1918: fi de festa independentista

En aquest moment solemne i únic en la Història del món, un poble abans lliure i independent, sotmès durant molts anys a un règim sistemàtic d’opressió, té plena confiança en l’augusta funció de la redempció de les races oprimides que us és confiada. Catalunya, honorables delegats, vol ser completament independent”.

És un fragment, traduït del francès, del document que Josep Castanyer, d’encara no trenta anys, va lliurar el 17 d’abril de 1919 al ministeri d’Afers Exteriors de França a París, on els vencedors de la Primera Guerra Mundial —el president nord-americà Woodrow Wilson, i els primers ministres britànic, Lloyd George, francès, Georges Clemenceau, i italià, Vittorio Emanuele Orlando— redibuixaven les fronteres mundials en la Conferència de Pau. El secretari que el va rebre el mirà indulgent, però acomplí la comesa. El document i un plec de pamflets i fulls volants que l’acompanyaven, lloant Wilson i demanant la revisió del Tractat d’Utrecht de 1713, es troben als National Archives britànics i als arxius del Départament de l’Armée de Terre francès.

En l’aventura parisenca, la figura de més rang a qui Castanyer aconseguí visitar va ser l’ambaixador serbi, Milenko Vesnic. Una vegada comprovat que ni aquest ni la premsa tenien predisposició per la seva causa, va retornar a Barcelona. Va deixar constància de la missió de manera anònima “per no tenir problemes amb la justícia espanyola” en el quadern Comitè Pro-Catalunya: Impressions d’un nacionalista català per terres de França que es guarda a l’Arxiu Nacional de Catalunya. El va lliurar a qui l’hi havia enviat, el seu mentor, d’aleshores gairebé cinquanta anys, Joan Solé i Pla, impossibilitat d’anar-hi ell per una flebitis. Aquest, metge, era íntim del dramaturg Àngel Guimerà i del seu editor i amic de l’ànima Pere Aldavert.

El viatge de Castanyer no va ser res excepcional. En aquell primer mig any de 1919 París quedà infestada de figures com la seva. Com recull l’historiador de Harvard Erez Manela a The Wilsonian Moment. Self-determination and the International Origins of Anticolonial Nationalism (2007), fins i tot delegacions nacionalistes vingudes de Pèrsia, de Sibèria, de Geòrgia, d’Armènia o de Síria hi van anar per tal que les seves demandes d’autonomia o d’independència fossin ateses.

Más información

Catalunya: 1918-1968-2018

Quan l’11 de novembre de 1918 es va signar l’armistici, l’expectativa generada sobre la pau era màxima: la fi de la conflagració havia d’acabar amb totes les conteses i dur un món nou. “L’acabament de la guerra produí una fondíssima crisi en l’opinió mundial i concretament en la d’aquest país: produí una de les més fortes crisis d’il·lusionisme que probablement l’espècie humana ha sofert”, expressà una dècada després l’escriptor Josep Pla en la biografia política de Francesc Cambó.

La guerra, al Museu d’Història

"Acabar de situar Catalunya, com un actor més, en el relat general de la Primera Guerra Mundial, perquè els països neutrals com Espanya formaven també part de la contesa". Aquest és, en síntesi, el leitmotiv de l'exposició Flames a la frontera. Catalunya i la Gran Guerra, que avui s'inaugura al Museu d'Història de Catalunya (MHC) i que es podrà veure fins al 18 de novembre. Per aconseguir-ho, els seus comissaris, Maximiliano Fuentes i Francesc Montero, recorren no només els quatre anys bèl·lics, 1914-1918, sinó que, en gairebé mil metres quadrats expositius, inclouen les interpretacions que s'han fet de la guerra en el darrer segle.

“L’impacte de la conflagració —diu Fuentes— no se cenyeix a un debat ideològic en tertúlies d’intel·lectuals i limitat a la premsa, sinó que la gent corrent està molt al cas del que passa”. El motiu: “Les derivades de la guerra impacten en tots els ordres de la vida, en el social, polític i econòmic”, rebla Montero. Per palesar-ho l’exposició mostra els efectes del conflicte en la vida quotidiana per mitjà de pel·lícules i noticiaris d’època, cromos, joguines i fullets satírics, entre altres peces. La mostra és un diàleg constant amb el front. Un túnel que simula una trinxera permet fer un tast de les condicions dels soldats, sense el perill, però, de ser gasejat.

