lícules de i amb templers, Ivanhoe, Ironclad, Arn i sobretot El regne del cel, on “apareixen com a templers gent que no n’era, com Reinaldo de Chatillon, al qual a més es presenta com un maníac de comportament infantil, quan va ser un dels grans personatges de l’època”. La gran pel·lícula sobre els templers, recalca, encara està per fer.