Dol, ira i ràbia per un museu

Dol per un museu. Ràbia, ira, còlera. Així està Brasil després que el foc devorés el Museu Nacional de Rio de Janeiro. Un dol indignat aplega moltes persones aterrides per la pèrdua –per sempre, no hi haurà restauració que valgui—d'un patrimoni cultural i de memòria sense substitució possible. Missatge del músic Josep Manuel Berenguer des de Porto Alegre: “Tota una metàfora… L’home que va posar el Brasil contemporani al mapa, també el cultural, a la presó [Lula] i, al govern, el lladre que dilapida el país venent-lo als EUA”. El meu amic no ha dit res més des de llavors. Els brasilers que es concentren irats davant la carcassa de l'edifici, l'única cosa que en queda, viuen en pell pròpia el panorama sense pal·liatius que posa en escena: si el patrimoni de la història cultural pot ser destruït en un incendi de sis hores –sis— què indica això sobre el present?

Els museus nacionals públics són fruit de la història del poder, en la seva creació i des de llavors. Penseu en qualsevol d'aquests museus, a Europa i a Amèrica, i advertireu que el seu naixement i història van en paral·lel amb la història política i institucional del país. El patró s'adapta avui a museus de llocs on no n’hi havia fins fa poc, ja sigui a Israel, Corea del Nord o la Unió dels Emirats Àrabs i Qatar. El Museu Nacional brasiler, la institució acadèmica més antiga del Brasil, una referència a l’Amèrica Llatina, va ser creat el 1818 i ha estat anorreat dos segles després amb precisió fins i tot en l'any. El va fundar l'emperador Joan VI al palau de Sant Cristòfol, residència de la família imperial portuguesa a la zona nord de Rio. Darrere tenia des del 1950 un altre museu, el camp de futbol de Maracanã, modernitzat fa quatre anys amb 260 milions d'euros. El Museu Nacional tenia un pressupost risible: 20.000 euros enguany per al semestre del gener al juny.

A l'edifici es va signar la independència del Brasil el 1822, una efemèride que aneu a saber com serà recordada, i on, dins de quatre anys. També hi van ser rebuts el 1900, després de l'obertura al públic, Marie Curie, Albert Einstein i el pioner de l'aviació brasilera Alberto Santos-Dumont, entre altres personalitats. En efecte: els museus nacionals de solera no estaven a l'origen oberts al públic, concepte aquest, el públic, en realitat recent, del segle XX. Eren la seu de les col·leccions reials, quan la monarquia era el règim dominant a Europa i les seves colònies americanes, i la cort n’era l’única beneficiària.

La construcció de la identitat col·lectiva que tot museu nacional promou partia de la natura. La col·lecció no es va basar tant en les arts plàstiques com en les ciències naturals, l’antropologia, la paleontologia i l’arqueologia. Amb la unió de Pere I del Brasil i l'arxiduquessa Leopoldina d’Àustria, el 1817, van arribar naturalistes clau del segle XIX a treballar per al museu a partir de l'any següent, quan es va crear. Altres investigadors europeus contribuïen a la col·lecció amb exemplars botànics com a resultat de les seves expedicions al Brasil. Leopoldina arribaria a ser regent del país, la primera emperadriu consort, i durant dos mesos reina de Portugal el 1826. Llegeixo que va ser molt estimada pels brasilers, que van plorar la mort de “La paladina de la independència” pel seu suport a la causa. Avui ploren el museu.

La direcció havia aconseguit aquest mes de juny que, per fi, el govern accedís a modernitzar l'equip antiincendis. Costaria 21,6 milions de reals, uns 4,5 milions d'euros. Massa tard. Explica el New York Times que entre el 2013 i el 2017 el finançament federal del Museu Nacional va caure prop d'un terç, fins arribar als 134.000 euros. Les retallades han estat especialment agudes aquest any: només 20.440 euros entre el gener i l’agost. A la fi d'any una plaga de tèrmits gairebé es menja el dinosaure Maxakalisaurus. Va poder reobrir la sala gràcies a donacions particulars. Va rebre el doble del que demanava.

Avui, el museu ha quedat “com la ciutat, reduïda a cendres”, es dol un estudiant durant la protesta en al·lusió al deute i la crisi de violència, els dos puntals dels diners públics. Un estudi del mateix govern, poc corrent en aquests temes, xifra el cost de la violència entre el 1996 i el 2005 en uns 1.679 bilions [sic] d'euros. N’hi ha per plorar, sí. No em sentia tan malament per la destrucció de la memòria i la bellesa que no he vist (no he estat mai al Brasil) des de la destrucció el 2003 dels budes de Bamian.

Mercè Ibarz és escriptora i professora de la UPF.