Una tòrrida nit d’agost amb Gala

Per visitar Gala, la musa i companya de Salvador Dalí, al castell que el pintor li va regalar a Púbol, calia ser convidat, fet del qual no es lliurava l’artista que s’havia d’anunciar abans de viatjar a aquesta localitat del Baix Empordà. “Accepto amb una condició: que només em vinguis a visitar quan rebis la meva invitació”, li va dir Gala a Dalí quan la va portar a visitar les ruïnes d’aquest edifici, l’origen del qual es remunta al segle XI, que va comprar el 1969 per a ella. Gala, propietària i senyora, dama i reina del seu castell feia valer el principi de l’amor cortès i cavalleresc. Potser sí, però aquesta dona qualificada d’antipàtica, freda, dura, manipuladora, altiva, gasiva i egoista, també era respectuosa amb l’espai dels altres. Paquita Buetas, la seva última cuinera a Portlligat, explicava que mai entrava a la cuina sense demanar-li permís, “perquè allà ella no era la senyora”. Per això, buscava que la respectessin al seu refugi, aquest lloc d’aires proustians on trobava, uns dies a l’any, la pau i la tranquil·litat que no tenia a Portlligat, en una època en què aquesta casa s’omplia de personatges que anaven a conèixer el geni surrealista.

Amb la invitació a la mà, després de reservar dia i hora a la Fundació Gala-Salvador Dalí, que gestiona des del 1996 les visites al castell (88.341 el 2017), em vaig disposar a assistir a la cita amb Gala en una visita nocturna (possible des de fa dos anys), quan el sol comença a defallir i donar pas a les ombres i a la brisa marina que recorre la comarca. Una cosa impossible aquesta nit, en què l’onada de calor preveia una vetllada tòrrida.

Volia conèixer d’a prop aquesta dona que va conviure durant 53 anys amb el pintor com a musa i agent comercial; a més de persona culta i artista inspiradora del geni, com reivindica l’exposició que li dedica a Barcelona el MNAC i la fundació del pintor (fins al 14 d’octubre). Així mateix, el poder d’aquesta dona era tan gran que “traspassava els murs amb la seva mirada”, segons el seu primer marit, el poeta Paul Éluard, que malgrat la seva curta alçada i la seva poca voluptuositat, va enamorar homes com el pintor Marx Ernst, amb el qual va mantenir una tortuosa relació en què va participar Éluard, que l’hi va consentir tot perquè sempre va estar enamorat d’ella, com li va repetir en les cartes pujades de to que li va escriure fins poc abans de morir el 1952.

“No ens separarem mai”, li va dir Dalí a Gala el 1929, després de conèixer-se a Cadaqués, on ella va anar amb el seu marit i la seva filla Cécile, la petita d’11 anys que va veure com l’estiu va acabar amb el retorn del seu pare a París i de la seva mare entregada als braços d’un jove pintor desconegut i 10 anys més petit que ella. Dalí no es va equivocar. La parella va estar junta fins que ella va morir el 1982 als 88 anys, tot i la sexualitat ambigua d’ell, entre la impotència i l’onanisme, atret sempre per homes asexuats i models esculturals, als quals, ni a un ni a les altres, va posar mai la mà a sobre. Ella, per contra, malgrat la seva aparença freda, era, segons els que la van conèixer, apassionada i insaciable. Potser per això es va envoltar de joves ben plantats que li van donar el que Dalí no li podia donar.

Però la cita no era exclusiva. Set persones més volien amarar-se del món d’aquesta parella inclassificable. Havien pagat 20 euros per fer una visita exclusiva que es realitza durant l’agost, quatre dies a la setmana. Alba era la guia que ens va endinsar en aquest lloc on el pintor va donar màniga ampla a la seva creativitat, intervenint en parets, sostres i portes, pintant obres que li demanava Gala per construir una residència austera, diferent a Portlligat.

Què va sentir quan va veure Dalí que la va empènyer a deixar París per una barraca a la fi del món?”

Després de donar-nos la benvinguda i d’entrar al pati il·luminat per espelmes, dominat per una façana gòtic renaixentista i dues figueres que va plantar Dalí, vam pujar per una escala fins al primer pis. Després de passar pel saló dels Escuts, on destaca el tron en què Gala rebia les seves visites, vam anar a les estances privades, sota l’atenta mirada d’ella, contornejada en una pintura que hi ha sobre la porta.

