Veïns en comptes de ciutadans

Encara que la proximitat de les eleccions ha fet miracles en termes de moderació terminològica, els portaveus de l’equip de govern de l’Ajuntament de Barcelona han mantingut la seva insistència en el concepte de veí com a subjecte polític, una tendència que ha generat expressions cridaneres, com la de veïnificació o fins i tot la més afirmativa de reveïnificació.

Algunes aportacions de la neollengua municipal semblen tenir una certa voluntat de permanència. Perquè, en definitiva, és un llenguatge que facilita que els mitjans de comunicació el reprodueixin i, en conseqüència, la transmissió del missatge. I, sobretot, la cohesió dels votants propis.

No és una qüestió que estigui excessivament allunyada de l’esforç de construcció d’un nou llenguatge que s’ha fet des de l’independentisme.

La veritat és que tenint en compte l’impuls que s’ha donat al concepte de veí s’han posat en circulació fórmules que els portaveus municipals utilitzen reiteradament, com “retornar als veïns, reservar per als veïns, protegir els veïns…”

Són expressions que reflecteixen molt bé la unitat de missatge que l’equip municipal està mantenint en la seva comunicació, sens dubte, la més clara de les seves prioritats de govern. Són fórmules que concorden perfectament amb el llenguatge de les pancartes que s’exhibeixen en protestes i manifestacions, en particular les relatives al turisme, accions que posen en relleu, d’altra banda, una considerable discrepància entre la nòmina llarguíssima d’entitats convocants i el minso nombre de participants. És una immensa nòmina d’organitzacions que culmina en una FAVB molt ben situada en el competitiu rànquing de la subvenció pública.

D’aquesta manera, una proposta relativament restrictiva com la de veí està desplaçant la universal o més comprensiva de ciutadà. És, en qualsevol cas, una distinció que té implicacions perquè rebaixa la centralitat d’un concepte, com el de ciutadà, que és el subjecte de referència en un sistema polític modern.

Pot ser il·lustratiu recórrer a la definició de veí que es troba als diccionaris. És veí, per exemple, aquell que habita amb d’altres en un mateix poble, barri o casa, que té casa i llar en una població, i contribueix a les càrregues o els repartiments, encara que actualment no visqui al lloc en qüestió.

Veí té, per tant, una connotació limitativa. És el titular d’uns drets, bàsicament de caràcter privat. En definitiva, d’uns drets molt concrets relacionats amb la propietat, la possessió en sentit jurídic, la presència en un determinat espai territorial.

Però és una concepció que encaixa amb els pressupòsits fonamentals del plantejament populista i que en el cas de la política urbana que ens ocupa permet una fàcil integració en l’esquema dual casta/poble.

És molt difícil referir-se als veïns sense que se susciti el seu contrari: el que no és veí, el foraster. És una oposició que remet molt directament a la lògica populista de reacció a la globalització, al rebuig dels intercanvis i a la desconfiança davant dels estrangers i visitants. En realitat, els continguts d’algunes pancartes dels grups antiturisme s’aproximen al sinistre martelleig de l’“on est chez nous” dels mítings de l’extrema dreta francesa.

Molt diferent és la concepció jurídica de ciutadà, que remet a una titularitat de drets polítics i civils de caràcter universal, una condició que al nostre país es va consolidar amb el sistema constitucional i de la qual vam tenir un avançament a Catalunya amb la proclama de Tarradellas en el seu retorn de l’exili.

Davant la visió territorial i identitària que suscita l’apel·lació al veí, el ciutadà reflecteix la idea moderna de la ciutat com a espai de llibertat no sotmès a la disciplina de les fronteres ni a la protecció de les banderes. En aquest context, la promoció del terme veí no pot amagar una determinada voluntat de divisió i confrontació.

És el que es va reflectir, per exemple, amb la constitució de Turisme i Ciutat, un artefacte que va escenificar la projecció sobre l’àmbit del turisme de la partició de la ciutat en dues esferes, una mena d’adaptació municipal de la dicotomia entre els de dalt i els de baix, la casta i el poble, en aquest cas dels veïns i dels empresaris. És un esquema de confrontació ideal per a l’ofensiva antiturística que han anunciat per a aquest estiu els nois (i noies) d’Arran.

Xavier Roig és consultor.