La “bufonada” del 6 d’octubre de 1934

Davant la possibilitat que el major Josep Lluís Trapero vagi a la presó per l’actuació dels Mossos d’Esquadra la tardor passada, a les xarxes socials i a la premsa digital s’ha establert el paral·lel de la seva figura amb la d’Enric Pérez Farrás, cap de les Esquadres de Catalunya durant uns altres Fets d’Octubre, els del dia 6 de 1934. La comparació, plana, binària, o bé els presenta a tots dos com a “traïdors” a l’Estat i en justifica la condemna, o bé com a comandaments heroics que escullen obeir la legalitat bona, la catalana.

El major encara ha de ser jutjat, però la posició de Pérez Farrás davant el 6 d’octubre va ser molt més complexa del que el catalanisme, i també la historiografia, han projectat fins ara. A partir de correspondència inèdita i de la documentació del seu consell de guerra procedents de l’Archivo Histórico Nacional (AHN) i de fonts poc conegudes, QUADERN aporta nous elements per a la discussió de la seva actuació i pensament ara fa 84 anys.

L’ordre de Dencàs

El matí del 6 d’octubre de 1934, Josep Dencàs —capitost de les Joventuts d’Esquerra Republicana-Estat Català, facció separatista d’ERC— va assegurar a Enric Pérez Farrás que es preparava un moviment revolucionari d’anarcosindicalistes, per una banda, i de reaccionaris, per l’altra. El conseller de Governació va afegir que havia acordat amb Domènec Batet, general de la IV Divisió —màxim responsable de l’Exèrcit a Catalunya—, que en cas d’aldarulls intervindria el Sometent, però no els militars, perquè part d’aquests podrien estar implicats en un intent de cop contra la República.

Davant d’això, el cap de les Esquadres va disposar uns 300 mossos en edificis de Via Laietana, el carrer Jaume I i Fivaller (avui Ferran), a la plaça de la República, a l’Ajuntament de Barcelona i al Palau de la Generalitat, on n’hi havia uns 150. Pérez Farrás comptava des de l’11 de juny amb l’ordre escrita de Dencàs “d’evitar a tota costa que persona que no presenti una ordre signada per mi pugui incautar-se dels edificis de la Generalitat i Parlament”. El cap dels Mossos la va guardar per tal que en quedés constància.

La predicció de sollevament de Dencàs no es complí. En canvi, vers les vuit del vespre, el president Lluís Companys va oferir, en un discurs radiat, Barcelona com a seu d’un hipotètic govern provisional de la República i va proclamar “l’Estat català dins de la República federal espanyola”. Més enllà de la reacció davant l’entrada de ministres de la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes (CEDA) al govern espanyol d’Alejandro Lerroux i del temor que això desvirtués la República, encara avui es debat què va motivar el gest.

Pérez Farrás, lleidatà de 49 anys —tres menys que el president— procedia d’una família de militars liberals. Enginyer militar, havia servit onze anys a Àfrica. La seva figura espera encara ser biografiada, però per informacions espigolades per la historiadora Virgínia Costafreda a Un viatge del president Macià per terres de Lleida (2001) a la revista Urtx, se sap que va ser destinat a Mataró com a capità d’artilleria durant la dictadura de Primo de Rivera. També que va conspirar contra Alfons XIII amb el general Eduardo López Ochoa i el polític i periodista Rafael Sánchez-Guerra.

A la tardor de 1930 era membre del Comitè Pro-Llibertat que demanava el retorn de Francesc Macià de l’exili. No és estrany que, essent aquest també enginyer militar, i que l’aleshores comandant d’artilleria es posés a les seves ordres un cop proclamada la República, el nou president el nomenés cap de les Esquadres. Esdevingué així l’ombra de l’Avi fins a la seva mort i mantingué el càrrec amb Companys.

L’ordre de Batet

El 6 d’octubre, acabada la proclamació, a un quart de nou del vespre Companys trucà a Batet per tal que acatés la República federal. El general demanà temps, i un ajudant seu va requerir per telèfon Pérez Farrás, en tot moment a Palau, que es presentés a Capitania. Companys es negà a deixar-lo marxar si Batet no li adreçava la petició a ell, cosa que no succeí. Quan Pérez Farrás es disposava a sopar el van informar que una columna d’artilleria de l’Exèrcit pujava per Via Laietana.

