El convuls any belga de Puigdemont, l’home sense malenconia

La llibreria Grafiti de Waterloo té al vidre de l'aparador una citació de Napoleó: "La història és de vegades una sèrie de mentides acceptades de comú acord". A dins hi conviuen herois i malvats. El nou llibre de Carles Puigdemont, en la versió en francès, reposa entre les cartes des de la presó de Nelson Mandela i una biografia del controvertit príncep saudita Mohamed bin Salman. Fa uns dies en van demanar un exemplar en català per a un client interessat. Però, com corroboren les seves encarregades, l'autor, un lector voraç, no ha posat els peus al local.

A un quilòmetre, el restaurant L'accent catalan, combinació de gastronomia francesa i catalana amb un ruc com a logo, no ha tingut Puigdemont com a comensal. Almenys de moment. Fa un mes, Josep Maria Matamala, el seu inseparable amic empresari, s'hi va apropar a fer-hi un cop d'ull per si el triaven per a un sopar. No van tornar a tenir notícies seves. Estrenyent el radi, mitja dotzena de veïns neguen que l'hagin vist. Vincent Watelet, de 48 anys, antic diplomàtic a Indonèsia reconvertit en empresari, explica que l'única interacció amb l'habitant més famós de Waterloo —amb permís del seleccionador belga, Roberto Martínez—, ha estat una carta a la bústia demanant disculpes pel soroll del celebrat retorn a casa després del seu tancament a Alemanya. El silenci és un bé preuat a la zona. Per això, i no com un gest a la història, Puigdemont la va triar per instal·lar-s'hi. "No soc mitòman, és un lloc tranquil, prop de Brussel·les, on es pot treballar discretament", revela a les pàgines de La crisi catalana. Una oportunitat per a Europa, sense traducció al castellà.

No sembla que hi passi res interessant a Waterloo. El butlletí municipal duu a la portada la construcció d'una passarel·la en una zona verda. I els veïns que esperen a l'Ajuntament el seu torn per xerrar amb l'alcaldessa discuteixen sobre l'asfaltat d'un carrer. Munions de periodistes han pertorbat aquesta pau puntualment. I a l'agost, un degoteig de centenars dels seus seguidors es va deixar veure després de desviar el seu camí vacacional per conèixer l'anomenada Casa de la República. Els 4.400 euros mensuals de lloguer i 500 metres quadrats són en realitat una forma d'estalvi segons Puigdemont. "Hi ha qui critica que hagi triat una casa gran i cara. Hauria d'haver escollit un lloc on no es pugui treballar? Hi ha una solidaritat molt gran per part de molts catalans que volen que continuem la nostra feina a l'exili en les condicions més dignes possibles. Permet estalviar molts diners en restaurants i hotels", argumenta. A aquesta despesa s'hi suma la de seguretat. N'hi ha prou amb apropar-se tímidament a la casa, equipada amb càmeres, perquè un membre de la seva escorta tregui el cap a vigilar qui ronda per allà. L'antic cap del Govern no amaga que té por de ser objecte d'un atac. "Igual que van col·locar una balisa al cotxe, poden col·locar-hi un explosiu", adverteix en el seu llibre.

L'escassa relació de Puigdemont amb el lloc on es va instal·lar ja fa nou mesos després d'un breu període en un hotel de Brussel·les i una altra estada en un apartahotel de Lovaina es pot justificar per la seva frenètica activitat. Fa xerrades, concedeix entrevistes, escriu articles de premsa, intervé per videoconferència en actes polítics a Catalunya, es reuneix amb els exconsellers fugits i treu temps per ajudar amb els deures les seves dues filles a través d'una pantalla o fer alguna escapada de cap de setmana quan la família el visita. No han transcendit noves sortides a l'òpera o a veure el futbol a un pub, com en la seva primera etapa. Potser perquè llavors se'l va acusar de portar una vida de vi i roses mentre els seus excompanys de gabinet eren entre reixes. Ell mateix va pagar aquest peatge carcerari a Alemanya durant 12 dies. Però diu que defuig l'autocompassió. "Deixar-me portar per la tristesa o la depressió no va amb el meu caràcter", repeteix dues vegades en l'assaig.

En el seu afany per guanyar la batalla de l'opinió pública europea, el polític gironí no ha descurat el flanc exterior: ha viatjat a Hèlsinki, Amsterdam, Ginebra, Copenhaguen, les illes Fèroe o Edimburg. La internacionalització ha estat el gran objectiu. En aquest àmbit, els seus limitats èxits i sonors fracassos es concentren a Bèlgica. Cap representant de les institucions europees ha acceptat rebre'l. Només el nacionalisme flamenc li ha donat un suport sense pal·liatius. No només amb sopars i reunions més o menys periòdiques. El president del Parlament de Flandes, Jan Peumans, va dir que Espanya era indigna de pertànyer a la Unió Europea per la seva actuació a Catalunya, cosa que va precipitar la topada diplomàtica amb Madrid. I la seu de la institució acull l'exposició La revolució de les urnes, que es va inaugurar amb la presència de Puigdemont.

Bèlgica, “una decisió encertada”

Amb la UE fent pinya amb Espanya, les victòries judicials a Bèlgica i Alemanya han servit de pólvora a l'independentisme per injuriar els tribunals espanyols. L'estratègia va néixer pocs dies abans de la fugida. El regidor de Barcelona en Comú Jaume Asens, amic de Toni Comín, va demanar a l'advocat Gonzalo Boye un informe amb els països més favorables per iniciar la batalla legal a l'estranger. El lletrat va donar una llista amb els noms de Bèlgica, Holanda, el Regne Unit, Irlanda i Alemanya. Els ordena de més a menys recomanables. Un any després, per Boye és obvi que l'opció va ser l'encertada. "És clar que va ser una bona idea anar a Bèlgica. Encara que també ho hauria estat anar a la resta de països. Ho demostra la decisió d'Alemanya, una rotunda derrota del jutge Llarena", estima. En paral·lel, els acusats han passat a l'ofensiva als jutjats. Queda per resoldre una demanda civil contra Llarena. Una altra contra la periodista Ana Rosa Quintana i Telecinco per gravar i difondre els seus missatges de mòbil sense permís. I una última per la col·locació de presumptes balises de seguiment als seus cotxes.

Mentre espera el judici del Suprem als polítics presos per moure fitxa davant del Tribunal d'Estrasburg, l'enèsima reinvenció política de Puigdemont, expert a buscar sortides impossibles quan sembla que nedi sota l'aigua a la bodega d'un vaixell enfonsat, se sustenta en dos noms. La Crida Nacional, les noves sigles a imatge i semblança de l'expresident des de les quals pot arrabassar el lideratge al PDeCAT. I el Consell de la República, presidit pel mateix Puigdemont i en la pràctica encapçalat per Comín pel que fa a les tasques executives, que es presentarà dimarts.

Partidari de la unitat d'acció i d'una llista única independentista, la transversalitat de Puigdemont pot despistar. "Detestava la tendència dels partits al sectarisme i encara avui la detesto. Tot i que milito en un, tinc el meu propi punt de vista", afirma al seu llibre, on reconeix que té "una pulsió anarquista". Hi ha qui diu que és un convergent que pensa com si fos d'ERC i actua com la CUP. En un moment en què les ideologies apareixen opacades per la qüestió nacional, Comín, un dels seus col·laboradors més propers, el situa així en les etiquetes polítiques tradicionals: "Diria que és més de centre esquerra".