Junt amb Barcelona. Zona neutral 1914-1918, que organitzà la Fundació Miró la tardor de 2014, la que ara presenta el MHC és l'exposició més ambiciosa que s'haurà vist a Catalunya sobre la Gran Guerra des de l'inici del centenari. A partir de la propera tardor, Mig Europa cau, que va produir i allotjar fins a la primavera la Fundació Josep Pla i de la qual Montero també és comissari, viatjarà per les comarques de Girona i Barcelona.

El que succeí va ser que, en l’inici de la Gran Guerra, “els diversos sectors ideològics, entre els quals el republicanisme i el separatisme català, hi van voler veure un camp adobat per resoldre les seves demandes polítiques i l’aparell propagandístic respectiu es va posar en marxa”, explica a QUADERN David Martínez Fiol, professor a la Universitat Oberta de Catalunya i reconegut especialista del període.

Una homogeneïtat fictícia

La propaganda separatista —que reclamava una solució independentista o federal/confederal en el marc espanyol/ibèric— va situar-se de seguida al costat dels aliats, per afinitat amb França com a model de democràcia, llibertat i modernitat i, en menor mesura, de l’Imperi britànic. S’establí i assumí el següent sil·logisme: Espanya era un tot germanòfil i Catalunya, un tot aliadòfil. Per tant, després de la seva victòria, els aliats haurien de satisfer les demandes catalanes.

Des de les pàgines de la seva precària premsa, en setmanaris com La Nació o L’Intransigent, i mitjans aliadòfils com Iberia (finançat per la diplomàcia francesa, amb un impressionant estol de col·laboradors), s’assimilà Catalunya a països petits com Bèlgica i Sèrbia, que feien front a les invasions respectives d’Alemanya i d’Austrohongria. Catalunya, en aquest joc, s’havia de deslliurar del jou de l’Imperi espanyol i assimilava la seva lluita a la d’aquests.

Espanya, però, era neutral. Els partits dinàstics que s’intercanviaven el torn al capdavant del govern de la Restauració, el liberal i el conservador, havien convingut l’estiu de 1914 que ni l’economia, ni l’endarreriment bèl·lic no permetien altra opció. Els fets, doncs, entrebancaven la publicística del republicanisme i del separatisme catalanista. Caldria demostrar que la neutralitat era un subterfugi i desfer el pretès engany: Espanya era germanòfila, en especial la classe dirigent i el rei Alfons XIII.

Això, però, no era així, tal com va explicar el professor de la Universitat de Bristol, Francisco J. Romero Salvadó a España 1914-1918. Entre la guerra y la revolución (2002). L’orientació política del govern espanyol va virar segons qui manava, i en el balanç global, com ha assenyalat l’historiador de la Universitat de Las Palmas de Gran Canaria Francisco Javier Ponce Marrero, Espanya afavorí les potències aliades des de la neutralitat.

L’ideòleg de l’estratègia d’internacionalització del separatisme va ser l’historiador i periodista Antoni Rovira i Virgili. Inspirat en les oficines de propaganda polonesa i txeca de París, va animar a la creació d’una estructura catalana similar. La manca de recursos, però, ho va impedir. La Lliga, al capdavant de la Mancomunitat amb Enric Prat de la Riba des de l’abril de 1914, recelava d’entrada de la via de l’agitació internacional.

Catalunya, però, no era homogènia internament. Com ha documentat l’historiador Andreu Navarra a Aliadòfils i germanòfils a Catalunya durant la Primera Guerra Mundial (2016), a la política catalana hi havia multiplicitat d’afinitats no sempre coherents ni diàfanes. A la Lliga Regionalista coexistien diverses tendències, des del neutralisme de Francesc Cambó a la filogermanofília de Prat de la Riba o l’aliadofília de l’escriptor Jaume Bofill i Mates. La posició del partit fou la neutralitat. Inclús el centreesquerra catalanista, la Unió Federal Nacionalista Republicana, fou d’entrada neutral.

