Editar un Nebula des de casa

A la que es podria considerar la sala de reunions d’Insólita Editorial, el minúscul segell que ha editat Charlie Jane Anders a Espanya, això és, Todos los pájaros del cielo, la novel·la guanyadora dels premis Locus i Nebula d’aquest any —nominada a l’Hugo—, hi ha una cuina de joguina, una taula amb unes estovalles grogues i un mirall vell. També hi ha una caixa de plàstic on es pot llegir “Kelar 18”. Les parets són de fusta. El sofà, d’un blanc tirant a gris. A la porta del despatx de l’editor en cap, Christian Rodríguez, l’home orquestra, l’home que ha nascut, diu, per editar, perquè en el seu cas, insisteix, és vocació, hi ha un parell de dibuixos dels seus fills. Formes més o menys simètriques acolorides en tons intensos. “Això és Insólita”, diu. Hi ha un ventilador en marxa. La calor és insuportable a l’oficina de l’editorial que és, alhora, i inevitablement, la casa del seu editor. El lloc des d’on es va contractar la novel·la fantàstica més esperada de l’any.

Però què fa que un pare de família jove —Christian encara té trenta anys— munti una editorial capaç de caçar Anders abans que els grans grups sabessin que existia? “Van coincidir un munt de coses. Em vaig adonar que era possible, perquè d’altres, com Hugo Camacho, d’Orciny Press, ho estaven fent, i alhora tenia els diners, i el temps, i m’hi vaig llançar”, respon. Tenia diners i temps perquè el projecte Stella Maris va fracassar. Christian era un dels editors del segell. “Allà vaig aprendre tot el que no s’ha de fer”, diu. Però abans d’això havia passat nou anys a Planeta, en concret, al segell GeoPlaneta. I abans, mig any a Libros del Asteroide. “Hi vaig estar quan l’editorial va començar. Si va arrencar al maig, jo vaig començar les pràctiques a l’octubre, i vaig veure com es feia tot amb poca cosa. Vaig aprendre moltíssim durant aquest temps”, explica. El tancament inesperat de Stella Maris el va deixar al carrer i amb una mica d’efectiu per provar sort. No s’ho va pensar dues vegades.

“Aquest juliol va fer un any que vam començar”, parla en plural, però en realitat és un plural majestàtic. Christian està sol, només té el suport de la seva dona i el d’una persona que, diu, l’ajuda amb al premsa. Aquest any han publicat sis llibres. De tres dels llibres, com a mínim, se n’ha parlat moltíssim. El primer va ser El archivo de atrocidades, de Charles Stross, guanyador, dues vegades, del Premi Hugo, i tota una celebritat en el submon de la ciència ficció de culte. Després van venir El largo viaje a un planeta iracundo, de Becky Chambers, un altre petit fenomen mundial, i el de Charlie Jane Anders. “La veritat és que, quan vam començar a veure que la nominaven a tot, no ens ho podíem creure”, diu, referint-se a Anders. Rodríguez va contractar la novel·la abans que guanyés, és clar. Si ho hagués fet després, el preu s’hauria “multiplicat per tres o per quatre”. Heus aquí l’única arma del petit editor: l’olfacte.

Després un any i amb sis títols, Rodríguez ha aconseguit que Insólita tingui un caràcter —per cert, el nom de l’editorial, diu, se li va aparèixer de sobte, mentre llegia; en tenia un altre, però en llegir la paraula va pensar que tot encaixava, perquè diria que defineix com cap altra l’esperit del projecte— i aquest caràcter té a veure amb els títols triats. Com els definiria? “Bona ficció, de gènere, i amb alguna cosa especial, una volta de rosca, una cosa única”, respon. La recepta per trobar-los? Llegir molt i deixar-se aconsellar. Christian està molt a prop del fandom, és a dir, altres lectors que, com ell, estimen el gènere i estan sempre buscant coses noves i coses veritablement bones. Un dels seus principals còmplices és Antonio Torrubia, un dels llibreters de Gigamesh. Espanya ha arribat 30 anys tard a distòpies com El cuento de la criada, de Margaret Atwood, que és el que estan buscant els grans segells, “quan el que s’està fent ara no té res que veure”, assegura. I no li falta raó.

Un projecte com Insólita, és rendible? “De moment, sí. Cobrim les despeses. Uns llibres guanyen i d’altres perden, però l’equilibri es manté”, respon. Christian s’encarrega de tot menys de traduir i corregir. “Parlo amb els proveïdors mentre poso una rentadora i vigilo els meus fills mentre maqueto, però no em queixo; així és el món de l’editor guerriller”, diu. En el futur es veu en una oficina, lluny de casa? “Això seria ideal. Poder separar la casa teva de la feina. Però no és tan senzill. Ara mateix tots treballem així. Fa 10 o 15 anys una cosa així hagués estat impensable. Avui dia qualsevol amb un ordinador i un equip de programari concret pot editar un llibre. Jo mateix he enviat llibres a impremta amb la connexió del telèfon, des de la muntanya”, detalla. També té clar que en el gènere hi ha un sostre, i que no es pot superar. Però editant a grans com els que està editant sap que sempre tindrà les portes obertes a tot arreu. “El primer que et pregunten és què has publicat abans i quin tipus de distribució tens. L’agent de Charlie Jane Anders no va dubtar ni un segon quan li vaig dir que havia publicat a Charles Stross”, diu. Parlant de Stross, en el futur més proper d’Insólita hi ha un nou volum de Los expedientes de la lavandería, el ja també nominat Jade City, de Fonda Lee, i l’últim d’Edgar Cantero.