Donat que era home d’acció, sortí tot sol, amb la pistola a la mà, al seu encontre. En veure’l, el contingent s’aturà a l’inici de l’edifici Monte Piedad —la seu històrica de Caixa de Barcelona— a tres quarts del carrer Jaume I. El seu capità, el navarrès de 41 anys José Fernández Unzué, del Regiment d’Artilleria de Muntanya número 1, avançà i es trobà amb ell a la intersecció amb la plaça de la República. Eren, segons Pérez Farrás, dos quarts de deu.

Fernández assabentà el cap de les Esquadres de paraula de la proclamació del ban de l’Estat de Guerra. Pérez Farrás al·legà que ningú no li ho havia comunicat i considerava que no l’havia d’obeir. En efecte, Batet havia rebut, cap a dos quarts de nou, l’ordre de Lerroux de dictar el ban, però també de fer-ho a efectes legals com si l’hagués proclamat a les vuit. Malgrat que les línies telefòniques funcionaven, el general no ho comunicà a Palau.

El motiu era evident: pretenia sorprendre Companys. El ban requeria “a los rebeldes y revoltosos a deponer su actitud para quedar exentos de pena, los que no sean jefes, si lo hacen en el término de dos horas” a partir de la seva publicació, i aclaria que “las fuerzas del servicio de Orden Público, dependientes de la Generalidad ([...] Mozos de Escuadra [...]) pasarán a depender únicamente de mí”.

Si Pérez Farrás havia de ser considerat “jefe”, a quarts de deu el seu destí ja era el judici sumaríssim. Després de dir a Fernández que no prendria la Generalitat, quan aquest ordenà descarregar les bateries algú —cap font no clarifica qui ni des d’on— va disparar contra els militars.

Segons les memòries inèdites del regidor de la minoria socialista Mariano Martínez Cuenca, que era al balcó central de l’Ajuntament, un cop va començar el tiroteig el capità Frederic Escofet, situat amb un piquet de mossos al mig de la plaça que havia baixat quan Pérez Farrás parlamentava amb l’exèrcit, va ordenar disparar, i també ho van fer des del balcó, per bé que no podien veure els soldats. Després tots ho negarien.

Pérez Farrás va recular cap a Palau i ordenà a la resta de mossos de fer el mateix. Allí passà tota la nit dirigint la defensa de l’edifici enfront de les hostilitats dels militars, conscient que la situació anava a mal borràs, com certifica Escofet a Al servei de Catalunya i de la República. La desfeta (1973), un text justificatiu amb algunes reelaboracions.

A les sis del matí Companys va trucar a Batet per rendir-se. Pérez Farrás va ser dut al Jutjat Militar, al capdavall de la Rambla, on prestà una primera declaració. A mitja tarda, ell i la resta d’oficials dels Mossos detinguts van ser conduïts al Castell de Montjuïc. A Pérez Farràs l’empresonaren aïllat, convençut que no trigarien a afusellar-lo. Companys, ja al vaixell presó Uruguay, mostrà la seva preocupació per ell. Segons Martínez Cuenca, “estuvimos pendientes deseando que no apareciese la bandera negra que solían izar cuando alguien era pasado por las armas”.

El consell de guerra

Segons el sumari del consell de guerra a què ha tingut accés QUADERN, Pérez Farrás va declarar els dies 8 i 9 que “tiene el sentimiento de que para que una Nación sea grande es preciso que sus componentes den el máximo de rendimiento y dada la diversidad de caracteres y modalidad que constituye la Península Ibérica legislando cada región de acuerdo con idiosincrasia y su modo de ser, es el único modo de que cada una de ellas dé el máximo de rendimiento para que el total lo sea también”.