Una escissió d’aquesta, l’Esquerra Catalanista de Rovira i Virgili, juntament amb la Unió Catalanista presidida pel psiquiatre Domènec Martí i Julià i unes incipients joventuts nacionalistes, conformaven el minoritari sector separatista aliadòfil. Però la casuística era molt diversa, amb figures com l’intel·lectual Eugeni d’Ors exercint de neutral, carlins aliadòfils i germanòfils, i fins un Partit Republicà Radical (els lerrouxistes), aliadòfil.

Inventar la unió sagrada

Per superar la contradicció interna de Catalunya i del catalanisme es volgué imitar la union sacrée que aplegava els francesos al marge de tendències polítiques en pro de la defensa de la pàtria. Com que a Catalunya (dins l’Espanya neutral) això no era cap necessitat, es van cercar subterfugis per projectar-la. La unió sagrada va fer-se per mitjà de múltiples comitès, per exemple per ajudar els orfes de Sèrbia, per reconstruir Lituània o per ajudar les víctimes de Bèlgica. Tots ells amb la participació, a títol individual, de figures d’adscripció vària que creaven un miratge de transversalitat.

El mascaró de proa d’aquesta estratègia va ser el Comitè de Germanor dels Voluntaris Catalans, encapçalat per Joan Solé i Pla i format per una junta molt poc activa, excepte aquest i la seva mà dreta, Castanyer. La quantitat de propaganda que generà el duet entre la primavera de 1916 i la fi de 1918, amb cartes al front, articles a la premsa i campanyes de patronatge, no tingué parangó i es troba en els fonaments d’accions propagandístiques del separatisme posteriors.

El diputat rossellonès a l’Assemblea Nacional francesa, Emmanuel Brousse, digué que els voluntaris eren 12.000. Martínez Fiol ja va aclarir el 1991, a Els ‘voluntaris catalans’ a la Gran Guerra (1914-1918), que van ser un miler i que no combatien “per Catalunya”, sinó per situacions personals diverses, com bé sabia Solé i Pla. La imatge que eren molts més, com va suggerir l’historiador Enric Ucelay-Da Cal en el pròleg d’aquell llibre, podria deure’s al forat causat per la grip aquell 1918 a Catalunya.

‘À la recherche de l’ami’

Com no podia ser d’altra manera, la campanya separatista xocà contra la realpolitik. Idealitzar la Gran Bretanya tenia un problema: era una monarquia. Es podia presentar com una república coronada, sí, però a partir de la primavera de 1916 la repressió contra els independentistes irlandesos i l’execució dels principals líders del moviment de l’Alçament de Pasqua va invalidar aquesta via.

A la República francesa tampoc li interessava donar ales a unes aspiracions que podien fomentar les del Rosselló, en un moment en què la identificació de la població amb el projecte nacional francès allí encara no s’havia completat. En diverses ocasions, les trobades impulsades pels catalanistes van esdevenir, a més, agermanaments francoespanyols, davant l’enuig d’aquests.

L’Imperi rus no era una opció: ni el tsar, per motius evidents, ni el resultant de les Revolucions russes de 1917. El separatisme, sorgit en classes mitjanes, encara que baixes, no podia tenir com a referent la revolta bolxevic d’octubre. Aviat es va veure, a més, que Lenin i després Stalin i Trotski tenien una concepció sui generis del significat de l’autodeterminació, com va comprovar Macià una dècada després.

Aleshores va aparèixer ell, Wilson. Un advocat, politòleg i historiador, exrector de la Universitat de Princeton, demòcrata, que des de la presidència dels Estats Units l’abril de 1917 havia fet entrar el país a la Gran Guerra al costat dels aliats. El 8 de gener de 1918 Wilson va presentar davant del Congrés un pla, molt ambiciós, per aconseguir una pau duradora a la fi del conflicte. El seu parlament —a partir de dos mil informes i mil mapes sintetitzats pel seu equip— es va conèixer com els Catorze punts perquè detallava aquest nombre de propostes.

Entre elles hi havia, encara que no de manera explícita, la idea de l’autodeterminació. Allò que el de Virgínia proposava era que es poguessin reorganitzar les fronteres a través de línies nacionals i lingüístiques. També que es creés un organisme internacional, la Societat de Nacions, on es resolguessin els conflictes abans de fer-ho a garrotades. El separatisme català no podia esperar un paladí millor. A partir d’aquell moment es desfermà en aquest nucli, però no només, un wilsonisme cec.

