Diàleg estructurat

Com es preveia, la trobada de la “Comissió Bilateral Generalitat-Estat” del dimecres no va donar encara resultats materials substantius. Però sí que va convenir alguna cosa tan o més clau: el reinici de la relació institucional, maltractada, congelada o trencada durant set anys llargs.

La trobada, “dura” i fistonada per “fortes discrepàncies” va il·luminar una via per al diàleg estructurat que pugui canalitzar la qüestió catalana.

Aquest concepte, molt utilitzat a la Unió Europea, desborda el mer contacte cortès i menysprea la retòrica buida (langue de bois) amb què esquivar sense comprometre's situacions incòmodes. És el contrari de la xerrameca. Implica organitzar un diàleg sobre desacords prèviament estudiats i madurats; durant el temps i amb la dedicació necessària en fòrums eficaços; amb l'objectiu d'identificar punts de coincidència; i durant un calendari prefixat.

Aquest va ser l'acord —de procediment, de mètode; formal, més que material—aconseguit. Malgrat la seva modèstia, sembla fàcil concloure que suposa un gir copernicà respecte a la fallida institucional de la qual es partia. Aconseguir un u és poca cosa; però passar del zero a l'u és recórrer un tros matemàticament infinit.

El Govern, amb la veu de la ministra Meritxell Batet, va descartar d'entrada cap intercanvi en temes extramurs del negociable: la subhasta de la sobirania en el seu marc constitucional (autodeterminació) i la invasió de la independència judicial (polítics presos).

Els crítics acèrrims d'aquest diàleg, sobretot PP i Ciutadans, farien bé de definir-se sobre si és més prometedora per als ciutadans aquesta dinàmica d'asseure's a la taula amb la finalitat d'explorar solucions possibles a problemes reals. O la contrària, procurar que l'altra part continuï sortint inútilment al carrer, desestabilitzi la conjuntura i provoqui l'enèsima frustració d'una joventut expectant.

Per descomptat que recelar és humà. I automàtic, si un es deixa tenallar per un passat immediat lamentable més que per la imperiositat d'un futur diferent i millor. L'ús partidista del recel és també comprensible, i freqüent. Però tant com això, escassament profitós.

Una dada implícita emergeix de la trobada. Consisteix en què el Govern de la Generalitat reconeix en la pràctica el que nega en el discurs secessionista. En acceptar la discussió organitzada sobre problemes realment existents, subscriu el reconeixement de l’Altre com a tal, amb la plenitud de les seves funcions.

És a dir, assumeix la legitimitat de la superposició de competències, exclusives, compartides i concurrents en un mateix territori, el català. Cal minimitzar aquest fet polític nou? o és millor incentivar-lo, estimular-lo, encoratjar-lo?

S’incorpora —amb un to reaci— a la dialèctica pròpia de l’Estat compost, a la dinàmica pròpia del conjunt multigobernança que exhibeixen els Estats contemporanis, especialment si són federals: la intraestatalitat. No al somni de la interestatalitat, del cara a cara frontal i sorrut entre un Estat declinant i un altre emergent, com explica el seu relat.

Els problemes heretats són ingents i aclaparadors, cosa que totes dues parts són conscients i va encertar a definir, en format adolorit i una mica desmanegat, el portaveu del Govern, Ernest Maragall . Queda tot per fer: adequar al present els traspassos pendents, com certa participació en la gestió migratòria (i una eficient coordinació); resoldre litigis inútils nascuts de promeses incomplides (beques); revertir abusos (com l'ocupació de l'espai públic, negant la seva neutralitat); i recompondre malifetes judicials (recursos mutus davant el Tribunal Constitucional) que s’haurien evitat si hagués funcionat la Comissió Bilateral amb assiduïtat i lleialtat.

El diàleg estructurat que es reprèn exhibeix una virtut addicional: contribueix a augmentar l'estabilitat de la vida política espanyola, fins a finals d'any. Aquest calendari acordat desactiva o matisa les amenaces de l'expresident Carles Puigdemont sobre la presumpta fi d'un suposat període de gràcia al Govern.

És un compromís implícit, com tantes coses en aquesta hora catalana. Però rellevant, ja que el termini coincidirà amb esdeveniments ardus, singularment per a l'independentisme: el probable inici de la vistes judicials del procés; el debat pressupostari; les vigílies d'un nou cicle electoral.

És cert que els compromisos d'aquest tipus són relatius. I que la posició del Govern sobre la seva assistència als organismes multilaterals va quedar confusa: Maragall la va afirmar i la va negar en el mateix acte. És que, malgrat els avanços registrats, el secessionisme encara no ha optat clarament i formalment sobre el seu dilema: pragmatisme o unilateralisme.