Poli retòric, poli pragmàtic

A aquest Parlament del 2018 no li queda gairebé res del que va ser fa menys de deu anys, quan campava el tripartit. La renovació del personal ha estat més ràpida que la del càsting de Joc de trons –i no només, encara que també, per l'acció del productor executiu suprem Llarena–. Hi ha diputats actuals que, d'aquella època, recorden més Pikachu que no pas Carod-Rovira (si no sabeu qui és Pikachu, potser és que éreu diputats amb Carod-Rovira).

Curiosament, una de les excepcions no és un parlamentari, tot i que diria que treballa més que molts d'ells. Joan Ridao, lletrat major, exdirigent de l'Esquerra dels anys del tripartit i un home que sembla tenir tota l'Administració al cap (el seu últim llibre és un curs de dret públic de Catalunya, sense il·lustracions). Ridao, ara com ara, és tot ell com un consell d'ancians (que no s'ho prengui malament, no ho dic per l'edat) que guarda el saber parlamentari i les essències d'un reglament que fa alguns anys que és com un xiclet; per estirar-lo fins al límit de la ruptura –textualment– i per mastegat fins a perdre el gust. En aquesta sessió parlamentària –com en tantes vegades– Ridao s'ha hagut de moure com a partícula en accelerador per justificar una aparent contradicció: que, en la compareixença extraordinària del president Quim Torra, qui repliqués a l'oposició no fos ell, sinó el vicepresident Pere Aragonès.

En fi, més enllà de les queixes formals de l'oposició per l'alineació indeguda d'Aragonès, el moll de l'assumpte és que el Govern ha decidit que havia de defensar els seus postulats a quatre mans. Per cert, quins postulats? Perquè mentre Torra ha anunciat que “ells” –el Govern? Junts per Catalunya? la Crida? ell i alguns poetes dels anys trenta?– ni entrarien a negociar els pressupostos de Pedro Sánchez, Pere Aragonès ha evitat tot compromís explícit. S'ha limitat a comentar que hi havia assumptes que podien avançar sense necessitat de pressupostos aprovats. Aragonès és el responsable econòmic i l'home d'Oriol Junqueras al Govern. Les seves rèpliques han anat al detall, a la concreció; on Torra té un incunable del segle XIII, ell hi té una llista de la compra. S'han repartit els papers: poli retòric, poli pragmàtic. I així poden tirar-se els plats pel cap portes endins mentre mantenen en públic una aparent harmonia basada en dues agendes paral·leles. És a dir, com Joan Carles i Sofia en els bons temps de la campechanía (demano perdó al cosmos republicà pel símil). D'això parlaven, suposo, quan van dir que “es conjuraven” per aguantar la legislatura fins que acabés el judici del procés. Però hi haurà un dia que hauran de prendre alguna decisió, tot i que Torra intenti driblar qualsevol intent de prendre-la (quan Carles Riera, de la CUP, li ha demanat iniciatives tangibles per fer real la independència, el president li ha contestat amb el Consell per la República, el Fòrum Cívic i la importància “del discurs”; tangibilitat amb totes les forces). Hauran de decidir no només què fan amb els comptes d'Espanya, sinó què passa amb els de la Generalitat. Que, en realitat, són dues pantalles del mateix videojoc que s'han de resoldre alhora, com una partida cooperativa en la qual tots guanyen o perden. Ja s'encarreguen de recordar-ho els comuns, que se senten, per fi, necessaris per sumar a un costat i a l'altre. Però el poli retòric i el poli pragmàtic no es posen d'acord en quant els convé que duri la partida.