El wilsonisme lligaire

En veure l’exaltació que duien la fi de la Gran Guerra i la proposta de Wilson, la Lliga —l’aparell de propaganda política més exitós dels primers vint anys del segle passat a Catalunya— va maldar per evitar que la prompta victòria aliadòfila no fos capitalitzada per separatistes i republicans. Els lligaires van voler aprofitar, ara sí, la conjuntura internacional per consolidar i ampliar els poders de la Mancomunitat, encara fràgil. D’aquí l’impuls d’una campanya per l’autonomia. A la primavera de 1918, el govern d’Espanya va rebre un centenar de cartes tipus d’ajuntaments reclamant “el reconeixement de l’autonomia de Catalunya i de les regions d’Espanya que ho sol·licitin”. Les missives es conserven a l’Arxiu del Ministeri de la Presidència.

El pas següent fou l’organització d’una consulta sense valor legal —anomenada “plebiscit”— impulsada per l’Escola de Funcionaris d’Administració Local sota l’auspici de la Mancomunitat i l’Ajuntament de Barcelona. Els consistoris havien de retornar signat un document que se’ls enviava en què s’hi deia, entre altres, que Catalunya “necessita l’autonomia”. El 98% dels batlles van fer el tràmit. A mitjan novembre, de manera solemne, es van lliurar les signatures al llavors president de la Mancomunitat, Josep Puig i Cadafalch, després de la mort de Prat de la Riba l’agost de 1917.

Tot seguit es va elaborar un projecte estatutari. El govern espanyol l’admeté a tràmit, amb fredor, però el rebombori contrari va fer caure l’executiu d’Eduardo Dato. Com va explicar Borja de Riquer a Alfonso XIII y Cambó (2013), aquest darrer estava convençut que el rei veia bé la campanya autonomista contemporitzadora de la revolució del separatisme. Després va descobrir que només havia estat borbonejat. En paral·lel, el nou president del consell de ministres, el comte de Romanones, s’assegurà a París que Wilson i Clemenceau no intervinguessin en els afers espanyols.

L’efervescència wilsonista, però, era tal que l’Ajuntament de Barcelona va nomenar-lo ciutadà honorari. No va ser un fet aïllat. Els professors de la Universitat de Girona Maximiliano Fuentes i Francesc Montero, en l’exposició que s’inaugura avui al Museu d’Història de Catalunya, Flames a la frontera, constaten que la Gran Guerra va impactar en el nomenclàtor municipal. “Wilson, vinculat a l’ideal de la pau —diuen a QUADERN—, fou la figura més popular d’aquesta cursa per rebatejar carrers”.

Allò que ignoraven els nacionalistes catalans era que quan una delegació irlandesa cercà el suport de Wilson, aquest —que considerava la qüestió d’Irlanda un afer intern britànic— va mossegar-se la llengua “per no enviar-los al carall”, com explicà a The Drafting of the Covenant (1928) el jurista David Hunter Miller, membre de la delegació americana que confeccionà el tractat de la Societat de Nacions.

A l’hora de la veritat, les potències vencedores en la Conferència de Pau van limitar l’autodeterminació, sobretot, als territoris dels perdedors, els imperis austrohongarès i otomà, i a les colònies d’Alemanya, però la van refusar per les seves. A la primavera de 1919, la vaga de La Canadenca tallà la campanya autonomista i els somnis separatistes. Començava el pistolerisme al carrer i la frustració. El viatge de Castanyer, un acte entre desesperat i autojustificatiu, se silencià i quedà com un assumpte entre dos. Als anys trenta, Solé i Pla va donar suport al sector independentista d’ERC i Castanyer s’enquadraria en les Joventuts d’Esquerra Republicana-Estat Català.

A finals de 1919, Wilson va entonar al Congrés un mea culpa. Havia parlat d’autodeterminació, va dir, “sense saber que existien les nacionalitats que ens venen a veure dia rere dia”, com recull a París, 1919. Seis meses que cambiaron el mundo (2005) la catedràtica d’Oxford Margaret MacMillan. El món fora de Virgínia era molt complex. Catalunya, a pesar de les simplificacions propagandístiques, les tones de paper i els rius de tinta, també.