Ou, patata, illa

Una illa potser és com un ou, un tot i res, total, potent, misteriós, hermètic i molt fràgil, un continent clós —d’un sol ús— amb reserva. Explicar un territori illenc és com descloscar i tastar un ou passat per aigua o bullit, dur, obrir el què, explorar una proposta d’aliment, subsistència.

L’ou és un apunt i font de nova vida i de sacrifici immediat, també reserva intemporal, menjar amb caducitat. Com la patata d’anyada naturals, perventura, són illes amagades que neixen als subterranis de l’illa, una patata és el territori que es multiplica a si mateix en esplets.

Alguns illòmans poden sentir-se privilegiats just per poder veure el cel quasi sempre amb el color de la mar, amb un sol blanc, d’aram o carabassa al néixer i morir escandalós. El tast dels ulls gira sobre les pedres i els murs i no cansar-se amb una mirada avorrida d’una terra sense fi, també compactada en carrerons, murades, convents, esglésies i carrers estrets per a preservar la intimitat i el redol.

Molts d’humans isolats no toquen l’illa amb els peus emperò estan aferrats, lligats, a la roca que els estira i dispara al món. Cap s’avé, s’ajusta, als models d’interpretació de perfils i sectors socials de guies i manuals de convenció; en qualsevol cas, ningú els coneix a tots, un per un, per a fer el motllo universal o parlar per tots.

Segurament, la majoria dels habitants illencs, observats, llegits i escoltats, no es cansa del seu espai i experiència. Segur que sent noses i obstacles dels externs i d’ells mateixos multiplicats en massa; hi ha impediments, desig d’una autocrítica implacable i intenta provar i remugar, per estimar i lamentar el seu territori.

Habitar una illa potser és qüestió de provisionalitat emocional, suposa apreciar i dubtar permanentment de la terra/mare. Cal mirar les partions de la propietat moral, les possessions, negar els misteris i caminois d’allò que conforma la pròpia pell exterior, una fisonomia de l’ànima, el decorat mòbil del teatre dels arguments la vida.

Una illa, són moltes i no res de nou. N’hi ha tantes com mirades permeti la memòria directa o la imaginació. Una illa és també on no hi ha la mar, on neix i mor tot allà mateix. La història és la construcció del mite local i la destrucció de les llegendes, això és, són certes falsedats i llocs comuns magnificats.

Des de la ciutat envellida, que encisa els capitals nòrdics, als deserts interiors i el litoral que s’assembla poc a les planes dels llibrots i revistes apologètics, que ignoren àmbits i cròniques reals de gent comuna. Tot sembla el teatre de l’ òpera de la Tramuntana, tan bell com complicat. Als redols senzills, en pocs quilòmetres, tresques i passes planes i turons, topes cotxes, asfalts, quasi cap animal de força, carn o llet, ni veus pagès a la vista (quan fa tant de sol i calor, no toca).

Si hi ha molins, cases velles i grans novetats i runes, paisatges esbucats i meravelles naturals sostingudes en generacions i lleis democràtiques de protecció de la natura dels 90, del segle XX. I de cop et trobes esdeveniments manifestos.

Per exemple, una torre solitària, quadrada als grans vents, de pedra torrada, gegantina, isolada i no massa a prop de la mar. Com la de Canyamel a Mallorca que és com una icona, un miratge infantil. És una fortalesa amb una porxada on rosteixen a l’ast porcelles autòctones. Per allà mateix hi exposen pintors d’avantguarda (Rafael Joan, Dolors Sampol, Joan Bennàssar, Joan Costa ) i sona la música en festivals d’estiu.

La narració de la torre i del circuit de talaies de defensa del circuit coster contra el pirata fins ben envant 1800, (arreu de les illes) està explicada i ficcionada en un vídeo de Lluis Casasayas, un gran cineasta escàs, rar i maleït, autor també d’una cinta modèlica que ressuscita el coreà Ekithai Ahn i l’Orquestra Simfònica a l’Hora D d’IB3.

Al ventre de la torre per amagar-se i viure fan concerts i màsters de piano entre voltes gòtiques. A uns kilòmetres, arran de mar devora les coves d’Artà que són de Capdepera, lluny del forat gegant del “poble” que feu als pinars Hayyat Cap Vermell, al mateix litoral de Canyamel, milions de metres alimenten vaques i ovelles. Al litoral hi ha una dispersió de casetes com una casa de cosa de pel·lícula americana, hi ha la cases dels germans Morell, dels Olors, can Simoneta i les cases noves amb vocació d’exclusivitat i poc impacte, Pleta de Mar. En Tomeu Esteva i na Mariona Nicolau han fet les retxes amb el seu estil ben adesat i delicat. Una casa d’estiueig de senyors terratinents com un casal nòrdic de pel·lícula litoral americana esdevé una part d’un hotelet com un mirall literari. Un balneari literari és la Fontsana a devora es Trenc.

Al cor obert d’un convent de Palma, el de la Missió, ja havia esdevingut un minimalista hotel, amb corredor de cel·les i capella integrades a l’hostaleria de luxe i espais de signatura de Toni Esteva (i Rafel Balaguer abans). Allà, un dia, una persona trenca amb una cullereta la closca d’un ou passat per l’aigua. Obri una finestra a l’ou per mullar-hi pa i/o prendre a cullera. L’excusa és un ofici de reflexió.

En temps d’austeritat i/o misèria pagesa es servaven els ous de les gallines per a dur a vendre o intercanviar amb productes d’ús comú, processat (sucre, arròs i oli). Un ou era un valor d’ús i d’intercanvi. Capital i circulant.

L’ou passat per aigua és una no cocció, un menjar no cuinat, una certa frivolitat. Òbviament, no té receptari incunable ni cuiner titular. La clara ha de quedar quasi gens quallada i el rovell/vermell cremós quasi intacte. És una temptativa de menjar, perquè l’ou sols es fa amb foc furiós però en un temps mínim, concret. Hi ha ous similars, sense closa, quallats en paper de plàstic o llançats sense res en aigua i vinagre. El casament de l’ou no sacrificat a massa foc dona una mixtura fidel i saborosa. El vermell és la salsa natural de totes les coses. Ara mengen ous gens fets amb caviar i el pecat tapa.

L’ou del convent fou així “passat” per aigua calenta, bullint rabiosament un instant, i just ha de ser en remull el temps d’una oració, el minut o poc menys que es tarda en resar un parenostre, pels ous bullits cal un credo o una salve.

Els temps i la vida estaven fitxats als missals i catecismes, i tot eren penes i perdons.

El ritme del món quedà assenyalat per les doctrines, catecismes, creus, misses, dogmes, prohibicions, pors i promeses, miracles i tragèdies que el cristianisme aplica per superar els musulmans anteriors. Les guerres creuades i els pactes de reis, bisbes i senyors. La conquesta de Mallorca el 1229 esborrà i establí l’ordre nou que encara dura, l’estructura del poder de la terra, els rèdits del sòl i del sol, abans i ara.

Acaba un món de cop i comença el nou sense témer-se’n.