Al saló del piano, presidit per aquest instrument que ni Gala ni Dalí no sabien tocar, destaquen diversos tapissos. En un, Dalí hi va pintar una girafa en flames per tapar la figura de la reina de Saba, “perquè la reina del castell era Gala”, apunta Alba al grup que seguia les seves explicacions, sorpresos per l’austeritat monacal i el mobiliari, com la taula amb potes d’estruç que deixa veure un cavall dissecat en el pis inferior.

Que Púbol és sever, queda demostrat a l’habitació de Gala: un espai gairebé buit, un llit amb dosser, dues butaques i una taula. Falta un tocador que es va cremar el 1984, quan Dalí feia dos anys que era al castell després de morir Gala. El pintor va ser ingressat per les cremades i ja no hi va tornar més. D’aquí es passa a la biblioteca, on ella llegia, escrivia o escoltava música, sobretot de Wagner. No hi ha llibres. Cécile se’ls va emportar com a part de la legítima, malgrat que Gala l’havia desheretat de forma explícita. Segur que eren dels seus escriptors preferits: autors russos, que només ella podia llegir. Aquí es va trobar el manuscrit de La vida secreta. Diari Inèdit, publicat el 2011, en el qual donava compte de la seva adolescència, i que Alba va dur a sobre durant tota la visita per llegir-ne alguns fragments.

El luxe i el color de l’alta costura és el contrapunt de tanta austeritat. A les golfes s’exposen una dotzena de vestits signats per Cardin, Givenchy, Schaparelli, Arden, Dior o Chanel. Al menjador, amb uns impressionants mobles sortits d’una església, destaca el racó en què Dalí va pintar les seves darreres obres, com Cua d’oreneta i violoncel (1983), abans que es cremés i es reclogués a Torre Galatea.

Secrets a la tomba

Per fi, va arribar el moment culminant: la baixada a la cripta on Gala està enterrada fa 36 anys. Protegida per una girafa dissecada, dos cavalls i un genet agenollat d’escaiola, descansa a la tomba, sota una làpida amb una creu i un gerro de flors fresques. Alba va explicar que Dalí es va voler enterrar al costat de la seva dama i per això va construir dues tombes unides per l’interior, per estar sempre junts. Però el pintor va canviar i a final es va enterrar en el seu museu de Figueres. Després de llegir un poema, Alba va anunciar que la visita acabava al jardí, prenent una copa, propiciant la sortida del grup de la cripta.

Per què va abandonar la seva filla Cécile i fins i tot va rebutjar de veure-la en el seu llit de mort?”

Gala mai va concedir cap entrevista. No anava a revelar ara els secrets que se’n va emportar a la tomba. Però un cop em vaig queda sol, li vaig llançar algunes de les preguntes que va deixar sense resposta: què va sentir després de veure Dalí que la va empènyer a deixar la seva vida parisenca i a traslladar-se a una barraca sense llum ni aigua, en un poble a la fi del món?, per què va abandonar la seva filla Cécile i va rebutjar de veure-la fins i tot en el seu llit de mort?, què la va mantenir al costat de Dalí tota la seva vida?, va ser l’amor? va estimar els seus amants? A William, amb qui va viatjar a Itàlia durant tres anys? A Jeff, Jesucristo Superstar, que ha reconegut que la va estimar malgrat la diferència abismal d’edat i lamenta no haver-li-ho dit mai? O potser a Michel, amb el qual apareix fotografiada al costat del piano: ella a terra, com una adolescent feliç, com mai se l’ha tornat a veure?

Em va retornar a la realitat el so d’una ampolla de cava rosat quan la destapen, del mateix amb què Dalí complimentava les seves visites i que dissimulava beure per no ser un mal amfitrió. Refrescant, va calmar la set i va temperar els ànims. Amb la copa a la mà, vaig passejar pel jardí, l’aroma del qual Gala volia que la portés a la seva Crimea natal, però que Dalí va executar seguint el model renaixentista de Bomarzo, amb vegetació salvatge i monstres, com els elefants de potes enormes que sorprenen el que hi passeja, tot i que no tant com els gats que habiten en aquest recés de pau i màgia que Gala, amb l’ajuda de Dalí, va construir per a aquests felins i per tots els qui decideixin visitar-lo i recordar el pintor i, sobretot, Gala.