Va afegir que “no se puede culpar más que a la disciplina del declarante en cumplimentar órdenes de personas [Companys i Dencàs] a quienes los altos poderes les confirieron quizá unos derechos excesivos con el beneplácito de la Nación y por tanto del Ejército”. També va expressar que no considerava que les seves fossin forces rebels perquè estaven a les ordres d’un poder legalment constituït, la Generalitat.

El 12 d’octubre a la tarda va tenir lloc el judici a Montjuïc. Pérez Farrás escollí d’advocat el coronel navarrès del Regiment número 10 d’Infanteria, Críspulo Moracho, per afrontar al càrrec de rebel·lió militar. El fiscal, el tarragoní Enric de Querol, sol·licità la pena de mort. Moracho argumentà que al comandant no se l’havia advertit per conducte oficial de l’Estat de Guerra i que per l’Estatut l’ordre públic depenia de Governació.

“¿Qué hubiese ocurrido —preguntava— si el Estado y el Autónomo hubiesen llegado al pacto antes de romperse las hostilidades, si mis patrocinados hubiesen desobedecido a la Generalidad, la hubiesen abandonado y traicionado?”. I assegurava que “el delito consiste no en alzarse contra sus superiores sino en no apartarse a tiempo del mando a que se hallaban sometidos”. Pérez Farrás es declarà únic responsable de l’actuació dels Mossos. El jutge militar, Sebastián Pozas, dictaminà la pena capital.

Segons relatà a Témoin parmi les homes. Les jours de l’aventure (1956), el francès Joseph Kessel, que es trobava entre la mitja dotzena de periodistes que assistiren al consell de guerra, Pérez Farrás li assegurà l’endemà que es considerava un humanitari i estava segur que “al món no hi haurà alegria mentre el mot Estat subsisteixi en els diccionaris. Jo m’he batut per Catalunya perquè té un territori, una importància, menors que Espanya. I encara hauria lluitat millor per la llibertat del petit territori de Lleida, que és el meu, i molt més per la independència del meu poble. I, en realitat, no és per Catalunya que jo hauria volgut morir, sinó perquè casa meva fos un regne lliure”. Pas mal per a un militar.

La confessió

Després d’una campanya popular i de les gestions de la filla petita de Macià, Maria, a prop de Niceto Alcalá-Zamora, president de la República, en començar el novembre aquest commutà la pena a Pérez Farrás per trenta anys de presó. De seguida va ser traslladat a la Ciutadella de Pamplona. Des d’allí, el 15 de novembre va escriure al seu vell conegut, aleshores secretari general de la presidència de la República, Rafael Sánchez-Guerra.

“Usted —deia en la correspondència inèdita consultada a l’AHN per QUADERN— me conoce lo suficiente para estar convencido que solo las circunstancias y no precisamente buscadas por mí, sino hijas de unos poderes concedidos a una Región Autónoma, me obligaron a extremar lo que yo llamo dignidad del cargo. Mandaba unas fuerzas que dependían exclusivamente de la Generalidad según reza el primer artículo del traspaso de Servicios y por si era poco se precisa en el mismo que cuantas atribuciones tenían sobre ellas los Ministros de la Gobernación y de la Guerra las asumirá el consejero de Gobernación de la Generalidad”.

“Y si este —seguia Pérez Farrás— da una orden por escrito de defender el edificio a toda costa sea quien sea el que intente ocuparlo ¿qué podía yo hacer? Yo no ataqué, solo defendí. De lo que si protesto y protestaré mientras viva que se me haya querido presentar a la opinión como un traidor y mal patriota; lecciones de patriotismo no las acepto de nadie, las hay para muchos en mi hoja de servicios, lo que no seré nunca patriotero”.

En la clarificadora missiva, afegí: “Yo podría añadir unos cuantos comentarios sobre la forma en que se desarrollaron los hechos y proceder de las personas que desempeñaban los papeles principales por ambas partes, pero los suprimo pues siento vergüenza por ellos; la fatalidad quiso que en la bufonada, tragedia para algunos, me correspondiese el papel de comodín”.

