Pau Luque: “La Generalitat va donar un cop d’Estat postmodern”

Pau Luque (Barcelona, 1982) ha seguit el procés independentista des de Mèxic, on resideix. Aquest professor de Filosofia del Dret ha escrit La secesión en los dominios del lobo (Cataracta), un assaig en què analitza la “tardor catalana”, que comprèn les setmanes clau d’octubre i novembre. Durant aquest període, la Generalitat va proclamar unilateralment la independència.

Pregunta. Sosté que a Catalunya va haver-hi “un cop d’estat postmodern sense violència”. Què va fer la Generalitat?

Resposta. No té sentit parlar d’un cop d’estat clàssic, que és el que insinua el jutge Llarena. L’intent de cop d’estat postmodern a què em refereixo és un intent contradictori, ambigu de superació de l’ordre constitucional. Es va flirtejar amb la idea que “nosaltres no obeïm més l’ordre constitucional”. L’arma, l’instrument va ser un ús retorçat del llenguatge polític, en què el significat de les paraules no depenia de les convencions lingüístiques que teníem en comú, sinó d’allò que més em convenia a mi. Democràcia ja no significa una constitució que protegeix els drets fonamentals, sinó referèndum de secessió on jo digui.

P. No cal que hi hagi violència per proclamar un cop d’estat?

R. No. Així ho demostra aquest episodi. L’independentisme unilateralista fa un altre pas de rosca a la idea de cop d’Estat dient: Podem accedir al poder sense violència i sense respectar les regles, aparentment. Per això cal parlar de cop d’estat postmodern.

P. En el llibre descarta que els líders independentistes hagin comès el delicte de rebel·lió.

R. Els codis penals són moderns. Pressuposen un ús del llenguatge racional, no ambigu i no contradictori. El que va fer l’independentisme és ambigu. Amb l’actual codi penal no es pot sancionar un cop d’estat postmodern, que és immune a una manera de veure les coses modernes, on el llenguatge no és ambigu.

P. Han comès altres delictes?

R. Seria fàcil demostrar que va haver-hi desobediència, potser malversació i també coacció, en el cas del 20 de setembre. No obstant això, tampoc crec que hi hagi hagut sedició.

P. Per què Llarena sí que pensa que va haver-hi rebel·lió?

R. Crec que Llarena és, simplement, un mal jurista. Que el relat independentista sigui ambigu té avantatges i desavantatges. Un d’aquests inconvenients és que dones a l’interlocutor l’oportunitat d’interpretar les teves accions com ell consideri més oportú. Llarena va interpretar que el que havia fet l’independentisme vulnerava la constitució. S’aferra a això, construeix un argument dolent, implausible i atribueix el delicte de rebel·lió. L’ambigüitat amb què va jugar l’independentisme l’està matant ara als jutjats.

P. Quin ha estat el paper de les xarxes socials en el procés?

R. Sense la pressió que es va exercir a través de les xarxes, on no s’admetia la possibilitat de fer un pas enrere i pensar què estàvem fent, potser no s’hagués arribat a la DUI. Crec que Carles Puidgemont no va convocar eleccions per aquesta pressió, que també es va traslladar a la plaça Sant Jaume, i per la por al fet que a Girona el veiessin com un traïdor.

P. L’independentisme ha intentat obtenir un ressò internacional. Com s’ha percebut el xoc de trens des de Mèxic?

R. La gent que conec es va espantar quan va veure els cops de porres, però també es queda perplexa quan sent que Catalunya és una nació oprimida i que aquí hi ha una crisi humanitària. Vist des de Mèxic, sona obscè. Els costa entendre el relat victimista, que és d’una exageració innecessària.