Humanitzem les xifres

El Roto és un dibuixant conegut per la seva capacitat per captar l’escletxa de cinisme present en la nostra societat, posant en relleu sovint les incoherències (fins i tot “perversions”) de les nostres polítiques. Al meu parer, dues de les seves vinyetes són especialment reveladores quant a la relació entre les xifres i les persones. En la primera, un únic personatge afirma: “Com més miro els números, més borroses veig les persones”. En la segona, assistim a un diàleg entre dues persones. “Darrere dels números hi ha persones”, diu una d’elles. “Doncs que es retirin”, respon l’altra.

És evident que el coneixement quantitatiu de les diverses realitats ens ajuda a donar una millor resposta, ens permet una lectura més precisa i establir tendències. Els darrers anys han estat rics en informes sobre pobresa i desigualtats: feminització de la pobresa, pobresa energètica, pobresa infantil, exclusió residencial... Aquests adjectius ens serveixen per segmentar les propostes sense jutjar amb parcialitat el fenomen. No podem oblidar que la pobresa és una, per bé que es presenti amb diverses cares. Les respostes no poden ser parcials, sinó transformadores i de canvi de model.

Fa pocs dies es van publicar les dades de pobresa a Catalunya de l’any 2017 (Enquesta de condicions de vida 2017, Idescat). No podem dir que ens sorprenguin, malauradament. Han confirmat el que des de les entitats socials ja advertíem en el nostre dia a dia. La taxa de risc de pobresa ha pujat vuit dècimes amb relació al 2016 i se situa en un 20%. La majoria dels indicadors mostren un empitjorament, excepte la privació material severa, que ha baixat lleugerament (del 5,5% el 2016 al 5% el 2017). Aquesta és una bona notícia, juntament amb el fet que s’ha reduït el nombre de persones que tenen dificultats per arribar a final de mes. Però no n’hi ha prou. Tal com assenyala la Taula d’Entitats del Tercer Sector, en l’augment de la taxa de risc de pobresa és especialment preocupant el de la població de menys de 16 anys (se situa en un 28,5%, 4,5 punts per sobre del 2016). Aquesta xifra s’ha de posar en relació amb altres informes com La transmissió intergeneracional de la pobresa, de la Fundació FOESSA, o Aquí, avui, encara, de Save the Children. Prop de 250.000 nens són pobres a Catalunya (un de cada quatre). El risc de pobresa augmenta per a les famílies amb fills a càrrec.

Cal destacar la pujada de mig punt del risc de pobresa en les persones grans, d’un 15,5%. Si bé no sembla especialment representatiu, apunta cap a una situació ja coneguda: la sobrecàrrega que pateixen les persones grans quant a la seva contribució en l’economia domèstica, una situació que sovint comporta pèrdua d’autonomia i de capacitat adquisitiva. Finalment, i com a avís per a navegants, cal aturar-se en el percentatge de població amb intensitat de treball molt baixa, que puja 1,6 punts i se situa en un 8,8%. Aquesta també és una realitat coneguda per nosaltres. La precarietat de l’ocupació dificulta les possibilitats de promoció social. Ja fa temps que tenir una feina remunerada no garanteix els mínims per viure. Només hem de posar en relació els salaris i el preu del lloguer, per exemple. Els treballadors i les treballadores pobres són, per tant, una altra cara de la pobresa.

Ens calen mesures que ens permetin revertir aquestes situacions i avançar cap a un model social diferent, que possibiliti l’autonomia de les persones i faci de la nostra una societat menys desigual. És evident que la renda garantida de ciutadania pot afavorir aquest canvi, ja que suposa una nova mirada a les polítiques socials, al mateix temps que pot ser una eina útil per apoderar les persones. Ara bé, no n’hi ha prou. La inversió en educació (més enllà del marc acadèmic), la posada en marxa del salari mínim i les mesures per a la creació d’habitatge social, entre d’altres, són indispensables.

Tant de bo la propera enquesta sobre condicions de vida reflecteixi una situació diferent. Nosaltres ens esforçarem perquè sigui així, perquè no estem parlant de números. Estem parlant de persones.

Sonia Fuertes és presidenta d’Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS)