El documental del 20-S, dos relats

Jaume Roures, el director del documental 20-S, que ahir va emetre TV3, va ser convidat, tant al matí com a la nit, a programes de la casa. I en les dues ocasions que el vaig veure es va queixar del mateix: s’acusava el seu documental de ser un producte de part. Però era la mateixa TV3 qui donava aquesta imatge promocionant-lo com una eina de defensa de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, més que com un treball periodístic. A més, el seu màxim responsable era el cap de Mediapro, una empresa compromesa en la logística de l’1-O. Per què no el van fer els serveis informatius de TV3? Per altra banda, els advocats no han esperat a aquest documental, del qual aprofitaran material, per donar solidesa a la defensa dels Jordis amb audiovisuals, una part dels quals els fan arribar els mateixos ciutadans. En canvi, Roures tenia tota la raó quan subratllava que “l’altra part”, que ara el criticaria, no ha presentat mai cap material que reforci les seves tesis. Per exemple, imatges d’agressió a policies davant de la Conselleria d’Economia. Com a màxim, ha fet lectures estrafetes de determinades instantànies, com la famosíssima dels Jordis sobre els cotxes de la Guàrdia Civil. O el que resulta més incomprensible, negar evidències, com que no hi havia una parella de la Guàrdia Civil a l’exterior de l’edifici. El reportatge testimonia que hi eren. El documental esmenta una sèrie d’autoritats civils i policials que van negar-se a intervenir-hi, a ser entrevistats. Perjudica que no hi hagi la seva controvèrsia.

És evident que hi ha una batalla de relats, però és desigual perquè l’autoria d’un d’aquests relats és d’una magistratura que hi veu delictes que comporten molts anys de presó. Un dels conceptes clau és el de violència, per sostenir que hi ha hagut un delicte de rebel·lió, tipificació que molts juristes no veuen gens aplicable al cas. El jutge Llarena, però, en la interlocutòria de processament, recargola el concepte i, a propòsit del 20-S, escriu que els fets d’aquell dia no s’avaluen estrictament pel seu contingut (sic), “sinó per la seva capacitat de reflectir que hi havia un risc que les mobilitzacions futures desemboquessin en una violència instrumentalitzada per aconseguir la independència”. Un futurible. Al mateix text, en mitja línia, es descriu que a les 23.41 els Jordis van demanar a la gent que finalitzés la mobilització davant de la Conselleria d’Economia i, en canvi, segueix llargament les arengues patriòtiques que van fer. Esperits inflamats o tàctica a l’hora d’haver de demanar als manifestants pau i contenció? De la mateixa manera ignora moviments de negociació i amansidors dels Jordis que 20-S documenta.

El documental dedica una estona a seguir la presència de la Policia Nacional davant del local de la CUP que pretenien escorcollar sense ordre judicial, una pretensió il·legal que se subratlla correctament, tot i que no es posa el mateix èmfasi en recordar que l’entrada a la Conselleria d’Economia sí que tenia l’aval d’un jutge. Resta intencionadament en l’aire per què la policia va fer aquest moviment si els primers en saber que no hi podien entrar eren ells. Al documental es confronten altres consideracions sobre els fets que relata el jutge amb testimonis o imatges que els contradiuen (sobre la negativa de traslladar a Economia els detinguts, sobre la possibilitat d’ampliar el passadís d’accés a la conselleria....). En aquest sentit, és interessant poder escoltar la declaració del major Trapero. A propòsit de l’existència d’armes reglamentàries que es van deixar als cotxes policials del carrer, Llarena s’alarma perquè “van quedar al risc del vandalisme desplegat” i el documental, al marge que no es va donar cap escena de vandalisme, subratlla que ningú no les va agafar, però s’alarma que hi fossin i es pregunta com és que hi eren. En fi. Mentrestant, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart són a la presó en una inaudita aplicació de la preventiva que no s’ha vist en altres casos coetanis.