Voxos, fatxes i llengua

Prenc una sobredosi de trankimazín abans d’abocar la meva curiositat intel·lectual (és un dir) a la lectura del programa electoral del partit de moda, Vox, ara que se’n parla tant i que ens ha fet el favor de desacomplexar el votant ultra que abans estava còmodament agotzonat darrere altres paperetes. Ens havien fet empassar el missatge aquell que deia que a Espanya no hi havia extrema dreta com en d’altres països civilitzats (França, Alemanya, Itàlia, Àustria, Grècia, la llista és molt llarga), però no, de fet sí que hi eren, no havien marxat mai, suposo que només esperaven el seu momentum.

La idea de garbellar en el programa de Vox obeeix al neguit de saber què diuen en matèria de llengua. No crec que l’aventura em depari gaires sorpreses, però un sempre ha de fer abstracció dels seus propis prejudicis, fins i tot els adreçats a aquells que de vegades són titllats de fatxes per alguns. Bravo en aquest sentit pel vídeo inicial de Santiago Abascal, que sap reciclar el qualificatiu i convida a mantenir-los el terme sense ambages: “Los insultos de Pablo Iglesias, de Pedro Sánchez y de Quim Torrá (sic) nos los ponemos como medallas en el pecho”.

No cal dir que Abascal i els seus acòlits prou es guarden de ser gaire explícits a l’hora de fer evidents qualssevol mesures expeditives en contra de la resta de llengües peninsulars; en certa manera, i tot i la matusseria de la redacció de les seves 100 medidas para la España viva, es manté una certa correcció en les formes i s’evita en tot moment fer palès l’objectiu d’acabar amb tot el que no sigui la llengua espanyola. Però vaja, no cal ser una llumenera per llegir entre línies el propòsit dels voxos (en podem dir així, si no qualla això de fatxes) de desmantellar d’una vegada l’estat multilingüe, tot i que imperfecte, en què s’ha definit Espanya.

No cal dir que en tot el text no hi ha un sol esment al fet que a Espanya convisquin llengües i cultures diverses, ni que aquesta diversitat mereixi senzillament ser respectada; al contrari, es fa un esforç per refermar el paper unificador del castellà: “Hay que cumplir estrictamente el mandato constitucional de que todos los españoles tienen derecho a utilizar el español, y el deber de conocerlo” (com si no fos cert que tots els espanyols el coneixen), a la vegada que manlleven una vella proposta de Ciutadans i el PP: “Suprimir el requisito del conocimiento de la lengua cooficial en el acceso a la función pública de forma que se evite cualquier tipo de discriminación”. És a dir, per a Vox el funcionari no té per què saber la llengua de l’administrat, perquè l’administrat està obligat a saber la llengua de tots.

Sembla que, parlant de “llengua cooficial”, Vox podria admetre la presència de les altres llengües al costat del castellà, però la resta de les seves reformes assenyala que la seva pretensió és la contrària: “Suspensión de la autonomía catalana hasta la derrota sin paliativos del golpismo” (punt 1); “Transformar el Estado autonómico en un Estado de Derecho unitario (...). Un solo gobierno y un solo parlamento para toda España” (punt 6); “Cerrar (...) las televisiones autonómicas” (punt 35); “El español debe ser lengua vehicular obligatoria y las lenguas cooficiales como opcionales” (punt 62), i un interessant “Plan integral para el conocimiento, difusión y protección de la identidad nacional y de la aportación de España a la civilización y a la historia universal, con especial atención a las gestas y hazañas de nuestros héroes nacionales” (punt 8).

Si ets un fatxa de manual, de camisa blava i braç enlaire, el pla de Vox no pot ser més decebedor, perquè tot això ja ho va inventar el franquisme, i en quaranta anys no se’n va sortir. O potser són pitjor que el franquisme: Dionisio Ridruejo, responsable de propaganda dels nacionals però personatge mínimament llegit i informat, encapçalava l’avenç sobre Barcelona amb pamflets en català, per allò de fer-se simpàtic. Aquests de Vox ni tan sols s’han molestat a traduir el web.