I concloïa que “todo cuanto digo relacionado conmigo se puede aplicar a demás compañeros condenados, tengo la absoluta seguridad de que ninguno estaba conforme [amb les ordres de Dencàs-Companys], pero recordando todos un artículo de las ordenanzas para oficiales que dice que en los casos difíciles el oficial obrará como su propio espíritu y honor le aconsejen todos creyeron cumplir con su deber, no abandonando sus puestos”.

El 28 de novembre se’l donà de baixa de l’Exèrcit. Passat el dia de Reis de 1935 va ser traslladat al Castell de Sant Julià de Cartagena. Rebia moltes cartes, però poques visites. La seva esposa, la violinista igualadina Rosa Vila, segons va escriure a La Humanitat el 1952 l’escriptor Artur Bladé Desumvila, el visitava fent el viatge en el vaixell Roberto, on només admetien passatgers de coberta.

Falsos testimonis

El 16 de maig Pérez Farrás va escriure a l’industrial d’ERC, Jaume Creus, amic de Macià i seu. És una de la desena de cartes recuperades el 2011 per l’Associació Memòria i Història de Manresa (consultables a www.memoria.cat). “¿Tiene usted —preguntà— por casualidad la dirección de Dencàs [havia fugit a l’exili per una claveguera]? Pronto hará 11 meses que estoy encerrado y todavía no he recibido una palabra de él y la verdad no creo que deba ser yo el primero en escribir, puesto que él está en libertad y yo preso le voy a escribir, pero sacándome la espina de esta falta de atención con el que le fue leal hasta el sacrificio”.

A finals de mes, Pérez Farrás va participar com a testimoni en el judici al govern Companys a Madrid. A diferència del Consell de Guerra, la premsa va tenir tota mena de facilitats per cobrir-lo. La Publicitat va seriar les vistes i aquell mateix any va editar El govern de la Generalitat davant del Tribunal de Garanties Constitucionals, un volum de referència per memòries, reportatges i historiadors.

Com hi consta, Pérez Farrás va ser acarat amb Fernández Unzué i el capità Francisco Kuhnel, del batalló del carrer Jaume I. Ambdós —ara ho sabem per la documentació recuperada de l’AHN per QUADERN— van canviar la seva versió dels fets respecte al testimoni donat en el procés de Montjuïc i van assegurar que el lleidatà havia disparat contra ells el 6 d’octubre. Pérez Farrás, enutjat per la mentida i preguntat per què no havia obeït el primer, respongué que l’aparició d’un batalló uniformat no era representativa de cap legalitat perquè ell el 14 d’abril pertanyia a l’Exèrcit i havia anat al Palau d’uniforme a proclamar la República.

Després de la victòria del Front Popular a les eleccions generals del 16 de febrer de 1936, s’amnistià els empresonats. Pérez Farrás arribà l’1 de març a Barcelona juntament amb el govern Companys. El 24 de juny va reingressar a l’Exèrcit, però de seguida demanà el retir. Era la torna imposada per l’estament militar contrari a la seva reincorporació per tal que la resta d’oficials, com Escofet, poguessin reingressar a l’Exèrcit i als Mossos.

El fracàs de la política l’octubre de 1934 va enfrontar militars partidaris de la República, més unitària o més federal. Batet i Moracho van ser afusellats a Burgos i Saragossa a l’inici de la Guerra Civil per no unir-se als rebels. Pozas i Pérez Farrás van lluitar pel bàndol republicà i s’exiliaren a Mèxic. D’altra banda, Fernández Unzué, sollevat i detingut, fou afusellat a Barcelona. Enric de Querol, sollevat, detingut i alliberat, el 1940 exercí de fiscal en el consell de guerra a Companys.

Pérez Farrás no obrà ni per heroisme, ni per catalanisme, sinó d’acord amb una profunda concepció del deure, entenent que no hi havia solució bona quan es trobà atrapat en la pugna de dos poders i una cruïlla de legalitats. El 9 de gener de 1936 havia expressat a Creus que tant de bo el seu patiment fos útil, “però si después de la lección se siguen los mismos vicios y corruptelas me arrincono a llorar por la muerte de un pueblo que por su modo de obrar y pensar tiene los gobernantes que se merece”.