El poderós intermediari

La trajectòria de Macià Alavedra expressa com poques l'ascensió i caiguda del pujolisme. Formava part d'un grup no gaire nombrós de famílies catalanistes que havien conegut l'exili després de la Guerra Civil i que, al final de la dictadura, es van agrupar com a liberals entorn del lideratge de Ramon Trias Fargas. Amb ell van formar Esquerra Democràtica de Catalunya, en paral·lel a la creació de Convergència Democràtica per Jordi Pujol. La competència entre Trias i Pujol per dirigir el catalanisme centrista es va decantar aviat a favor de Pujol i el partit de Trias es va integrar a Convergència. Macià Alavedra va passar a ser llavors un dels principals dirigents del cada vegada més potent pol del centre-dreta catalanista. Alavedra disposava d'unes credencials d'alta significació en aquest univers. Era fill d'un poeta, Joan Alavedra, de qui Pau Casals havia musicat l'oratori El pessebre. Havia pertangut en la seva joventut al Front Nacional de Catalunya. Per la seva proximitat a Trias i el seu posicionament liberal representava una opció particularment atractiva per als sectors empresarials. Diputat a Corts en les primeres eleccions democràtiques, les del 1977, va formar part de la Comissió dels 20 parlamentaris que va redactar el projecte d’Estatut d’Autonomia del 1979. Quan, el 1980, Convergència va guanyar les primeres eleccions al Parlament, Pujol el va nomenar conseller de Governació i va passar a ser un dels seus col·laboradors més estrets. Després va passar a dirigir el Departament d’Indústria i després va ser titular d’Economia. Ell va ser un dels negociadors del Pacte del Majestic del 1996 entre el PP de José María Aznar i Convergència. Però Alavedra va gaudir poc temps d'aquella forta posició. Un any després, esquitxat pels greus escàndols que el vinculaven a figures com al financer Javier de la Rosa i l'exjutge Pasqual Estevill, es va veure obligat a dimitir i a abandonar la política. No ho va fer per descansar, sinó per dedicar-se a l'activitat econòmica com a membre de consells d'administració d'empreses com Autopistes de Catalunya i Abertis Logística, entre d’altres.

Un dels seus col·laboradors a Governació en els primers anys com a conseller, Miquel Sellarès, va encunyar a la dècada del 1990 l'expressió sector dels negocis, per definir el grup dels dirigents de Convergència que es beneficiaven de la seva proximitat al poder convergent per dur a terme activitats econòmiques privades. En aquest sector figurava Alavedra com a figura destacada, juntament amb el que durant molts anys va ser secretari general de la Presidència, Lluís Prenafeta, i alguns dels fills del propi president Pujol. Tot això va esclatar el 2009, quan en una operació contra la corrupció urbanística el jutge de l’Audiència Nacional Baltasar Garzón va ordenar la detenció d’Alavedra, de Prenafeta , de l'alcalde de Santa Coloma de Gramenet, Bartomeu Muñoz i de l'exdiputat socialista al Parlament, Luis García Luigi. Això va ser batejat com a Operació Pretòria. Van ingressar a la presó, van reconèixer les seves responsabilitats i la seva col·laboració amb la justícia va suavitzar les penes a les quals van ser condemnats per delictes de tràfic d'influències i blanqueig de capitals. Alavedra va ser condemnat a més d'un any de presó i també a pagar una multa de 3.2 milions d'euros.

El poderós polític que en la seva condició d'home de la màxima confiança de Pujol havia dirigit a principis de la dècada del 1980 la creació del cos dels Mossos d'Esquadra com a policia autonòmica, el que més tard havia negociat amb els governs del PSOE i del PP l'ampliació del finançament autonòmic i el que havia actuat durant més d'una dècada com a enllaç entre el seu govern i les patronals i l'empresariat català, va caure com a comissionista de fosques operacions immobiliàries ordides a l'ombra de complicitats entre polítics i empresaris, en el que va resultar ser una gran metàfora de l'època daurada del pujolisme.